Teatre

Teatre als llimbs

A ‘La noche sin tiempo’, la sensació de fragilitat en un dissabte a la tarda de precrisi per la covid pels carrerons del Raval es transforma en una incomoditat notable de l’oient
El coratge de la direcció del Grec i també dels artistes i tècnics ha permès la continuïtat del festival d’estiu de Barcelona, amb propostes que disten molt de les produccions acabades i, sovint, contrastades com és habitual

Aquesta set­mana sem­blava que la covid-19 podia vèncer l’ímpetu del Grec. Però no ha estat així. La tena­ci­tat de man­te­nir un fes­ti­val, quan la majo­ria de pla­ces, com ara Avinyó oi Edim­burg, van deci­dir espe­rar l’any vinent, ha com­por­tat una edició molt dife­rent, amb uns afo­ra­ments molt reduïts, però des­ple­gant acci­ons a les xar­xes per no dei­xar ningú fora. La selecció que fem per aca­bar la tem­po­rada repassa alguna peça en cons­trucció (Inven­ti­ons, de Mal Pelo), una obra de radi­o­te­a­tre (Bitácora de ida y vuelta), una obra iti­ne­rant per a espec­ta­dors soli­ta­ris (La noche sin tiempo) i, encara, una obra que ha sal­vat tots els obs­ta­cles i que ha ser­vit per cobrir el buit de la Sala Beckett al Grec ofi­cial: La morta, de Pom­peu Creu­het. La incer­tesa i l’ambigüitat entre la vida i la mort i la volun­tat de trans­cen­dir (de traç gros amb Creu­het, de sub­ti­li­tats musi­cals amb Mal Pelo) són els fils que els vin­cu­len.

Com­pa­nyia: Mal Pelo

Lloc i dia: Museu Marítim, 5 de juliol. Fes­ti­val Grec. Pre­sen­ta­ran la peça com­pleta al Mer­cat

INVEN­TI­ONS

El tre­ball de Mal Pelo és fet de xiu­xi­ue­jos (com ara el per­fil del cavall pro­jec­tat al mur del fons) i de crits (com ara picar amb la des­tral el tronc amb ràbia). La música enco­ma­na­dissa de Bach con­vida a ballar el públic. És una sono­ri­tat aèria, àmplia, opti­mista que es diver­si­fica per una àmplia gamma de colors musi­cals. Una petita festa per a pri­vi­le­gi­ats que con­vida a res­se­guir tot l’uni­vers Bach de Mal Pelo en la pro­pera cons­tel·lació del Mer­cat de les Flors (High­lands), el febrer vinent.

Mal Pelo balla amb unes coor­de­na­des, apa­rent­ment, antagòniques. Té una ves­sant freda, de ballar al buit mirant molt endins de l’ànima i una altra emo­ci­o­nal que l’entronca amb la natura i el con­tacte (els troncs pelats evo­quen a una natura esti­lit­zada, for­men part del seu pai­satge). Amb el con­tra­punt de Bach, han sabut fusi­o­nar molt bé el quar­tet de cant i el de corda deam­bu­lant per un espai immens, quasi místic, al Museu Marítim. La pro­posta per­met veure cada detall en des­plaçaments que es repe­tei­xen, seguint l’enre­ves­sat labe­rint com­po­si­tiu, que sedu­eix per la seva har­mo­nia i també per com va vari­ant el pes musi­cal entre cor­des i veus. Amb una orgànica deco­ració feta amb her­bes seques, per moments, els can­tants sem­blen noves lec­tu­res del Papa­geno de Mozart. El joc endi­a­blat amb les notes de Bach devia ins­pi­rar Mozart, mig segle més tard.

La nau bar­roca del Marítim, tota buida, amb les pedres de les parets i unes colum­nes de nota­ble potència, casa molt bé amb l’uni­vers sonor i també amb el tran­si­tar cal­mat del monjo que actua quasi de mes­tre de cerimònies. La dis­po­sició de la sala obliga a triar què es vol seguir (sigui una balla­rina en espera cal­mada però intensa, sigui el cant o la inter­pre­tació musi­cal o els amplis des­plaçaments de la resta de la com­pa­nyia). La trans­missió que Maria Muñoz ha fet del seu solo de Bach a Fede­rica Pore­llo té un nou exer­cici amb la repe­tició de les dues intèrprets.

