“L’art és un mirall de la nostra consciència”

La crisi de la covid-19 va començar quan aca­bava de pin­tar La lli­ber­tat, la ter­cera part de la tri­lo­gia del mani­fest visual de l’estram­bo­tisme. Així que em vaig que­dar aquí exclu­si­va­ment per pin­tar. Aquesta vegada, tenia el recinte per a mi sol, sense dis­trac­ci­ons. Vaig estar tan­cat aquí, al meu estudi, dia i nit. Em va resul­tar molt útil per situar la pin­tura, de manera que el blo­queig va ser una bona cosa per a mi.

L’estram­bo­tisme és l’únic cor­rent artístic que ha nas­cut mai a Cata­lu­nya, pro­ba­ble­ment a la península Ibèrica i fins i tot a Europa en els últims 100 anys. És un movi­ment artístic creat pel pin­tor Joan Fus­ter. Ell és el pare i jo soc la mare de l’estram­bo­tisme. És inclas­si­fi­ca­ble i inde­fi­ni­ble, perquè l’art és sub­jec­tiu, és un mirall de la nos­tra consciència. L’art no es pot defi­nir, no es pot posar en una gàbia. M’agra­da­ria que cadascú tingués la seva pròpia per­cepció de l’estram­bo­tisme. Aquest movi­ment no ha inven­tat una nova manera d’enten­dre l’art o de rede­fi­nir el pro­cess cre­a­tiu, però és la ima­gi­nació en estat pur. No tenir por de fer ser­vir la ima­gi­nació de quan erem nens. A l’epi­cen­tre de l’estram­bo­tisme hi ha la ima­gi­nació i les muses que tots tenim. Però, la gent, a mesura que es fa gran, s'oblida de les muses,  deixa d’escol­tar-les. L’estram­bo­tisme busca l'equi­li­bri entre el seny i la rauxa, és una ima­gi­nació des­bor­dant, hiperbòlica, que et fa modi­fi­car tot el teu entorn, les fun­ci­ons de les coses que t’envol­ten; és ima­gi­nar un rea­li­tat alte­rada, però amb el seny just perquè això pugui tenir un resul­tat cre­a­tiu. L’estram­bo­tisme és quan gent nor­mal fa coses que no són nor­mals. 

Com per exem­ple, un car­nis­ser vol fer embo­tits però s’adona que no té sal; en lloc de dir “espe­raré, no puc fer embo­tits avui”, deci­deix posar-hi sucre i inventa la boti­farra dolça. Per cert, si en lloc de un català hagués sigut un ame­ricà, ara tot el món men­ja­ria boti­farra dolça. L’estram­bo­tisme és quan t'agafa aquell ram­pell i fas les coses que sem­pre has vol­gut fer. Molta gent té por, però arriba un dia que diu: “Ja n’hi ha prou. Som-hi.” Un ciclista que dona la volta al món en bici­cleta, això també és un acte estrambòtic. Men­tre que un pin­tor o un escul­tor ho tra­du­eix al món de l'art. L’estram­bo­tisme és un 99% de rauxa i un 1% de seny. Però aquest 1% ha de ser-hi, perquè, si no, la rauxa es torna auto­des­truc­tiva.

Aquí a La For­ta­lesa de Sant Julià de Ramis, al museu DOR, hi ha l’Espai Quim Hereu, que és on tre­ba­llo i on tinc l’estudi, des d’on faig la tri­lo­gia El temps, El poder i La lli­ber­tat, que és el mani­fest visual de l’estram­bo­tisme. La meva intenció és que aquest espai es con­ver­teixi en el san­tu­ari de l’estram­bo­tisme. Ara, el meu objec­tiu més urgent és aca­bar la tri­lo­gia; després, vull fer el Lle­gen­da­rium, les escul­tu­res que deco­ra­ran l’exte­rior.

