La severitat de la rosa

La post­mo­der­ni­tat està mar­cada per l’eclec­ti­cisme for­mal. Mal que encara algun pallús s’hi entesta, no té avui gaire sen­tit la polèmica sobre poe­sia regida per la mètrica tra­di­ci­o­nal o aco­llida a altres mètodes. El mallar­merià Un coup de dés té més de cent anys, i fer cal·ligra­mes i tex­tos des­cons­truïts ja és aco­llir-se a la tra­dició tant com fer sonets.

En el punt en què eclec­ti­cisme es fon amb escep­ti­cisme, hi ha la poe­sia de Mireia Vidal-Conte, pel cas l’últim lli­bre, Severa rosa, cul­mi­nació par­ti­cu­lar d’una manera de dir que, en la línia esbos­sada més amunt, recorda com el poema no s’apre­cia tant pel sis­tema amb què s’ha escrit, sinó per la bon­dat del resul­tat –la com­moció del lec­tor, tant és de quina natura.

Severa rosa estén a la cate­go­ria de món propi la insis­tent visi­tació de la seva autora a Vir­gi­nia Woolf i al seu entorn intel·lec­tual i estètic –“cal­dria que la medi­o­cri­tat / només fos de tar­des / Vir­gi­nia” (p. 18). Woolf és per Vidal-Conte argu­ment i model alhora, i un aspecte ali­menta l’altre per con­fi­gu­rar una poètica molt par­ti­cu­lar i total­ment fas­ci­nant. Vidal-Conte engalza en l’uni­vers vir­ginià poe­mes de viat­ges, de llocs, del des­lluïment i la des­trucció imme­di­ata dels afec­tes de la vida, amb una part dedi­cada a la mare, una altra al pare, per­duda la figura per una mort més dura que la lite­ral –per la ruïna de l’espe­rit.

La gràcia –en el sen­tit ontològic del terme– de Severa rosa rau en com la forma es con­subs­tan­cia amb exac­ti­tud i bellesa a l’objec­tiu poètic. Situ­ats en els trops, par­laríem d’iro­nia, ana­co­lut i hipèrba­ton; en la dicció, de bal­bu­ceig i impre­cació; en la sin­taxi, de jux­ta­po­sició i para­taxi; en la com­po­sició visual, de collage; en la música, de stac­cato, en el cine, de flash. Vidal-Conte dis­para de forma directa, amb el neguit i alhora la pre­cisió del qui no pot per­me­tre’s dei­xar esca­par la presa. Furga, hi torna –“sense ser-hi / sense hi soc / sense hi ets / sense” (p. 36)–; quan no venç –qui venç la vida?–, les res­tes del com­bat són encara més infor­ma­ti­ves i pre­ci­o­ses –“digues / exac­ta­ment / què escrius men­tre escrius? / què reses men­tre reses? / què pro­mets men­tre pro­mets? / què plo­res men­tre plo­res?” (p. 90). Pot haver per­dut la vida, però queda el tri­omf de la poe­sia, espe­rit d’aquesta con­tra­dicció.

Severa rosa no és només l’evo­cació nostàlgica i revol­tada d’un món d’intel·ligència i bellesa per­dut; és la cons­trucció d’una for­ta­lesa al marge de la llet­jor i la bana­li­tat amb què els boti­guers s’entes­ten a empu­de­gar les seve­res dis­ci­pli­nes de l’espe­rit. Dins d’aquesta rea­li­tat, Severa rosa és una valu­osa excepció.