Direc­tor d’escena: Franc Aleu

Lloc i dia: Pod­cast, 17 de juliol. Grec en Obert

Adreça d’accés: www.​salafenix.​com/​grec-​2020/

BITÁCORA DE IDA Y VUELTA

La pro­posta, en for­mat de radi­o­te­a­tre dibuixa un guió que deam­bula entre la veri­tat docu­men­tal i, sem­bla intuir-se, una ficció dels seus pen­sa­ments i la seva vida. Miguel de Molina és un per­so­natge que hau­ria pogut lluir al Paral·lel de la República, però on consta que va fer afició va ser a València i també a Madrid. La pro­posta de la Sala Fènix recrea situ­a­ci­ons i comen­ta­ris desin­hi­bits, d’una fran­quesa abso­luta amb una com­po­sició al piano, prin­ci­pal­ment, molt apro­pi­ada. Però des­a­pro­fita pas­sat­ges com ara el de Lorca i el d’Eva Perón, o explo­rar més en el món sòrdid de revista (la Fènix s’hi ha abo­nat en ante­ri­ors cir­cumstàncies com a Caba­ret Lecocq i el Caba­ret Vic­to­ria). La pro­posta fa una pàtina més nar­ra­tiva i super­fi­cial que emo­ci­o­nal. El per­so­natge ja va rebre un sen­tit home­natge amb l’espec­ta­cle Ojos ver­des en la car­te­llera bar­ce­lo­nina. El prompte retorn (que va inten­tar Molina el 1952) no li va per­me­tre res­ta­blir-se. Va morir a Bue­nos Aires el 1993. Sí que va poder tor­nar a casa un altre fla­menc: Paco Alonso (també hi ha una peça caba­re­tera que ho recorda entra­nya­ble­ment, Paquito fore­ver).

Aquest Grec que tei­xeix con­ne­xi­ons cul­tu­rals amb Lla­ti­noamèrica ha apro­fi­tat l’exili de Miguel de Molina, un can­tant de coplas que va fer furor durant l’època repu­bli­cana. El seu per­fil, de fet, pot recor­dar prou els per­so­nat­ges d’¡Ay, Car­mela! de Sanc­his Sinis­terra. Va fugir el 1942 a l’Argen­tina perquè la seva vida cor­ria perill per haver col·labo­rat amb els repu­bli­cans (sem­pre amb Ama­lia de Isaura) i també per homo­se­xual. Va viure una vida paral·lela al seu ido­la­trat Fede­rico García Lorca.

Bitácora de ida y vuelta s’ha fet amb l’entu­si­asme i la neces­si­tat de crear durant el període de con­fi­na­ment. La volun­tat de la direcció del Grec de man­te­nir el fes­ti­val ha obert un camí paral·lel en què els cre­a­dors han tro­bat la fórmula per fer com­pa­ti­ble la cre­ació amb les exigències de les auto­ri­tats sanitàries. Cal cele­brar, sigui com sigui, la valen­tia de fes­ti­val i artis­tes de no renun­ciar a cons­truir uni­ver­sos màgics, encara que sigui amb una evi­dent manca de temps.

Copro­ducció: La Mal­dita Vani­dad / Tan­ta­ra­nana

Lloc i dia: Tan­ta­ran­tana, 18 de juliol. Grec en Obert

LA NOCHE SIN TIEMPO

La pro­posta iti­ne­rant de La noche sin tiempo podia ser un altre bon exem­ple de cons­truir una trama amb les gani­ve­ta­des traïdores de la història amb el res­pi­rar d’altres ini­ci­a­ti­ves que s’este­nen arreu. Però aquesta pro­ducció entre el Tan­ta­ran­tana i La Mal­dita Vani­dad es delecta del món fosc i per­vers,i obvia els mons de llum que segur que exis­tei­xen avui en un Raval que vol dei­xar de ser estig­ma­tit­zat. L’iti­ne­rari con­vida a des­co­brir (i a ima­gi­nar, sobre­tot) què pot pas­sar dar­rere dels por­tals i dels bal­cons de car­rers estrets i ombrívols. Una fos­cor que evoca el món lite­rari dels escrip­tors lla­ti­no­a­me­ri­cans que van des­co­brir la Bar­ce­lona cana­lla i rebel del tar­do­fran­quisme. L’única pista és l’àudio que alterna la guia (quins car­tells es van tro­bant per com­pro­var que se segueix al camí traçat) amb les històries d’uns per­so­nat­ges dramàtics per­de­dors. Que se saben super­vi­vents, nit a nit, sense acce­dir mai a la llum de l’amor o de l’amis­tat. Sem­pre hi ha favors que es deuen i perills ama­gats. La sen­sació de fra­gi­li­tat un dis­sabte a la tarda de nou recon­fi­na­ment pels car­re­rons del Raval es trans­forma en una inco­mo­di­tat nota­ble de l’oient. El for­mat de radi­o­te­a­tre obvia repe­tir idees per aju­dar l’oient a enten­dre qui parla i quina trama s’està desen­vo­lu­pant. Pro­ba­ble­ment, tras­llada a la ràdio el text tea­tral (en què el per­so­natge físic ja per­met molt més fàcil­ment la seva iden­ti­fi­cació). El joc de l’iti­ne­rari és indi­vi­dual, no hi ha una interacció amb un actor des del balcó o acom­pa­nyant i la pista d’àudio és única i no per­met rees­col­tar (el que deixa més des­ar­mat l’espec­ta­dor si perd el fil). Aques­tes difi­cul­tats dema­nen molt interès i volun­tat de l’espec­ta­dor a aca­bar tota la trama de per­so­nat­ges a la deriva.

