Crítica
RECORDS PÒSTUMS DE SAM SHEPARD
Coincidint amb la publicació de L’any del mico, de la seva interlocutora i vella amiga Patti Smith, ens arriba en català Espia de mi, llibre pòstum amb els últims records del dramaturg i actor nord-americà Sam Shepard, que ens va deixar el 2017 després de lluitar contra un càncer, que finalment el va derrotar. La malaltia apareix nítidament en algunes pàgines del volum: infermeres, tractaments, sales d’hospital, paisatges al voltant dels edificis, el retrat de l’escriptor al calvari amb el seu quadern... Si Patti Smith el buscava en el seu dietari novel·lat, aquí ens trobem Shepard en l’últim itinerari de la vida combinant records, sensacions, proses poètiques i descripcions a la recerca de l’estat d’ànim que faciliti les proses breus que componen els capítols.
Des de començament dels anys vuitanta, quan el cèlebre actor va publicar Cròniques de motel, el seu estil ens mostrava la realitat com si fos el zoom d’una càmera. I ho ha depurat: “Em van fer tot aquell munt de proves. Allà al mig del desert. El desert pintat. Terra d’apatxes. Terra de saguaros. Em van fer tota mena d’analítiques [...]” Les descripcions poètiques de la natura, flors i ocells, s’alternen amb les dels cotxes i dels paisatges postindustrials, com en moltes de les seves pel·lícules en què l’Amèrica dels patis del darrere, de les façanes laterals apareixen per davant del somni victoriós.
Els records del pare i dels fills, de les mascotes, del treballadors estrangers que es busquen la vida, de les cases i hàbits dels veïns apareixen com a spleens de Baudelaire dins una crònica de final que és, alhora, un cant a la vida: “Hi ha vegades que no puc evitar pensar en el passat. Sé que el present és el lloc on s’és. Sempre ha estat al lloc on s’és. Sé que molta gent intel·ligent m’ha recomanant que visqués el present tant com pogués, però de vegades se’m presenta el passat. El passat no ve sencer. Sempre ve per parts.” La bellesa dels paràgrafs ens porten a l’aforisme o a la pregunta existencial sobre l’ara: “Què és exactament l’experiència del present? L’experiència del present és la de l’anonimat. L’anonimat absolut. La manera com el sol cau sobre el paviment. La manera com cau sobre els teus peus descalços.” El sentiment comprimit són aquestes instantànies que ens porten a la poesia, que Shepard havia conreat i publicat en l’antologia Hawk Moon, els seus escrits dels anys setanta. La intensitat és pura poesia; no la poesia que aquí entenen els reaccionaris de la forma quan parlen de “prosa retallada”, sinó la del moment culminant en què la lírica s’apodera del dia, i que la bella traducció de Dolors Udina ha sabut copsar de la veu tènue del mestre moribund.
MARCIN WASILEWSKI TRIO I JOE LOVANO CONTRA L’IMPERI DE L’EFÍMER
El trio polonès del pianista Marcin Wasilewski, amb el contrabaixista Slawomir Kurkiewicz i el bateria Michal Miskiewicz, s’ha aliat amb el saxofonista americà Joe Lovano per oferir-nos Arctic Riff, una recreació romàntica i intimista de gran talent. Ideal per fugir de les preocupacions i de la histèria quotidiana, el quartet ens fa submergir-nos en onze temes marcats pel lirisme, la majoria escrits pel grup, sobretot les improvisacions, mentre que es reserven per als dos solistes alguns dels moments àlgids del disc, a més d’incloure’n dos de Carla Bley, un altre dels actius d’ECM. Amors, esperances, objectes personals i un discret to de tristesa apareixen en totes les peces de l’àlbum, on les cadències son la demostració fefaent de la soledat indivisible de l’art. En un altre temps menys crematístic, Arctic Riff hauria estat considerat un clàssic des de la primera audició, però ara aquest adjectiu es ven car i l’imperi de l’efímer campa en l’espai erm d’una cultura cada cop menys sofisticada. Cada instrumentista se situa dins els temes amb sobrietat i elegància, prop del cool inoblidable de Miles. Arctic Riff és un regal per gaudir-lo plenament.