EL GUERRER DE L’ASFALT

Un dels primers universos distòpics i apocalíptics d’èxit al cinema va arribar gràcies a George Miller i a la seva saga de violència a la carretera: Mad Max. Ciència-ficció i acció es barrejaven al voltant de la figura d’un antiheroi modern, Mel Gibson, que cavalcava per Austràlia amb el seu Interceptor, un Ford Falcon XB GT (“el darrer dels V8”), per neutralitzar motoristes bojos en una societat en decadència i plena autodestrucció. El resultat: recaptació de 100 milions de dòlars, amb un mínim pressupost (350.000). El protagonista només va cobrar 15.000 dòlars. Va ser el film més rendible de la història durant dues dècades.

Aquesta setmana, però, val la pena comentar la saga, precisament, per l’excel·lent darrera seqüela, del 2015, del mateix director: Mad Max: fúria a la carretera. La quarta i darrera pel·lícula d’aquest fals western de supervivència animal, en què la benzina segueix sent l’or dels vaquers, va esdevenir un film vibrant i vertiginós, amb deu nominacions als Oscars i qualificat fins i tot com “una obra mestra del cinema d’acció”. Tom Hardy (The Revenant, Warrior, Origen) va agafar el relleu del Mel Gibson dels vuitanta i Charlize Theron (En terra d’homes, Monster, The Italian Job) va posar el punt emotiu i talentós a una història que, d’altra banda, no aprofundeix gaire en la idea original i que només és un pretext perquè segueixi brotant l’adrenalina en una terra devastada i sense moral. Un The fast and the furious, això sí, amb molta més classe i arrels, i en un futur agònic per a la humanitat.

I és que en els orígens de Mad Max és on comença a quallar la fascinació per aquesta saga de culte. L’anomenat “guerrer de la carretera” (dona nom a la notable segona part) es converteix en mite i trenca definitivament amb la poca ètica que encara pobla el planeta després que els malvats de torn matin el seu amic de patrulla Jim, la seva dona i el seu fill. Bandes motoristes (motoristes extres reals en la pel·lícula) destrueixen la seva vida. A partir d’aquí, es desencadena una onada de venjança, sang i violència (a l’Estat espanyol va ser classificada com a S i a l’Estat francès com a X), amb un to constant d’autodestrucció per part del protagonista. Catorze vehicles van ser destruïts en les escenes de persecució (un, la furgoneta del director), en què Mel Gibson no va voler ser doblat. L’actor australià va aconseguir el paper presentant-se el dia del càsting acompanyat d’un amic i amb la cara com un mapa, després de barallar-se en un bar la nit anterior. Es van empassar l’aparença. Per cert, un jove Mel Gibson en plena forma amb 21 anyets, que inicialment havia de portar un pegat a l’ull. La idea no va tirar endavant.

El desert i la decadència van seguir sent l’escenari i l’embolcall en la mencionada Mad Max 2, el guerrer de la carretera (1981), que planteja un brillant assetjament dels dolents entorn de les seves víctimes, digne del millor far west. En la tercera part, Mad Max i la cúpula del tro (1985) és quan la saga va pujar un esglaó pel que fa a màrqueting i producció amb la irrupció de Tina Turner com a protagonista i el seu famós We don’t need another hero, himne dels vuitanta, encara viu per als més nostàlgics. Un altre heroi no és clar si cal, però, en aquest cas, una cinquena part de la saga, pel que hem pogut gaudir, no estaria gens malament.