El talp del llenguatge

Albert Balasch (Barcelona, 1971) és un dels poetes destacats de la seva generació al costat de qui va ser company seu als jesuïtes de Sarrià, Melcion Mateu. Balasch es va iniciar a finals del segle passat en grups de recitadors –disciplina que ha abandonat– i es va autoeditar els primers poemes, fins i tot el primer llibre, A fora, que el 1999 va tenir una edició comercial. Després van venir èxits com Decaure i Les execucions, editats en versió bilingüe a la prestigiosa col·lecció de poesia de Lumen. El 2009 va guanyar el premi Gabriel Ferrater amb el seu cinquè llibre, La caça de l’home, poemari que refermava una trajectòria extraordinària, que no s’adeia amb el seu caràcter tímid i la seva discreció natural. Albert Balasch és, sens dubte, un dels poetes més importants del canvi de segle. I ha estat ben pertinent que Edicions 62 hagi compilat els seus llibres A fora (1999), Què ha estat això (2002), Decaure (2003), Les execucions (2006) i La caça de l’home dins del volum Quadern del frau, que inclou, així mateix, un bon grapat d’inèdits i, fins i tot, un final en forma d’interessants aforismes que ens acosten a aquesta personalitat única en el nostre àmbit. Al començament de l’edició és el mateix Balasch qui ens diu: “Un dia vaig voler desaparèixer. I llavors vaig provar de començar a explicar-me... M’ho miro tot i hi veig un gos abandonat a alta mar.” Aquesta percepció de la soledat, que és, alhora, sofriment i plaer, inunda tots els racons d’aquesta obra completa del poeta. Som en una cruïlla sentimental i sensorial, en què les formes expliquen la realitat com en una pintura de Goya o de Francis Bacon, és a dir, el tot dins el detall, els detalls com a constructors d’un univers peculiar. Manlleva del retrat figuratiu l’essència per subvertir-la. En un dels poemes finals, que s’acosten a les sentències i als adagis, El talp és el llenguatge, la clava: “La terra que dona fruits, la que ens alimenta, és la terra foradada. El talp hi cava un niu i obre galeries. Cobert de pèl negre, hi amaga secrets i larves. És cec.” Explicava Ron Padgett que la poesia no és qüestió d’idees, que si hagués anat cap a un punt d’abstracció no hauria escrit ni un poema. Recollia la concepció de William Carlos Williams que no hi ha idees sinó en les coses quotidianes. En els poemes epistolars de Balasch ressorgeix la pressuposició de les coses terribles i inconfessables que ens acompanyen. A la vegada, els poemes les alliberen fins a assolir el que Jordi Cornudella indica en el final de l’epíleg: “El que compta és que el Quadern del frau hagi convidat cadascun dels seus lectors a entra-hi, no pas a buscar les respostes que no hi ha, sinó a sentir com s’hi formulen les preguntes.”