David castillo premi joanot martorell
Novel·lista
“La derrota només va ser militar”
El poeta i novel·lista David Castillo defineix com a epopeia els quinze anys que separen la derrota en la guerra, el 1939, i la desfeta francesa al Vietnam, el 1954, a ‘El tango de Dien Bien Phu’
“A part del suport de
centenars de llibres biogràfics i de memòries, també d’arxius militars, on vaig trobar documents de la història interior”“Molts consideraven el
poder i les seves branques religioses i militars una xacra. Menyspreaven els dirigents que van participar en el govern”
No som tan diferents els uns dels altres. Els soldats franquistes eren, en molts casos, tan desgraciats com els nostres”
“Abomino el maniqueisme
.Després d’una trajectòria amb alguns dels guardons més importants de la literatura catalana, com ara el Carles Riba, el Creixells, el Sant Jordi i els Atlàntida, entre molts d’altres de culturals, d’internacionals i d’acció cívica, David Castillo (Barcelona, 1960) ha fet 60 anys amb la celebració del prestigiós premi Joanot Martorell de Gandia per El tango de Dien Bien Phu (Edicions 62 / Edhasa), una epopeia protagonitzada per diferents militants republicans i llibertaris, que arrenca amb la sortida d’una divisió per Puigcerdà fins a Vernet d’Arieja i acaba a Dien Bien Phu, quan un d’aquests veterans s’ha reenganxat pels diferents conflictes bèl·lics del segle XX. Parlem amb un energètic Castillo al seu pis del barri de Vallcarca, de què es declara patriota.
D’on va sorgir la idea?
Des de ben petit, vaig viure entre aquestes ombres: familiars afusellats, silencis, anècdotes circumstancials. Pensa que no celebràvem ni Nadal perquè havien assassinat un tiet molt estimat la nit de Nadal del 1939. Després, en l’adolescència, em vaig apuntar a tot el que signifiqués el final de la caspa franquista, fins arribar a la CNT, on, en principi, vaig ser feliç.
Què va representar aquell retorn?
Bé, per a molts de nosaltres, treballadors joves i estudiants nocturns, les idees llibertàries suposaven un alliberament de l’alienació que representaven el franquisme i les seves alternatives. Ho dic sense victimisme ni rancúnia. Necessitàvem respirar, i els partits comunistes eren forces massa programades i repressives. I de bastonades i catecismes, ja en teníem prou.
Fa una lectura crítica de la Transició?
En absolut. A misses dites és massa fàcil dir el que s’havia de fer. Es va fer el que es podia fer i en això soc seguidor de Tolstoi: la perspectiva la dona el temps. Criticar allò provocarà només més converses bizantines i hem de mirar endavant.
Però vostè sovint mira enrere?
El pastís històric és massa suculent per a un llaminer. Està tot per fer. Hi ha arxius immensos encara per explorar i milers de llibres de la petita història en què podem reconstruir el que va passar.
Va ser el seu mètode?
El mètode va venir sobre la marxa. La primera idea d’escriure la novel·la va ser durant la presentació del meu premi Sant Jordi No miris enrere a la Casa del Llibre, fa vint anys. Després dels parlaments de Joan Marsé i Manuel Vázquez Montalbán, el cantautor badaloní Ramon Muns va interpretar Los refugiados del 39, un tango de Carlos Gardel que els exiliats van adoptar com a himne entre les misèries, calamitats, polls, malalties, repressió i mort què els van sotmetre els germans republicans francesos.
Un tango per ballar el desastre?
Havia sobreviscut el sentit de l’humor i, aleshores, els tangos de Gardel estaven molt presents en la mentalitat popular. El Ramon va recuperar aquesta cançó i la va convertir en un himne vitalista i dramàtic.
Com s’ho va fer?
Fàcil: el vaig trucar, vam gravar unes cintes en què m’explicava les vicissituds de la seva recerca i, a partir d’aquí, vaig reconstruir una història familiar, amb el suport de centenars de llibres biogràfics, de memòries dels supervivents i també d’arxius militars, on vaig trobar documents de la història interior del que passava. L’epopeia arribava a les vivències quotidianes: un noi massa jove que s’havia allistat en una columna anarquista falsificant la data de naixement i els seus pares el reclamaven, infiltracions comunistes a la columna Terra i Llibertat... En fi, tot un catàleg de milers de documents amb què vaig certificar el que havia sentit de biaix a casa, sobretot, dels meus avis i dels supervivents de la meva família.
