fins al curs vinent

L’entu­si­asme de Rose­land Musi­cal per inte­grar noves tec­no­lo­gies en els seus espec­ta­cle de dansa fami­liar és llo­a­ble. Però el resul­tat no sem­pre es cor­res­pon amb el seu esforç, lamen­ta­ble­ment. Després de jugar amb la tri­di­men­si­o­na­li­tat amb una doble pan­ta­lla de pro­jecció a Pinocc­hio i Viatge al cen­tre de la Terra, ara han vol­gut fer un pas més pas­sant ulle­res de dos colors al públic per tenir la sen­sació (en alguns moment pun­tu­als de la peça) que les figu­res geomètri­ques s’abra­o­nen cap a pla­tea.

Luis Buñuel és l’ari­desa de la vinya del Baix Aragó però també és el sur­re­a­lisme que pro­pi­cia el vi. Mar­cos Morau, amb les nou balla­ri­nes de La Ver­nal, juga a trans­for­mar les ico­nes més fos­ques en uni­ver­sos icònics. Fins a arri­bar al per­so­natge sense ros­tre, que podria recor­dar els qua­dres de Magritte (que bé evo­cava Ara­ca­la­danza a Nubes). O les cuques de llum que podrien ser ulls ben llu­ents a punt de pas­sar el tall del gani­vet de Viri­di­ana. El tre­ball de La Vero­nal a la Sala Oval del MNAC també ha estat com­plex perquè ha hagut de com­ba­tre en un espai immens i amb la llum que es va ponent. S’ha resolt amb uns grans pla­fons de llum, com els que s’uti­lit­zen per als rodat­ges i amb una llum molt blanca (que només pun­tu­al­ment es tenyeix a ver­mell en el gran plafó que, a més, redu­eix la distància amb el terra i con­cen­tra les balla­ri­nes). Molt dife­rent ha estat aquest ball amb el qual els de La Vero­nal dia­lo­ga­ven amb els qua­dres, al Museu d’Olot: Siena site. Ara, el resul­tat és molt més com­pacte, con­tinu, de relat core­ogràfic, en comp­tes de pre­ci­o­ses esce­nes o càpsu­les dia­lo­ga­des am els qua­dres.

La Vero­nal atrapa els espec­ta­dors amb una dansa enigmàtica que arrela en una dra­matúrgia sug­ge­ri­dora de molts mons artístics (des del plàstic fins al cinèfil i el lite­rari). Ara, en aquesta revisió d’una obra que Morau va fer per encàrrec al Ballet de Lor­raine (2016), va més enllà del kova, la manera d’enten­dre la dansa d’aquesta com­pa­nyia que, pre­ci­sa­ment, el 2016 es van atre­vir a pre­sen­tar en acció per­for­ma­tiva davant del públic pri­vi­le­giat al SAT! (Kova, geo­grap­hic tools) La Vero­nal és una com­pa­nyia amb molt talent que con­ti­nua fent recerca. Aquesta és una bona notícia, d’entrada. Però és que, a més, el món de qua­dres és d’una bellesa i rotun­di­tat que acla­para. Pro­ba­ble­ment haver començat amb les Benau­ran­ces a l’entorn de la creu és un prin­cipi massa impac­tant per poder aguan­tar el llistó d’inten­si­tat, però la core­o­gra­fia coral (amb apunts de solo on sí que res­pira el Kova, com el que es tira dins de l’aigua a pulmó neces­sita aga­far aire, esporàdica­ment) es des­plaça com si fos una panoràmica cine­ma­togràfica, sense talls, amb nou balla­ri­nes amb uns ves­tits d’arrel folklòrica que pas­sen a ser qua­dres tètrics o alli­be­ra­dors.

