Lectures escollides
Temps enrere
Miquel Martín evoca el paradís perdut de la infantesa, Miquel Berga posa en relació dues figures gegants com les d’Auden i Orwell i el noruec Lars Mytting ens porta als paratges recòndits dels fiords noruecs en una història de misteri i passions
Ni entre els gèneres literaris ni als prestatges de les llibreries no he vist mai que hi hagués cap categoria específica de llibres per llegir durant les vacances, tot i que no hi ha dubte que hi ha un tipus de matèria escrita que, al marge del seu enquadrament temàtic, és com una llimonada fresca, com una orxata dolcenca, una delícia per regalar-se els ulls sota una bona ombra de mitja tarda. És el cas de La drecera, una narració de 150 pàgines de Miquel Martín i Serra (Begur, 1969) que acaba de publicar Edicions del Periscopi. Per la seva brevetat es podria dir que es pot engolir d’un glop, tot i que val la pena paladejar-la sense pressa, degustant especialment un vocabulari que podríem qualificar d’empordanès nivell advanced, tot i que, a diferència del paradigma planià, el llibre de Martín destaca més que per l’adjectivació voluptuosa per una substantivació generosa que reanima alguns mots que en temps de drames de TV3 podrien resultar fins i tot arcaismes, d’entre els quals, si n’hagués de triar algun, a banda dels dialectals brunyol o empernat, em quedaria amb rasclinet.
La drecera dirigeix el lector a un lloc indeterminat, possiblement de l’Empordanet, on un probablement postadolescent (per la senzillesa aparent de la veu narrativa podem imaginar un jove no gaire allunyat cronològicament dels records que evoca) ens explica la seva infantesa i primera adolescència com a fill dels masovers de la casa de vacances d’una família de senyors de Barcelona que parlen en castellà. Martín utilitza una trama típica d’Upstairs, Downstairs a la catalana per passejar-nos pel paisatge humà i geogràfic d’un rerepaís de la Costa Brava crepuscular, amb el llop de la depredació urbanística tot just mostrant les orelles a la masia veïna, ocupada per un masover, en Pitu del Mas Bou, que exemplifica tràgicament el xoc irreconciliable entre la tradició i la modernitat. Una època que, com el nom del protagonista per mitjà dels ulls del qual ens és explicada la història, no ens és concretada en cap moment i que només gràcies a les referències futbolístiques que comparteixen el nen de pagès, del Barça, i el xofer dels senyors, del Madrid, permet situar en el tombant de la dècada dels setanta als vuitanta, compresa entre la final de Basilea i l’arribada de Diego Armando Maradona.
Miquel Martín signa una història senzilla, amena i lleugerament reflexiva que haurien de llegir, com a mínim, tots els habitants de la Costa Brava siguin de primera residència, de segona o simples passavolants de càmping o hotel amb encant, des de la línia de costa fins a una vintena de quilòmetres terra endins. Posats a trobar una pega al llibre, la deixem per al final: la solvència literària que demostra Miquel Martín fa totalment prescindible l’epíleg adotzenat i clafert de llocs comuns que signa Josep Maria Fonalleras amb la bona però innecessària intenció dels editors de reforçar una veu que no necessita amplificador.
l’abric de henry miller
Sense abandonar els temps enrere, però situant-nos en el passat no pas evocat sinó estrictament i documentadament real, el professor Miquel Berga, anglòfil conspicu i col·laborador d’aquesta casa republicana, ens regala un volum elegantíssim sobre la història creuada del periodista George Orwell i el poeta W.H. Auden amb epicentre al 1939, any que defineix amb prosaica precisió poètica com “la mitjanit del segle XX”. En mans de qualsevol altre cervell universitari Quan la història et crema la mà. Auden i Orwell entre dues guerres (Tusquets Editors) hauria pogut ser un text acadèmicament espès, d’elucubració intel·lectual i exhibicionisme erudit. Aliè a la temptació de la pedanteria, o potser perquè a un esperit lliure didàctic com el de Berga aquesta temptació no li arriba, l’autor desplega la seva anàlisi lluny de l’aridesa habitual de tants tractats sobre temes d’aital gravetat i ens parla de les aventures bèl·liques de dos dels grans de la cultura de la passada centúria, dels efectes posteriors de l’experiència, ens acosta a la seva literatura, a la poesia, a l’ètica i a la ideologia polítiques dels dos subjectes, temes de complexitat extrema, com si ens relatés l’última anècdota de qualsevol personatge menor o alguna història petita, i ho fa amb la naturalitat de l’expert que prioritza les ganes de mostrar a les de demostrar. Berga acompanya Orwell i Auden per paisatges coneguts com el de la guerra d’Espanya (l’un fent més aviat turisme bèl·lic, l’altre compromès fins al coll, literalment, on se li acaba allotjant una bala) i n’exposa els seus posicionaments respectius, tots dos antifeixistes (l’un dogmàtic, l’altre crític) amb amabilitat, empatia i prou distància de seguretat per no incórrer en el retrat hagiogràfic ni, a l’altre extrem, encara menys en l’esventrament dels mites. Educadament –com el llibre explica que va fer Henry Miller amb Orwell en la visita d’aquest al nord-americà a París, camí del conflicte–, Berga es limita, sense contrastar-los amb les seves conviccions personals, a deixar-los fraternalment l’abric, que és el seu text.
MISTERIS NORUECS
Si la primera ressenya d’aquesta setmana transitava pels paisatges empordanesos, acabem amb els molt menys amables paratges noruecs, en una història on es barreja arquitectura tradicional, història i un polsim de realisme màgic per encarar una trama en què tradició i modernitat topen enmig d’un joc de miralls entre diferents èpoques, descabdellada magistralment per Lars Mytting, que en català ja havíem pogut assaborir amb El llibre de la fusta i Els setze arbres del Somme. Novament, l’editorial Amsterdam ha mantingut l’aposta per un autor aclamat internacionalment i, amb traducció de Blanca Busquets, arriba Les campanes bessones. Ambientada a finals del segle XIX en un recòndit poble dels fiords on el xoc entre la societat tancada i els nouvinguts, entre l’ambició modernitzadora i la tradició rutinària, entre el descobriment de l’amor i el sexe al marge dels designis familiars –com passava també amb El llibre de la fusta–, Myttin ofereix tot un curset especialitzat, però gens farragós, sobre la matèria, en aquest cas l’arquitectura religiosa rural noruega de fa mil anys, el salvament de la qual recorda poderosament les expedicions pel Pirineu català a la recerca del romànic que, per exemple, Martí Gironell va novel·lar fa uns anys a Strappo (Columna). En el cas del noruec, fred exterior i foc interior s’arremolinen al voltant de la història de dues campanes que amaguen un secret inconfessable i qui sap si un poder màgic o només una forta capacitat de suggestió.
Berga desplega la seva anàlisi amb naturalitat i esperit pedagògic, lluny de l’aridesa de tants tractats sobre temes d’aital gravetat
