“M’agrada treballar la llengua”

El periodisme el portes sempre en l’ADN. No en renegues mai i, en el meu cas, és una etapa de la qual estic molt satisfet. Però ara no tornaria enrere. Quan t’acostumes a escriure d’una altra manera, amb temps, amb espai i amb matisos, tornar a la concreció i a la immediatesa costa molt. El mateix que abans explicava en una pàgina i en mitja hora, ara ho faig en dos anys i en quatre centes pàgines. I és molt diferent, perquè aquesta temporalitat et permet molts matisos i entrar molt a fons en les coses. I això és un plaer. I després et permet una altra cosa que m’encanta, que és treballar molt la llengua, el ritme narratiu, la música dels textos. Jo escric i reescric molt, treballo molt els textos, una cosa que amb el periodisme és impossible.

Tot i que la frontera entre periodisme i literatura és molt difícil d’establir, crec que en els meus textos hi ha menys de periodista del que es diu. Si de cas, aquesta formació com a periodista es nota més en el treball previ, en les formes d’aproximació a les històries. He descobert des de fa molts anys que si vols saber el que pensa i el que sent un pescador, el pitjor que pots fer és arribar amb la llibreta i començar a fer-li preguntes. En el llibre Mar d’estiu, per exemple, explico el cas d’Icària, en què algú m’acaba avisant sobre això d’aquesta manera: “Aquí, fer preguntes és molt fàcil, però les respostes requereixen una mica de temps.”

Ara és un mal moment per parlar-ne, perquè estem en una època de transició i encara és aviat per saber on anirem a parar. Jo no crec que el paper desaparegui. Crec que tornarà amb formes una mica diferents, tal com ha passat amb el llibre, que també semblava que havia de desaparèixer i al final tothom reconeix que hi ha llibre en paper per a molt de temps. El que passa és que quan estàs en un moment de canvi és molt difícil fer el pronòstic, perquè encara no es veu el model comercial. Del que sí que estic segur és que com més canals de comunicació i fonts d’informació hi hagi, més es necessitarà el periodisme professional. Es necessitarà que hi hagi algú que ordeni, que destriï, que sintetitzi, que documenti, que posi en context i, sobretot, que avali, tant si és una firma individual com col·lectiva.

Sí. El que no sé és quin. El que sí que sé és que això és necessari i existirà. També penso que cap dels mitjans digitals d’ara són els del futur. Crec que tots els gurus pronostiquen sobre coses que encara és massa aviat per preveure.

En un mitjà escrit, l’element diferencial és la llengua. I el primer que cal fer és que el lector experimenti el gust per la lectura cada vegada que s’aproxima a un text. Això requereix millors professionals i, lògicament, va en contra del moment que estem vivint de precarietat. Ara tot és contradictori, però al final s’ha de trobar la fórmula perquè els pocs mitjans de comunicació que quedin es basin en la qualitat de la llengua, el pols narratiu de les històries, l’originalitat i la profunditat dels temes... La investigació no es limita només al típic escàndol, sinó també a la crònica ben feta. Per conèixer una llei que ha aprovat l’Assemblea Nacional francesa em val un teletip; però jo necessito que alguna persona que estigui a París m’escrigui la crònica en què m’expliqui per què s’aprova, quin soroll de fons hi ha. I això requereix alguna persona que estigui instal·lada allà. En tot cas, ara això és molt complicat i als que esteu instal·lats a la trinxera us toca aguantar temps molt difícils, d’anades i vingudes.

En el context actual, això és impossible. Ja sé que és un xic contradictori amb el que deia abans, però al final bona part del públic el que cerca és reafirmar les seves pròpies conviccions i, per tant, busca un periodisme que li doni satisfacció en allò que creu. Això és l’oposat al periodisme. Però ara, en el moment en què vivim, la gent ha patit tant, s’ha sentit tan agredida, que el que vol és una eina de combat que el defensi davant d’aquestes agressions. En tot cas, crec que necessitem superar l’estadi polític actual per tal que la gent descobreixi que el que necessita és conèixer les coses.

