Teatre als llimbs

El treball de Mal Pelo és fet de xiuxiuejos (com ara el perfil del cavall projectat al mur del fons) i de crits (com ara picar amb la destral el tronc amb ràbia). La música encomanadissa de Bach convida a ballar el públic. És una sonoritat aèria, àmplia, optimista que es diversifica per una àmplia gamma de colors musicals. Una petita festa per a privilegiats que convida a resseguir tot l’univers Bach de Mal Pelo en la propera constel·lació del Mercat de les Flors (Highlands), el febrer vinent.

Mal Pelo balla amb unes coordenades, aparentment, antagòniques. Té una vessant freda, de ballar al buit mirant molt endins de l’ànima i una altra emocional que l’entronca amb la natura i el contacte (els troncs pelats evoquen a una natura estilitzada, formen part del seu paisatge). Amb el contrapunt de Bach, han sabut fusionar molt bé el quartet de cant i el de corda deambulant per un espai immens, quasi místic, al Museu Marítim. La proposta permet veure cada detall en desplaçaments que es repeteixen, seguint l’enrevessat laberint compositiu, que sedueix per la seva harmonia i també per com va variant el pes musical entre cordes i veus. Amb una orgànica decoració feta amb herbes seques, per moments, els cantants semblen noves lectures del Papageno de Mozart. El joc endiablat amb les notes de Bach devia inspirar Mozart, mig segle més tard.

La nau barroca del Marítim, tota buida, amb les pedres de les parets i unes columnes de notable potència, casa molt bé amb l’univers sonor i també amb el transitar calmat del monjo que actua quasi de mestre de cerimònies. La disposició de la sala obliga a triar què es vol seguir (sigui una ballarina en espera calmada però intensa, sigui el cant o la interpretació musical o els amplis desplaçaments de la resta de la companyia). La transmissió que Maria Muñoz ha fet del seu solo de Bach a Federica Porello té un nou exercici amb la repetició de les dues intèrprets.

Aquest Grec que teixeix connexions culturals amb Llatinoamèrica ha aprofitat l’exili de Miguel de Molina, un cantant de coplas que va fer furor durant l’època republicana. El seu perfil, de fet, pot recordar prou els personatges d’¡Ay, Carmela! de Sanchis Sinisterra. Va fugir el 1942 a l’Argentina perquè la seva vida corria perill per haver col·laborat amb els republicans (sempre amb Amalia de Isaura) i també per homosexual. Va viure una vida paral·lela al seu idolatrat Federico García Lorca.

Bitácora de ida y vuelta s’ha fet amb l’entusiasme i la necessitat de crear durant el període de confinament. La voluntat de la direcció del Grec de mantenir el festival ha obert un camí paral·lel en què els creadors han trobat la fórmula per fer compatible la creació amb les exigències de les autoritats sanitàries. Cal celebrar, sigui com sigui, la valentia de festival i artistes de no renunciar a construir universos màgics, encara que sigui amb una evident manca de temps.

És cert, i no cal amagar-ho, que el Raval (o el barri Xino) ha viscut moltes èpoques d’una violència extrema, amb focus de màfies de droga, de prostitució i de robatoris (que encara persisteix en menor mesura), però delectar-se només en aquest món projecta una visió molt esbiaixada del veïnat. Obvia que, al costat de les prostitutes de les cantonades, hi ha nens que juguen a futbol a la plaça de la Filmoteca, despreocupats. O que els bancs de la rambla del Raval, a l’ombra, generen una pau i una satisfacció d’alleujament per l’airet a l’ombra tocant el gat de Botero.

Els actors secundaris estiren el seu personatge a un punt excèntric (Anna Bertran com a periodista intrèpida cultural i Xavier Bertran amb aquest Pompeu tan present com desconegut). Per la seva banda, Betsy Turnez i Francesc Ferrer piloten el pes emocional de l’obra, de la comèdia al drama. És un viatge difícil, sense una raó clara que provoqui el gir dramàtic com podria passar amb una comèdia de bulevard. Portar drames rurals a l’actualitat demana una honestedat immensa, esporgant aquells elements anacrònics i deixant l’emoció a flor de pell, com en l’aventura de La infanticida. L’obra dels Crehuet resol els salts de continuïtat amb el treball actoral i l’espai escènic. I troba una miraculosa i redemptora veritat que pacifica els esperits i les parelles de cor tendre. Un final clar amb teló i la satisfacció de la reconciliació.