Crítica
LA LLIBERTAT SOTA AMENAÇA CONSTANT
Recordo un estiu dels anys noranta, que tancats en un casalot de la Rioja ben a prop del País Basc, passàvem les tardes amb dibuixants i músics de la Locomotora Negra. Un dels nostres hits preferits a l’hora del gintònic era l’himne Asimbonanga, homenatge a Nelson Mandela i Stephen Bico de Johnny Clegg & Savuka, que alternàvem amb discos de jazz, afterpunk, Peter Gabriel i, sobretot, Billy Bragg, el combatiu músic d’Essex, que va ser un activista incansable contra l’apartheid sud-africà. Clegg va morir l’any passat, però el guerriller Bragg reapareix amb el breu i interessant assaig Les tres dimensions de la llibertat, que ens arriba en català amb traducció de Ricard Vela.
Ja aleshores, alguns perseguits d’ETA esperaven la treva definitiva, i la situació política declinava cap a un confort que ningú sospitava que es trasbalsés per les mateixes inèrcies crematístiques del capitalisme, potser perquè érem massa a prop del final del despotisme comunista, que havia arrasat mig món des del final de la Segona Guerra Mundial en guerres periòdiques afavorides per les empreses més vils d’Occident. A partir d’una dosi de teoria conspirativa, acompanyat de la lectura de George Orwell i d’altres mestres de les distopies, Bragg advoca per la llibertat intel·lectual com a tret distintiu de la civilització occidental amenaçada pels rapinyaires en forma d’algoritmes i altres controls digitals. Una tecnologia sofisticada disposada a devorar sense contemplacions fins a l’última engruna dels nostres desitjos. Exagerat com ho era amb la seva música –però també ben divertit–, l’assaig de Bragg es mou per les garanties proposades per la societat il·lustrada i pels sacrificis que comporta l’autoresponsabilitat, una utopia.
Amb una càrrega moral, que sovint s’acosta a la moralina i al candor, el músic aporta la ingenuïtat necessària per trencar una llança en favor de la igualtat i contra la precarietat de les condicions laborals i de vida dels ciutadans. Com si fos un dels seus himnes, Les tres dimensions de la llibertat és també un cant al compromís contra l’autoritarisme i el populisme cap a on deriven determinades formes de democràcia. No s’està gens d’enviar missatges com a consignes reformistes: “El capitalisme és com el foc: si el tens sota control, et donarà llum i escalfor; si no el vigiles, ho consumirà tot en el seu camí.” I no va gens desencaminat, li pesi a qui li pesi, perquè els negacionistes de la destrucció de la nostra base natural són en alguns dels governs més importants del món: els EUA, la Xina, Rússia, el Brasil i Anglaterra. Davant els gegants polítics i les grans empreses, cal mantenir els ulls ben oberts. O ens cegaran.
Dock in Absolute, jazz d’alta graduació i alhora lleuger
Si hi ha qui dubta del poder del jazz o ha esdevingut un escèptic, li recomano l’entrada de piano de Jean-Philippe Koch per al disc Unlikely, signat pel trio Dock in Absolute, format per ell mateix i els seus companys, el baixista David Kintziger i el bateria Michel Mootz. Unlikely és un dels discos de la temporada, i aquesta formació de Luxemburg i Bèlgica, un dels revulsius del jazz europeu en dos països on els clubs i els pubs han afavorit que molts grups es puguin bregar i tenir taules. Joves i formats al Berklee College of Music de Boston, al Codarts University of Arts Rotterdam, a l’Hochschule für Musik Saarbrücken i al conservatori de Lieja, el trio és el resultat de la condensació d’estils, en què la música romàntica –potser pel solista Koch– manté el protagonisme. Amb la mirada també enfocada cap al jazz progressiu que van impulsar formacions com Genesis i Yes a començament dels setanta, Dock in Absolute recreen un tipus de música vitalista en què tens la certesa d’escoltar la pluja, el vent, el mar, els ocells i tot un catàleg de sensacions que et desperten i et motiven per a la vida quotidiana. Donem una oportunitat a aquest jazz d’alta graduació i alhora lleuger.