Quan era petit, les tar­des d'estiu solia dibui­xar a terra, a la casa dels meus avis a Girona, i la meva tia Con­xita, men­tre em pre­pa­rava el bere­nar, i em pre­gun­tava: “Per què fas aquests dibui­xos tant estrambòtics?” No em vaig ado­nar en aquell moment, amb 8 o 9 anys,  però ella ja tenia una visió pre­mo­nitòria. Trenta anys més tard, em diuen que a l’Estar­tit i Tor­ro­e­lla de Montgrí, on també tinc família, i molta afi­ni­tat i con­nexió sen­ti­men­tal, hi ha aquest pin­tor, Joan Fus­ter, que es va inven­tar una cosa que ell en diu estram­bo­tisme apli­cat a l'art. Ens va pre­sen­tar un amic mutu i va néixer una relació per­so­nal i artística molt intensa. Alguna cosa em va fer clic al cap, la peça que fal­tava. Vaig recor­dar la meva tieta i vaig pen­sar: “Ara entenc què volia dir, la tieta, i aquest home ho ha començat.” El cas és que Fus­ter tenia 90 anys. Ell havia tin­gut la idea genial d'apli­car l'estram­bo­tisme en el món de l'art,  però no hi havia gaire cosa feta: de fet, ell venia bé altres tipus de tre­ball, aqua­rel·les, mari­nes, pai­sat­ges...i l'estram­bo­tisme estava cir­cums­crit en el seu estudi.  Poc després de conèixer-nos –només vam coin­ci­dir cinc o sis anys en el temps –, em va tru­car un dia i em va dema­nar que anés a Alquímia, el seu estudi a l’Estar­tit. Em va dir: “Jo ara em moriré i et faig hereu de l’estram­bo­tisme. Has d’aca­bar el jo que he començat.” Vaig dir que sí, tot i que mai no m’havia interes­sat con­ver­tir-me en un artista pro­fes­si­o­nal, ni res que acabi en -isme. De fet jo sóc engi­nyer electrònic de for­mació, que per mi era com un escut, perquè no volia per­dre la lli­ber­tat, i sem­pre he pen­sat que o bé tenia lli­ber­tat abso­luta, o no en volia saber res del món de l'art. No tenia cap interès pel cir­cuit comer­cial artístic, ni per les gale­ries d’art. Sabia pels meus amics artis­tes que, en el món de l’art, prima més  la part comer­cial que l’autèntica cre­a­ti­vi­tat. Per això volia fer alguna cosa dife­rent, per poder ser lliure de pin­tar el que jo volia i no depen­dre de res més.

Com John Len­non va dir una vegada: “La vida és allò que et passa men­tre fas altres plans.” Així que jo tenia un pla, però la vida en tenia d’altres per a mi. Vaig conèixer el Joan i vaig des­co­brir el món del mece­natge. Cal actu­a­lit­zar aquest con­cepte. Avui dia, un mece­nes és una per­sona nor­mal i amb una gran sen­si­bi­li­tat per l’art. El Joan, la per­sona que m’ha acom­pa­nyat des del prin­cipi, és un advo­cat de Mallorca que fa molts anys que viu a Mèxic. Un mece­nes és impor­tant perquè et dona la lli­ber­tat necessària per poder fer el que tu vols. Molts mece­nat­ges no fun­ci­o­nen perquè no hi ha una auten­ti­ci­tat total. Sem­pre he dit que la relació entre pin­tor i mece­nes ha de ser com la relació de pare­lla, amb entrega i con­fiança abso­luta. Quan es pro­du­eix aquesta màgia, aquesta relació pot ser eterna, un bloc indes­truc­ti­ble. Per mi és la base de la cre­a­ti­vi­tat. Jo he tin­gut la sort de tro­bar-ne dos, per­que després, vaig conèixer el Ramon, el meu segon mece­nes, quan estava a la mei­tat de la tri­lo­gia i em va pro­po­sar que formés part del seu pro­jecte aquí a La For­ta­lesa. El senyor Ramon és un clar exem­ple d’estram­bo­tisme: un empre­sari d’èxit en la joie­ria que, tot i això, va deci­dir fer el seu somni rea­li­tat, i aquest és un impuls estrambòtic, la rauxa que et porta fer el que sem­pre has vol­gut fer. Aquí hem creat l’Espai Quim Hereu tenint en compte tota la ide­o­lo­gia estrambòtica.

