Articulacions
‘Ilerdam Videas’ (‘Tant de bo vegis Lleida!’)
La saviesa popular diu que quan els romans desitjaven el mal a algú li etzibaven aquesta sentència
De fa anys s’ha fet popular l’expressió Ilerdam videas (‘tant de bo vegis Lleida!’) quan la capital de Ponent apareix en determinats debats o converses. L’expressió es recurrent quan es parla de la ciutat en negatiu, ja que, segons la saviesa popular lleidatana, quan els romans desitjaven el mal a algú, li etzibaven aquesta sentència.
Depenent de qui t’ho explica, es precisa encara més i se situa la frase en el context de la cèlebre batalla d’Ilerda, que va enfrontar Juli Cèsar i el general Pompeu el 49 aC.
Segons aquests interlocutors actuals, la duresa del que es va viure a la ciutat com a conseqüència d’aquell violentíssim enfrontament bèl·lic, juntament amb la climatologia extrema que van haver de patir les legions romanes, van quedar gravades a foc en l’imaginari popular dels romans i, d’aquí, que quan maleïen algú acabessin pronunciant aquesta frase.
Però res de tot això és cert. Cap font antiga recull que els romans desitgessin malastrugança pensant en Lleida, i tot plegat sembla el resultat d’una llegenda urbana creada en plena Renaixença per Josep Pleyan de Porta, que ho va recollir en el seu Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia (1880), barrejant-hi pel mig la batalla d’Ilerda.
D’on s’ho va treure Pleyan? Sembla que del cèlebre poeta Horaci, que en una de les cartes (Epístoles, llibre segon, 20, 13) esmenta la ciutat romana d’Ilerda. Es tracta d’un fragment en què el poeta fa servir un recurs literari posteriorment emprat per Ovidi i es dirigeix —interpel·la— a un llibre que acaba de publicar, i li diu quin podria ser el seu possible destí: “Has de saber que seràs molt valorat a Roma fins que la joventut t’abandoni, però quan, magrejat per les mans del poble, comencis a fer-te malbé o, no llegit ja per ningú, serveixis de menjar per a les perverses arnes, llavors fugiràs a Útica o, en un paquet, seràs enviat a Ilerda.” Horaci empra el cas de Lleida com a ciutat llunyana, i perquè, naturalment, la cruesa dels combats entre els partidaris de Cèsar i Pompeu havia ressonat per tots els racons de l’imperi.