És cert, i no cal ama­gar-ho, que el Raval (o el barri Xino) ha vis­cut mol­tes èpoques d’una violència extrema, amb focus de màfies de droga, de pros­ti­tució i de roba­to­ris (que encara per­sis­teix en menor mesura), però delec­tar-se només en aquest món pro­jecta una visió molt esbi­ai­xada del veïnat. Obvia que, al cos­tat de les pros­ti­tu­tes de les can­to­na­des, hi ha nens que juguen a fut­bol a la plaça de la Fil­mo­teca, des­pre­o­cu­pats. O que els bancs de la ram­bla del Raval, a l’ombra, gene­ren una pau i una satis­facció d’alleu­ja­ment per l’airet a l’ombra tocant el gat de Botero.

Auto­ria i direcció: Marc Cre­huet

Lloc i dia: Sala Beckett, diu­men­ge19 de juliol

LA Morta, de Pom­peu cre­hueT

Aquesta pro­posta del dra­ma­turg es dis­tan­cia prou de la comèdia política d’èxit (El rei borni) i també deixa des­ca­val­cada la lec­tura de l’èxit, estre­nat al Romea el 1904, del seu besavi, en Pom­peu. De totes mane­res, l’aven­tura de posar tocs melo­dramàtics a una comèdia quo­ti­di­ana escrita en pri­mera per­sona per­met acce­dir a una segona pilota de par­tit. Pro­ba­ble­ment, el més interes­sant del tre­ball no sigui tant el resul­tat com la inda­gació: com fer que con­vis­quin aques­tes dues cri­sis vis­cu­des amb més de 100 anys de diferència. Viuen al mateix pis gràcies al mateix rea­lisme màgic de Pere Cal­ders. De sobte, es tro­ben i es reco­nei­xen. La presència contínua d’en Pol, el fill, és el deto­nant per a una relació de pare­lla enso­pida quan es des­co­breix la relació fami­liar del besavi a través d’un lli­bre que narra la seva bio­gra­fia. La morta... no va ser una manera d’expiar les cul­pes per la manera de trac­tar la seva filla, sinó una pre­mo­nició des­as­trosa. En tot cas, en Pom­peu no en va saber més.

Els actors secun­da­ris esti­ren el seu per­so­natge a un punt excèntric (Anna Ber­tran com a peri­o­dista intrèpida cul­tu­ral i Xavier Ber­tran amb aquest Pom­peu tan pre­sent com des­co­ne­gut). Per la seva banda, Betsy Tur­nez i Fran­cesc Fer­rer pilo­ten el pes emo­ci­o­nal de l’obra, de la comèdia al drama. És un viatge difícil, sense una raó clara que pro­vo­qui el gir dramàtic com podria pas­sar amb una comèdia de bule­vard. Por­tar dra­mes rurals a l’actu­a­li­tat demana una hones­te­dat immensa, espor­gant aquells ele­ments anacrònics i dei­xant l’emoció a flor de pell, com en l’aven­tura de La infan­ti­cida. L’obra dels Cre­huet resol els salts de con­tinuïtat amb el tre­ball acto­ral i l’espai escènic. I troba una mira­cu­losa i redemp­tora veri­tat que paci­fica els espe­rits i les pare­lles de cor ten­dre. Un final clar amb teló i la satis­facció de la recon­ci­li­ació.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.