Volem teatre a les aules

El Teatre Poliorama va impulsar una videoconferència per crear vincles entre l’escola i el teatre fa uns dies. Va ser una manera de presentar propostes d’espectacles que estan pensats per persuadir els espectadors adults, però també el públic familiar i escolar. Si bé ja s’ha entès que les arts escèniques són un element clau per al desenvolupament del contingut curricular i alhora per donar base al creixement personal, encara falta definir una política concreta i ambiciosa que agermani des de l’experiència els innombrables projectes que apropen l’art a l’escola. No es tracta de què anar a veure, sinó de què anar a viure. Més enllà de la raó cultural i de coneixement, s’expressa emocionalment. Són oportunitats dels alumnes per sorprendre’s i descobrir-se col·lectivament i individualment.

Els quatre ponents del debat van coincidir en el fet que cal normalitzar el teatre a les escoles, superant els compartiments de les assignatures de literatura i accedint també a les ciències i, sobretot, per formar en valors. El teatre requereix esforç i treball en equip, dos elements indispensables per accedir a l’estrena i que es poden traslladar perfectament als rols dins de l’aula, sobretot pensant en els cursos superiors (però sense renunciar a inserir petites càpsules en els cicles inferiors).

Cristian Olivé (jove docent nominat com a millor professor de l’Estat espanyol en els Premis Educa Abanca 2019 pels seus mètodes d’aprenentatge, que connecten amb els joves) utilitza el teatre a classe i mira de vincular les trames clàssiques a històries actuals, per sacsejar-los. També celebra que de la mateixa manera que un espectacle compta amb un estol d’especialitats (des dels intèrprets fins al vestuari i la il·luminació), es poden repartir els rols a les aules fent evident que “hi ha diverses creativitats, de la mateixa manera que hi ha diferents intel·ligències”, que es complementen. Neus Sanmartí (professora la facultat de ciències de l’educació de l’UAB i Creu de Sant Jordi 2009) demana que el teatre també persuadeixi amb la ciència i se sorprenia que un dels records de les primeres alumnes van ser les experiències al teatre, al davant dels programes de modernitat que volien trencar amb l’uniformitat.

Anna Rosa Cisquella (fundadora i productora executiva de Dagoll Dagom i membre del consell que gestiona el Poliorama) sempre ha defensat que les sessions escolars tinguin la mateixa qualitat que les funcions d’adults. No transigeixen en res, i comproven com, de vegades, hi ha més intensitat en les funcions dels joves que amb les dels adults, com per exemple havia passat en moments emocionals de Mar i cel. David Selvas, ànima de La Brutal i actor i director, lamenta que el teatre encara s’entossudeixi a refugiar-se en formes clàssiques i que no tingui la connexió entre els joves que sí que tenen els grups de música, per exemple. Ell s’hi rebel·la adaptant peces que tinguin el vincle que demana Olivé: històries que els interpel·lin, amb actors joves i un format escènic que els identifiqui.

L’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) treballa des de fa anys amb els centres d’ensenyament a través de molts programes que vinculen l’art i l’escola. El compromís electoral d’Ada Colau és que, al final del seu mandat, hi hagi tants projectes artístics (70!) com instituts públics hi ha a la ciutat.

El Mercat de les Flors, amb el Tots dansen, multiplica l’experiència de ballar amb coreògrafs professionals. Posteriorment, aquests programes es multipliquen arreu de Catalunya amb el Mapa de ball. Al Lliure s’ha estrenat aquest any Escena pilot, un projecte que vol fomentar la pràctica teatral a l’aula, familiaritzar el públic adolescent amb el llenguatge escènic, fomentar la innovació docent, desenvolupar la creativitat, l’autoestima i l’autoconeixement dels alumnes i desvetllar vocacions teatrals. És un projecte del nou equip i aspiren a anar-lo ampliant. Un dels èxits és que el 50% dels espectadors d’aquesta temporada (curta) tenen menys de 45 anys. La Fundació Catalunya La Pedrera va iniciar el 2011 el projecte Tàndem, que mira de vincular centres educatius complexos amb projectes culturals. La Fundació La Caixa també reforça, des de fa anys, la pràctica teatral a través de CaixaEscena, d’àmbit estatal. Es fan formacions per a mestres i també trobades entre grups vinguts d’arreu. El teatre familiar suposa un 5% prou respectable de la cartellera professional, segons dades de l’Associació d’Empresaris de Teatres de Catalunya (ADETCA), que ja s’ha proposat posar en valor aquesta línia. Com a exemple, el Romea va acollir fa tres cursos la iniciativa Viu el teatre, amb una empresa que produeix, forma i esperona el sector. Les arts tenen una finestra entreoberta amb els programes innovadors, però ara falta una empenta perquè les aules respirin art.