Dolorós?
Dolorós i alhora estimulant. Recordo que, en un arxiu aragonès (ho tenen molt ben ordenat), vaig trobar el destí dels meus besavis al terrorífic camp de concentració de San Juan de Mozarrifar en condicions infrahumanes. També vaig trobar els sumaris en què condemnaven a mort i ajusticiaven familiars meus a la presó de Torrero de Saragossa. Un catàleg de l’horror, que em va deixar desconcertat i a punt de llançar la tovallola.
Però va continuar?
Com diuen els Beatles, va ser gràcies a a l’ajuda dels amics. El primer noi amb qui vaig coincidir al pupitre de la Universitat Autònoma, el 1977, Joan Escanilla Rull, tenia el seu pare, en Pascual, que havia compartit cel·la de condemnats a mort a Torrero amb els meus tiets. Les converses amb aquell home i la reconstrucció que vaig fer amb els seus fills, Aurora i Joan, també em van servir per reconfortar-me amb la petita memòria dels grans homes.
Més aportacions?
Moltes. Em va donar una gran empenta el professor de geologia i constructor Xavier Soler, que amb la seva dona, Maria Rosa, em van acompanyar per la Cerdanya als escenaris per on va creuar l’antiga columna Durruti i totes les penalitats que van patir. També va ser fonamental la documentació que em va aportar l’historiador Pep Quevedo i les seves excursions per les muntanyes del Berguedà i del Cadí, on els anarquistes van intentar una última resistència amb la fundació de la República del Cadí, que no va reeixir perquè el assenyat líder Ricardo Sanz els en va dissuadir. Hauria estat una matança després de la derrota.
Fa reflexionar un dels seus personatges sobre les conseqüències.
Sí. Malgrat que la majoria dels veterans republicans van entrar a la caverna del silenci, el meu personatge Pantaleó Ribot –com altres dels que vaig conèixer a l’exili i a l’interior– considerava que la derrota només va ser militar. De fet, molts militants anarcosindicalistes, sindicalistes i, fins i tot, republicans puristes van ser contraris a la militarització.
Això va ser motiu de retrets.
Tant dins de l’organització com fora, tens raó. Molts consideraven el poder i les seves branques religioses i militars una xacra. Molts menyspreaven els dirigents anarquistes que van participar en el govern de la República i en el de la Generalitat. També els que es disfressaven d’oficials militars. Per ells era una contradicció entre les seves idees i l’exèrcit, fos quina fos la causa. Per tant, la conseqüència va ser una crítica a aquesta intervenció política i militar, que em vaig cansar de sentit cada cop que obrien la boca. Era un motiu de controvèrsia i de rivalitat tan o més gran que quan es plantejaven altres estratègies antagòniques, com ara el pacifisme i la violència. Parlo de rivalitats en els nuclis més actius de la FAI, potser l’única organització castigada i no legalitzada de totes les que van participar en la Guerra Civil.
I vostè què n’opina?
Ho he sentit tant que ja em resulta tan poc engrescador com els partidaris de la rima o el vers lliure en la poesia. Per mi la guerra va ser un error, que vam pagar amb dècades de franquisme. Franco es va imposar, fins i tot, entre els seus partidaris, perquè era el més bèstia, capaç de treure ell mateix la pistola i disparar contra algú. No deixava de ser una encarnació del mal, beneït per catòlics, tradicionalistes, feixistes moderns i antics militars de les colònies –alguns de procedència catalana– que, a poc a poc i per motius tàctics i de circumstàncies històriques, van ser traïts. Hitler i Himmler es van sentir menyspreats per Franco. Després, va aconseguir el suport dels americans i de les democràcies europees perquè representava un fre al comunisme. Era difícil que Churchill i De Gaulle preferissin els qui qüestionaven la propietat privada i Déu.
La novel·la té moments de poca època, però d’altres de gloriosos, com ara les batalles de la guerra o a Estrasburg.
Aquestes escenes bèl·liques són les que em resulten més fàcils de fer. Em va agradar la imatge dels soldats amb els antics milicians, que podien assistir els seus companys morts amb una missa, els muetzins àrabs o el cant A les barricades si eren anarquistes d’aquí. Ho vaig trobar ecumènic i de gran respecte enmig de la ferocitat i inhumanitat de la guerra europea, l’Holocaust i l’apocalipsi.