Amb en Jordi ha sor­git una bona amis­tat, i també hem coin­ci­dit a nivell cre­a­tiu. De seguida la cuina estrambòtica li va sem­blar molt interes­sant i va apli­car el Lle­gen­da­rium, les metàfores que defi­nei­xen l’estram­bo­tisme, a la cuina, les va tra­duir en plats i for­mes gas­tronòmiques. És mera­vellós quan la gent aplica l'estram­bo­tisme en el seu camp i s'ho fa seu. Pot ser un pin­tor, un escul­tor, un car­nis­ser, un empre­sari o un tre­ba­lla­dor de la fàbrica; tots som una mica estrambòtics. Per exem­ple, al seu res­tau­rant podeu dema­nar pets celes­ti­als; són deli­ci­o­sos, fets en una olla core­ana, com una mousse. El pet celes­tial et trans­porta al moment més feliç de la teva vida. O els car­gols de l’eterna joven­tut. La gent se’ls menja i es fa jove, et per­me­ten con­tro­lar el temps. També podeu tas­tar sopes de consciència humana, xiprers vola­dors, tex­tu­res d’homes branca... I el propi estram­bo­tisme, tot ser­vit en plats espe­ci­als, amb cadi­res, tau­les, tot fet expres­sa­ment per la ocasió... Podeu dema­nar una festa estrambòtica o cele­brar-hi un esde­ve­ni­ment. N’hem fetes uns quan­tes.

Sem­pre he pen­sat que tots som el resul­tat del que hem vist, més el que humil­ment podem apor­tar. Des de petit que tinc la síndrome de Stend­hal quan veig deter­mi­na­des pin­tu­res. Un dels pin­tors que més m’ha impres­si­o­nat ha sigut Hie­rony­mus Bosch (El Bosco); crec que pot­ser va ser el pri­mer artista estrambòtic de la història. Hi ha tota una sèrie de pin­tors que em van influir enor­me­ment: William-Adolphe Bou­gue­reau, un pin­tor aca­de­mi­cista francès amb una tècnica pro­di­gi­osa, Paul Del­vaux, Gior­gio de Chi­rico i, per des­comp­tat, Dalí. No m’iden­ti­fico amb el sur­re­a­lisme, l’impres­si­o­nisme, el pun­ti­llisme, el cubisme ni qual­se­vol altra tendència que surti en lli­bres d’història de l’art. L’estram­bo­tisme va néixer perquè em va seduir la idea de posar en marxa un cor­rent artístic nas­cut a l'Empordà, ini­ciat per un home que he cone­gut. L'estram­bo­tisme ha nas­cut al Moli­net, a l'Estar­tit, un lloc amb què em vaig iden­ti­fi­car.

Sí, però va ser per casu­a­li­tat. Mai no he vol­gut batre rècords. Les meves tres obres en la tri­lo­gia són pin­tu­res a l'oli de 12 x 6 metres, que són 72 metres qua­drats cada qua­dre. Quan Fus­ter em va fer hereu, el pri­mer que vaig pen­sar va ser que neces­sitàvem un mani­fest per expli­car a la gent què és l’estram­bo­tisme i vaig pen­sar en tres pin­tu­res de gran for­mat. Pe fer-ho més estrambòtic, vaig deci­dir fer-les més grans que la mida del meu estudi, que era de 10 x 5 metres. Quan vaig començar aquesta tri­lo­gia, ni tan sols sabia què media la pin­tura de Martí Alsina. Ja havia començat el meu pri­mer qua­dre de la tri­lo­gia, quan la van por­tar a Girona. Després, algú em va tru­car per dir-me que estava pin­tant el qua­dre més gran de la pin­tura cata­lana, ja que era més gran que el d’Alsina, però per a mi això no és impor­tant.

