La Catalunya clàssica

Van ser tres els fundadors de la Bernat Metge: el polític Francesc Cambó, l’activista Joan Estelrich i el poeta Carles Riba.

Parlem del 1922, quan un jove Cambó (46 anys), que s’havia fet multimilionari en pocs mesos, va anunciar una col·lecció catalana de clàssics grecs i llatins. Una col·lecció bilingüe i rigorosa, però al mateix temps popular, oberta a tothom. La premsa se’n va fer ressò. Un tal Josep Pla (25 anys) escrivia a La Publicidad: “L’arribada a l’idioma català dels clàssics grecs i llatins constitueix l’esdeveniment més extraordinari del renaixement de Catalunya.”

Amb els diners sobre la taula, Cambó va saber trobar un apassionat per mostrar la cultura catalana al món, un ideòleg “extravertit, dispers, atret per la vida laxa”, però capaç de dirigir el projecte: Joan Estelrich (26 anys). Cambó també va saber envoltar-se d’un equip de col·laboradors de gran talent, entre el qual hi havia un “intel·lectual imprescindible, bon coneixedor del grec, traductor audaç, admirat i temut”: Carles Riba (29 anys).

Aquests tres són els personatges essencials d’un assaig que Raül Garrigasait tracta com si fos una novel·la, amb una tècnica que domina perquè sap molt bé com atrapar la curiositat. L’autor se’n surt malgrat possibles prevencions lectores, començant per la que diu que els clàssics grecs i llatins segur que són molt feixucs. Doncs no ho són a les mans de l’escriptor i hel·lenista Garrigasait, president actual de La Casa dels Clàssics, expert en assajos d’història cultural. Però com ho aconsegueix?

D’entrada, hi ha un eix temporal que fa de bon seguir. La història comença a Empúries el 1909 arran de la descoberta de l’estàtua del déu grec Asclepi –és a dir, comença a quinze quilòmetres d’on va néixer Francesc Cambó– i acaba el 2016 al número 30 de la Via Laietana, a Barcelona –és a dir, a l’històric domicili de Cambó, seu de la Bernat Metge.

Garrigasait té assimilat el context històric, social, polític de cada moment i l’integra en la història d’una manera atractiva. La Barcelona dels atemptats, del pla Cerdà, de la Setmana Tràgica... hi són i no fan nosa. També Primo de Rivera, la proclama de Francesc Macià, la guerra del 36, la postguerra, etc. Fins i tot hi ha la veu d’Ernesto Giménez Caballero, que se sent per la freqüència de l’antiga Ràdio Associació de Catalunya i que diu que “los españoles de tierra adentro”, com el mateix Giménez, havien vingut a violar la terra més femenina d’Espanya, la Catalunya hel·lènica.

Garrigasait escull els millors moments de la història de la Bernat Metge, els dosifica i els envolta de realitat. Així, el lector assisteix content a l’Hotel Ritz, el 9 d’abril del 1923, al sopar de celebració del primer volum de la col·lecció; passeja per Roma, feliç però inquiet, amb Joan Estelrich i la seva amant; viu les invectives furibundes d’Antoni M. Alcover contra els “caps-lleugers i de pochs-cervells” de la Bernat Metge; segueix la lectura de tesi de Carles Riba, el 1938, en una sala amb vidres trencats, poc després que una alarma anunciés la fi d’un bombardeig...

És tan alt el control de Garrigasait sobre el que explica que inclou hàbilment tantes citacions com li convenen, i a més a més es permet el luxe d’explicar Lucreci i Èsquil amb un cert detall i sempre amb l’interès fent guàrdia. I, de passada, hi passeja tots els clàssics, de Xenofont a Sèneca, de Plutarc a Catul.

Raül Garrigasait (41 anys). En sentirem a parlar... més.