Crítica
‘Samba pa ti’ i altres lliçons de vida poètica
La presència d’uns senglars que els visiten cada nit, els fruits durant la canícula, Purcell convertit en un vent entremaliat o el refilet d’una cadernera i la neu que no arriba són alguns dels motius temàtics de l’últim poemari, Fugaç, de Ramon Guillem (Catarroja, 1959), que va obtenir la darrera edició del prestigiós premi Alfons el Magnànim de la Diputació de València. Guillem és un dels veterans il·lustres de la poesia catalana, amb un llarg currículum iniciat en la primera meitat de la dècada dels vuitanta i amb un palmarès que inclou guardons importants com l’Ausiàs March, el de la Crítica Serra d’Or, els dos Vicent Andrés Estellés i el Maria Mercè Marçal, entre d’altres. Bibliotecari de professió, ha fet de la poesia una forma de vida, i la vida penetra en cadascun dels seus poemes per cerciorar que no és un formalista ni algú que només s’entreté amb el plaent exercici de la lírica. Guillem és un corredor de fons amb un estil intimista que domina a la perfecció i que fa que el seu to cadenciós converteixi el lector en partícip de la seva mirada. La pietat cap a la naturalesa, el pas fugaç del temps en la gran línia horaciana i els detalls autobiogràfics el fan molt pròxim, sobretot quan arriba a la confidència quan escriu: “Vaig néixer en un estanc / i, tanmateix, no fume...”. O quan desemboca en la joia vitalista: “Mai no he cregut / en el parany de la sort / i en el seu joc / d’inexplicable sentència, / i, ara, ves per on / em sent afortunat.”
Són ressons que adquireixen una tonalitat de revelació quotidiana perquè la poesia participa de manera directa en aquesta elaboració artesanal. Així l’amor es pot alternar amb un pont que travessa un dia assedegat o la figura del “genet pàl·lid de la boira” s’eleva com un fantasma en la idea de desaparició que provoca la tenebra en un dels poemes més reeixits de Fugaç. El mar, el sol, l’aire, el temps, el foc i els meteors fan que aquesta poesia mantingui una credibilitat que sovint ens atrapa en les sentències i aforismes per on també avança el poema: “On és el cor que amb el tacte i la saliva ens despertava?”
La música ha estat un altre dels elements indissociables de la poesia de Ramon Guillem, des del Purcell esmentat a un homenatge explícit a la cançó Samba pa ti del guitarrista mexicà Carlos Santana en què el record el fa tornar a casa.
Criticava Wallace Stevens la poesia no inscrita en la vida. Li haurien agradat aquests poemes de Guillem, tan evanescents i, alhora, profunds, amb què afronta el dia a dia sense fer escarafalls.
El quartet de Mike Richmond balla ‘la vie en rose’
El contrabaixista, violoncel·lista i guitarrista de Filadèlfia Mike Richmond (1948) és una llegenda viva del jazz. Va acompanyar Miles Davis i Stan Getz i també el cantautor Richie Havens, un dels millors intèrprets de les cançons de Bob Dylan i els Beatles, veu superba. No és estrany associar-lo a altres alineacions del millor jazz i blues contemporani, com ara Jack DeJohnette, Horace Silver, Joe Henderson, Lee Konitz, Hubert Laws, Franco Ambrosetti, Dannie Richmond i Gil Evans. La seva obra com a solista és també destacada. El seu disc Miles & Quincy Live en Montreux va assolir el premi Grammy i és mestre de diferents generacions de baixistes pel seu llibre Modern walking bass technique. El seu currículum desemboca a la vie en rose, col·lecció de vuit estàndards de Duke Ellington, Irving Berlin, Tom Jobim i Charles Mingus fins a arribar a la peça d’Edith Piaf que titula el disc. Fent quartet amb Peter Zak al piano i Jay Anderson i Billy Drummond a la secció rítmica, Richmond repeteix amb el segell danès SteepleChase, que des del seu debut el 1978 li ha estat fidel. Per als amants del jazz clàssic i de tots els seus estils, el disc és sensacional.