A L’estrambòtic nai­xe­ment de Venus (o La fàbrica del temps), ini­ciat el 2008 i aca­bat el 2012, la figura cen­tral és la icona de l’estram­bo­tisme, Venus, la deessa de l’amor car­nal i explícit, però amb el cap d’una vaca. Per cert, el cap cor­res­pon a un exem­plar de raça bruna dels Piri­neus, que, a prop de Baget, veig que tenen una expressió gai­rebé humana. Venus és la figura cen­tral, però no la pro­ta­go­nista. La figura prin­ci­pal és la Fàbrica del Temps, una dona que pareix ls car­gols de l’eterna joven­tut, que per­me­ten com­prar el temps.

Aques­tes metàfores són el que jo ano­meno el Lle­gendàrium, que un cop pin­tat, vull fer en escul­tu­res de bronze, per ves­tir els inte­ri­ors i exte­ri­ors del tem­ple de l'estram­bo­tisme. A banda del cap de Venus i els car­gols, hi ha els homes-branca, que tenen un excés de seny, que t’anul·la, estan para­lit­zats per la por, per això sem­pre estan al mateix lloc i mai no acon­se­gui­ran fer res. No por­ten pan­ta­lons, evi­den­ci­ant així la seva pas­si­vi­tat. Els homes-glo­bus són els que van per­dre aquesta capa­ci­tat d’ima­gi­nar i ja no poden escol­tar les muses. Són l'excès en la forma més pri­migènia. Per això, tenen les cames cur­tes, men­gen massa i suren a l’espai sense rumb. Tots els per­so­nat­ges del qua­dre estan a la recerca de l’eterna joven­tut.

Hi ha mol­tes for­mes de poder: mili­tar, econòmic, polític, eclesiàstic... Però Ermes­senda de Car­cas­sona, que va viure fa mil anys, va ser la pri­mera reina dels cata­lans. En un moment en què tot reso­lia amb espa­ses i violència, una dona apa­rent­ment fràgil tenia un gran poder a Europa. Per què tenia un poder tan gran? A causa del que sosté al qua­dre: un car­gol de l’eterna joven­tut. Les seves ter­res van arri­bar a l’Empordà, on va des­co­brir car­gols de la Fàbrica del Temps, i va apren­dre a can­viar Temps per favor i poder.

La lli­ber­tat és dife­rent dels altres dos: és més fosc i la llum hi té un paper impor­tant. Té lloc a l’inte­rior de la cate­dral de Girona. Vaig treure la teu­lada de l’absis i la llum que no havia entrat mai des de fa mil anys va irrom­pre a la part cen­tral del qua­dre, i vaig jugar amb dife­rents punts de llum que il·lumi­nen dife­rents per­so­nat­ges. Per què la lli­ber­tat? Perquè ni el temps ni el poder tenen sen­tit si no tens lli­ber­tat. Tant de bo l’acabi aquest any i em con­cen­traré en les escul­tu­res del Lle­gen­da­rium.

Estem pre­pa­rant un llarg­me­tratge sobre l’estram­bo­tisme. Estic molt emo­ci­o­nat. M’agrada aju­dar en el procés d’escrip­tura de guions, que també refle­xi­ona i tracta sobre la dua­li­tat del procés cre­a­tiu: la temp­tació de fer allò que es reque­reix comer­ci­al­ment i el que et fa sen­tir bé, el que vols i el que els altres volen de tu. Aquesta és una dua­li­tat com­pli­cada que molts no poden resol­dre; un drama que tinc i que tenen molts. Visc amb un con­flicte per­ma­nent: quan Fus­ter em va con­ver­tir en el seu hereu, era gai­rebé una sentència, perquè t’has d’estar lluny de qual­se­vol opció comer­cial. No puc fer obres peti­tes. Pinto fa 12 anys en gran for­mat. És un sacri­fici per­so­nal, artístic i econòmic. Per això, el mece­natge és tan impor­tant.