Llengua
CALS AVIS
Si una cosa hem trobat a faltar aquests mesos és anar a cals avis, el lloc on, a més de rebre’t amb els braços oberts, s’hi cuinen els millors canelons i arrossos. En català, el mot ca és una variant de casa i sempre va acompanyat de l’article: ca la Mariona. En el cas dels articles en i el, es contrau en la forma can (ca + en) i cal (ca + el), de la mateixa manera que passa quan l’article està en contacte amb altres preposicions (al, del, pel).
Ara bé, quan el nom que les segueix comença en vocal o h, no es produeix la contracció i l’article s’apostrofa, seguint les normes d’apostrofació: ca n’Alzina, ca l’avi, ca l’Helena.
Actualment, aquesta variant de casa la trobem ben viva en els noms de les cases dels pobles o les masies. En aquests casos, s’escriu en majúscula: “Per arribar a Can Feixes, cal girar a l’esquerra” (nom propi d’una masia); “A Can Vetes i Fils hi trobaràs tota mena de botons” (nom d’una botiga), “Can Baró és un barri del districte d’Horta-Guinardó” (nom d’un barri).
Cal metge
Però antigament aquesta forma es feia servir també per parlar de la botiga, el negoci o el local d’algunes professions ben quotidians: cal barber, cal notari, cal dentista, cal sabater, ca la modista, etc. Encara ara hi ha qui diu que va a cal metge, però la variant es va perdent a favor d’anar al metge.
Finalment, cal destacar que la partícula ca també forma part de diverses expressions.
Per exemple, les expressions can Seixanta, can Xauxa, can Taps, can Pixa (o can pixa i rellisca) i can penja-i-despenja, es fan servir per descriure un lloc on tothom fa el que vol i on hi ha un gran desordre; anar-se’n a can Pistraus s’utilitza quan una cosa acaba malament; les expressions anar a can Felip, a can Roca o a cal senyor Roca són un eufemisme per dir que es va al lavabo; tens les orelles a cal ferrer es diu a algú que fa el sord o el desentès, i estar com a cal sogre significa que no es fan compliments, que s’hi està còmode.