No. Més aviat he tingut decepcions. Entenc la situació en què es troben els periodistes. Entenc la precarietat, entenc les pressions del moment polític i social que estem vivint, però no crec que res del que s’està fent en aquests moments respongui al que necessitem. Hi ha coses aïllades. Quan s’ataca TV3, per exemple, a mi em posa molt nerviós, perquè crec que se l’ataca perquè és el que és. I això no vol dir que no hi hagi coses de TV3 que m’incomodin molt, no tant pel que han fet, sinó pel que han deixat de fer. L’abandonament que ha fet de l’espai infantil és un autèntic drama per a la cultura del país. No sé si m’interessa una TV3 que no tingui la força i la brillantor del moment inicial del Club Super3, per exemple.

Les coses que feia, no sé si me les deixarien fer en aquests moments. En la meva època, molts directors s’excusaven en les pressions per fer unes coses o unes altres. Però un director i una redacció té moltes maneres de defensar-se d’aquestes pressions. Veig que ara molta gent es queixa de coses de les quals no es queixava quan estava en posició de fer-ho. Jo vaig treballar en plena llibertat i segur que vaig cometre errors i injustícies, però totes són atribuïbles a carències personals o professionals.

Per a la gent com jo que se n’ha allunyat una mica i intenta observar les coses com a ciutadà, la situació actual és incomprensible. Tots som conscients de les tensions i de les dificultats dels principals partits sobiranistes en la lluita per l’hegemonia, però això no justifica el que estem veient en els darrers mesos. La pèrdua de força, fins i tot moral, del sector independentista és enorme i molt irreparable durant molt de temps.

Sempre he estat molt partidari de la unitat, sobretot perquè som un país petit i tenim uns objectius molt ambiciosos. Però ara això és tan impossible que el millor és passar per les eleccions i que un dels actors guanyi l’hegemonia, com més clarament millor, per tal que pugui fer una aposta clara, l’encerti o no. Va en contra del que penso, però ara el que necessitem és que un dels dos s’imposi a l’altre com més millor.

De jovenet havia escrit molt. Coses de poesia, de teatre, de novel·la... Després em vaig dedicar al periodisme, que no et deixa ni un minut. El primer dia que vaig deixar la direcció del diari tenia molts projectes al cap. Molts ja s’havien escrit mentalment o bé estaven en notes. Però sí, és una manera de redescobrir-se i és una manera de reformular-me. Ara no tiraria enrere de cap manera.

Ara em sento exclusivament escriptor. No renego del meu passat com a periodista, però ara no és el que vull fer. Ara m’agrada asseure’m tot sol i escriure durant hores i de vegades no escriure, sinó reescriure, que és un altre plaer molt gran. A mi m’agrada molt treballar la llengua i treballar els textos.

La literatura que m’agrada més és la més íntima, la més personal. Hi ha gent que em diu: “Quan érem feliços està molt bé, però era molt fàcil perquè és la teva vida!” I sempre contesto el mateix, que tampoc era una autobiografia, perquè si hagués estat així hauria explicat moltes altres coses. Jo el que volia fer era un retrat d’una època, d’una ciutat i d’una classe social. I volia explicar totes aquestes coses des d’una perspectiva més universal. I no crec que això sigui més fàcil, perquè al final potser és més fàcil la ficció. En la ficció, si trobes a faltar ritme, hi poses ritme, si trobes a faltar mala llet hi poses mala llet... Quan treballes amb la realitat has de construir el mateix resultat però respectant la veracitat, que no vol dir que no hi hagi una càrrega de ficció perquè literaturitzes les coses. Però això és més difícil fer-ho amb informacions reals que no pas quan tot és inventat.

