L’espia que vaig estimar

A alguns els semblarà una boutade escollir Octopussy com a clàssic modern, però us puc ben assegurar que som legió –la majoria de la meva quinta, s’ha de dir– que no dubtaríem a considerar aquesta, així com L’espia que em va estimar, Només per als teus ulls o Moonraker –indistintament–, un dels nostres Bonds preferits. Dels 25 films oficials de la franquícia protagonitzada pel superagent secret més famós del món –més un altre que va per lliure (Mai no diguis mai)–, encarnats per set actors diferents des que el Dr. No va irrompre a la pantalla, puc admetre que no n’hi ha cap que no m’agradi. Però què voleu que us digui? Octopussy per diverses raons té un lloc al meu altar.

Justificacions a banda i recordant que per a gustos colors, que m’entusiasmi aquesta pel·lícula té molt a veure amb el fet que s’estrenés en una època molt influent dels meus gustos cinèfils: el 1983, quan tenia tan sols 12 anys. La nostra generació va néixer amb Roger Moore, l’agent 007 que més ha somrigut i menys volia disparar, el més simpàtic i divertit de tots. Tot, sense perdre ni un xic de glamur; al contrari. Als nostres pares els va costar creure-se’l, perquè venien de disfrutar de l’actor interpretant a El Sant durant molts anys i perquè l’ombra de Sean Connery era molt (i justificadament) allargada.

Parlant de Connery. Octopussy va haver de competir, aquell any, en una batalla fratricida amb Mai no diguis mai, pel·lícula no oficial protagonitzada pel veterà actor escocès (que tornava al personatge després de molts anys i amb perruca) i Kim Basinger com a partenaire. Els fans de la saga no vam fallar i la taquilla va ser bona per a les dues parts, com no podia ser d’una altra manera amb aquesta ganga del 2x1, malauradament irrepetible.

Octopussy és l’entrega més exòtica i aventurera, en bona part per les localitzacions rodades a l’Índia. Hi apareixen tota mena d’animals: tigres, elefants, serps, cocodrils i quan no, el protagonista es disfressa de goril·la (i de pallasso, més tard). Segurament, el to humorístic fa enrere als qui us va únicament el costat més cru i salvatge d’aquest agent secret al servei de sa majestat, però haig de confessar –hi ha algun advocat a la sala?– que continuo rient quan Bond apareix de sota l’aigua amb el giny del cocodril submarí o –encara que el pobre guionista devia pagar l’agosarament en un gulag de Sibèria– quan s’escapoleix de ser caçat a la jungla saltant de liana en liana al crit de Tarzan. La pel·lícula està farcida d’acció, des de l’obertura inicial precrèdits presentant el miniavió BD-5B a l’escena final del circ. Pel mig, excel·lents seqüències d’acció, com ara la lluita dalt del tren, la persecució en tuktuk per l’Índia i la magistral escena en què veiem a l’agent 007 fugint dels enemics i provocant reaccions a múltiples animals. Tot això comptant que Louis Jordan no passaria a la posteritat com un dels millors malvats, però sí el seu sicari, Gobinda, interpretat per Kabir Bedi, el mític Sandokan, el tigre de Malàisia (heus aquí una altra influència generacional), fent ús amb els seus sequaços una serra ioió que talla en dos el niu d’amor de Roger Moore i Maud Adams, una noia Bond que apareix fins a tres films. Però John Glen s’emporta la palma, havent participat com a director i muntador en vuit pel·lícules de la franquícia, de què va dirigir-ne cinc, totes en la dècada dels vuitanta (des de Només per als teus ulls a Llicència per matar).

No recordo pas les vegades que l’he vista. El que sí us puc dir és que si aneu al Rajasthan val la pena desviar-se uns quants quilòmetres i arribar-se fins a la verda Udaipur, ciutat on es van localitzar moltes de les escenes i on hi ha, entre altres palaus i hotels, l’espectacular, Jag Mandir, situat el bell mig del llac Pichola. En la meva estada allà fa anys (no en aquest hotel; el pressupost no arribava per a tant) vam comprovar com la febrada del pas del rodatge per Udaipur no havia minvat, vint anys després: setmanalment, encara es projecta la pel·lícula per a turistes en més d’un local. També que tigres potser no en queden, però que de ratpenats gegants que no cabrien en un plat de sopa (perdó per la comparació) i de centpeus de mida industrial n’hi ha a cabassos. Encara quan hi somio reverteixo el malson pensant que em vindran a rescatar les sicàries d’Octopussy.