Per què un dels seus personatges arriba al Vietnam?
Sabia per reportatges de Manu Leguineche i per Josep Ramoneda i Josep Martí Gómez que hi havia centenars d’espanyols en la legió estrangera i els paracaigudistes de la desfeta francesa a Dien Bien Phu. Vaig estirar del fil i vaig trobar testimonis de soldats espanyols que havien continuat després de la Guerra Mundial en la Legió francesa, entre ells republicans, però també veterans de la División Azul o soldats alemanys del Reich. Volia mostrar la degeneració que provoquen la violència i la vida militar, la indignitat que representa viure la mort.
Li han retret que tituli la novel·la amb Dien Bien Phu sent únicament el darrer capítol.
Remenava diferents títols. Un era Història d’una cançó, però el vaig trobar massa dickensià, per Història de dues ciutats. Aleshores, la descoberta d’aquests veterans llibertaris en la Legió francesa em va empaitar amb força.
No ha fet una obra de bons i dolents.
Abomino el maniqueisme. Al cap i a la fi, no som tant diferents els uns dels altres. Els soldats franquistes eren, en molts casos, tan desgraciats com els nostres. Sabent qui és l’enemic, em permeto l’exercici del dubte sense arribar al revisionisme fastigós.
Com ha patit la cancel·lació de Sant Jordi i el tancament de les llibreries?
Amb incertesa i estoïcisme. Des de fa cinquanta anys, soc lector de Sèneca. Tampoc sabria ser d’aquests escriptors que van improvisant històries amb qualsevol sopar de duro i que les llibreries els col·loquen muntanyes de llibres com si fóssim en un supermercat. Prefereixo l’art i assaig minoritari.
No és el primer cop que els critica.
No els critico, sinó que admiro la gran capacitat de devorar el mercat. A alguns els conec de fa anys i la seva tenacitat i el fet d’anar en línia recta em resulten fascinants, però el que no suporto és el monoteisme i que ells mateixos no s’esforcin a fer llibres més sòlids; que els podrien fer perquè en saben molt. Segurament, i veient els resultats, soc jo l’equivocat.
Cita molts llibres i documentació.
Tones. Només amb els documents inèdits que tinc dels arxius de Salamanca, Alcalá de Henares i Amsterdam, podria haver escrit dos Guerra i pau, però si avui vaig amb una novel·la de dues mil pàgines a una editorial, veient el que publiquen, m’envien directe al frenopàtic. Tinc quatre prestatgeries de llibres de memòries de la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial i el Vietnam. No només de comercials, sinó també petites memòries del avis editades per les famílies amb pocs exemplars. I li asseguro que hi ha fragments extraordinaris.
Com anirà la diada del 23?
Crec que Sant Jordi l’han donat per perdut. Les llibreries tenien la meva novel·la ben col·locada i era a llistes. Es van acabar les dues edicions i ara ja no hi és. Estic content per la resposta dels mitjans. Qui tingui ganes de saber el que he descobert, ho té a l’abast.
El tango de dien bien phu Editorial: Edicions 62 / EDHASA Pàgines: 284 Preu: 20 euros
guerres del segle
Castillo explica que la documentació sobre la nova novel·la ha estat addictiva. Després d’haver conegut alguns dels supervivents dels anys revolucionaris en la Transició, ha volgut corroborar tots els records d’una manera científica pels arxius militars i els llibres de memòries durant deu anys de recerca. Sobre els continguts i el derrotisme, el poeta, novel·lista i periodista es mostra reticent, perquè considera que alguns dels punts principals dels idealistes s’han acabat imposant en la societat moderna, des de l’amor lliure a la llibertat individual: “Per contra, la gent de la política, els reaccionaris i els comunistes durs han caducat en les seves mateixes prerrogatives intransigents.” Sobre alguns aspectes dels conflictes mundials recreats en la novel·la, Castillo considera que, fins i tot els més revolucionaris, no estaven preparats per acceptar com la violència els va acabar devorant: “Els ésser humans hauríem de ser més discrets i humils amb el medi ambient i respectuosos amb els animals amb què compartim l’espai vital. La nostra conducta només deteriora el nostre hàbitat i ens perjudica.”
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.