Qualsevol persona, si assumeix la seva realitat sense manies, pot novel·lar la seva pròpia història. Sempre dic que a Catalunya, en cada poble, hi ha una novel·la, i si no en cada poble, en cada casa, perquè hem tingut una història molt convulsa, amb una preguerra i una guerra terribles i una postguerra duríssima. La gent de pagès que vaig conèixer durant la meva infantesa vivien com els romans. I després, de cop, van començar a arribar les bombes d’aigua i els tractors i els van revolucionar la manera de viure. I els fills d’aquesta gent que vivien com els romans van començar a anar a estudi i els seus nets, van anar d’Erasmus, repartits per tot Europa. Això és un material literari de primer ordre, amb el rerefons de la lluita per progressar, però també per conservar el conservable. Ara bé, en el meu cas, és evident que una família de dotze germans és un xollo, com també ho és formar part d’una petita burgesia que tenia un plat a taula sempre i que tenia alguns privilegis com ara l’estiueig. Reconec que també soc un privilegiat d’escenari, fins i tot de paisatges, perquè he pogut combinar l’internat del Collell amb la Girona grisa i negra del franquisme preconciliar o l’Aiguaviva que encara recordo connectada per una carretera de terra. La suma de tot això és un impuls vital extraordinari.

L’he passat tot a Barcelona, tancat a casa i sortint poquíssim, amb horari de gent gran. El primer dia que vaig sortir a comprar al súper, me’n vaig tornar cap a casa perquè eren les 10 i estava en horari de gent gran. I quan estava a mig camí, vaig recordar que jo ja he fet els 65! He caminat passadís amunt passadís avall amb els auriculars i escoltant la ràdio. He rellegit molt, Mercè Rodoreda a Mirall trencat i La meva Cristina i altres contes, que m’ha impressionat. He rellegit Els pagesos, de Josep Pla i el Camí de Sirga, de Jesús Montcada i la Mar Bosch, que sempre dic que té un registre amb un humor molt britànic.

Al començament, m’hi negava una mica, perquè hi ha hagut un abús de coses en format digital. De seguida que he pogut, he fet coses presencials, amb totes les precaucions del món. La gent ho agraeix molt, perquè tenia moltes ganes de recuperar la normalitat. Ara ja estic fent presentacions a ple rendiment, a la Seu, a Andorra, Puigcerdà...

Fa temps que amb els meus nets juguem i imaginem contes. Per tant, d’una manera o d’una altra, sabia que acabaria fent literatura infantil, i segurament repetiré l’experiència. Hi va haver, però, un desencadenant: tinc un nebot que ha tingut un fill amb fibrosi quística i em van demanar ajuda per recaptar fons i, quan m’hi vaig posar, de seguida em va venir de gust. Al final vaig decidir convertir-ho en un conte il·lustrat, amb uns dibuixos excepcionals d’en Valentí Gubianes. N’he cedit els drets a l’Associació Catalana de Fibrosi Quística i a un projecte concret d’investigació. I estic molt content del resultat, perquè es tracta d’un llibre que, a través de la malaltia, el que vol és parlar també de la diferència i de com quan descobreixes la persona teòricament diferent, en realitat la diferència desapareix i aflora la solidaritat.

És un exercici literari. Té part de memòria personal, de quadern de viatges, de recull de contes perquè cadascuna de les històries té un principi i un final i uns protagonistes. Per tant, és una mica de tot a la vegada, però per damunt de tot és literatura.

El llibre vol ser un cant a la manera mediterrània de viure la vida, a posar els sentits en tensió. El Mediterrani és un país, és un estat d’ànim... Si tu passeges pels carrers de Palamós o de Trípoli, les paraules, les olors i les sensacions et resulten familiars. Hi ha gent que s’ha agafat el llibre com una mena d’antídot. Tenim el mar prohibit durant algunes setmanes i ara toca obrir finestres i fer els viatges que tenim pendents.

Estic en el punt final de la sèrie que va tenir Quan érem feliços i Quan en dèiem xampany. Una crítica a la meva generació i a la de la meva filla. Això és el que segurament publicaré en primer lloc. I, finalment, tinc una novel·la pràcticament acabada sobre un tipus de nen que existia en tots els pobles. Un nen feliç, que vivia una mica al límit segons els estàndards de l’època i que, en el llibre, s’acaba convertint en heroi.