La Vero­nal es va atre­vir a eli­mi­nar el text pro­jec­tat (que donava una base situ­a­ci­o­nal per a l’espec­ta­dor menys acos­tu­mat a dei­xar-se endur per la dansa) ja fa un temps. Cons­tru­eix la par­ti­tura core­ogràfica i després li atorga un espai, una música i un con­text. Sem­bla impos­si­ble, però aquesta és la seva manera de tre­ba­llar. La difi­cul­tat de no tenir pro­grama de mà (con­seqüències de la Covid-19) fa que no es pugui enten­dre bé els tex­tos que sí que hi ha en un codi QR al pro­grama digi­tal (i que paga la pena lle­gir abans, per tro­bar el con­text de Buñuel, més enllà del seu folk­lo­risme religiós). Les balla­ri­nes reci­ten el text en francès però la sono­ri­tat del MNAC no és la ideal per enten­dre (sobre­tot, si hi ha la fron­tera idiomàtica). Són nou balla­ri­nes a escena: tota una decla­ració de prin­ci­pis de La Vero­nal per ator­gar el paper pro­ta­go­nista a la dona en una soci­e­tat folklòrica en què la religió les limita i elles accep­ten aquest espai i el trans­me­ten a les seves filles i fills. Fins a l’esclat del sur­re­a­lisme, que obre l’escletxa a l’aire, a la lli­ber­tat, a les fal­di­lles vole­iant, sense moca­dor per reco­llir el cabell. Costa tro­bar el ves­sant revo­lu­ci­o­nari (que sí que es revela en el text que reci­ten en francès) en aquesta core­o­gra­fia. Però és indub­ta­ble la rotun­di­tat dels tam­bors de Calanda, i aquest movi­ment coral, que inves­tiga més enllà dels duets i els trios. L’obra tor­narà al Mer­cat de les Flors, del 22 al 25 d’abril, una magnífica opor­tu­ni­tat per reviure’l.

Per ara, hi ha dos mons musi­cals. És molt seduc­tor el que creen els matei­xos intèrprets (amb un cla­ri­net, una gui­tarra, o picant de mans i amb les saba­tes, que pre­nen forma de sin­to­nia perquè es van gra­vant pis­tes en loop); la música enllau­nada, en canvi, ser­veix per il·lus­trar les acci­ons més acrobàtiques però que es noten talla­des per fer evi­dent el final del número. Són necessàries acci­ons de dife­rents velo­ci­tats (i músiques) per donar ritme a la peça. A hores d’ara, el que es troba a fal­tar més en la peça és la dra­matúrgia que vin­culi els dife­rents números acrobàtics (de força, risc i equi­li­bri) amb la denúncia de la pre­ca­ri­e­tat de la peça. No s’entén la lluita entre la pare­lla, ni els crits de queixa. En canvi, quan s’atu­ren una estona i es posen a par­lar amb la iaia pel telèfon (seria ideal dis­po­sar de micròfon dalt del tra­pezi) tot casa i es fa evi­dent.

En l’estrena, van voler ense­nyar un petit vídeo sobre les difi­cul­tats de deci­dir com avançar un espec­ta­cle, amb els artis­tes con­fi­nats a casa seva. Ja queda molt clara la difi­cul­tat quan, enmig de la sar­dana ini­cial, la música s’atura, els músics se sepa­ren un metre l’un de l’altre i seguei­xen ballant, però de seguida es des­in­te­gra aquell joc, aque­lla unió tan pre­ci­osa ini­cial. Com gai­rebé sem­pre, el circ con­necta quan es veu la força i la relació de com­pli­ci­tat dels intèrprets. El circ és pla­ent quan els artis­tes dis­fru­ten. Si es volen remar­car els moments de dolor i lluita han de que­dar molt ben expli­cats per no deso­ri­en­tar l’espec­ta­dor.La llum de guàrdia fa pam­pa­llu­gues, com un vai­xell a la deriva, com un far que pro­cura evi­tar el cata­clisme fatal. El seu afany és dig­ni­fi­car aquesta pro­fessió i donar-li una cober­tura amb la gira. Per ara, ja hi ha 15 muni­ci­pis que tenen pre­vist con­trac­tar-los. Un prin­cipi espe­rançador. Si s’ajus­ten els petits buits dra­matúrgics i d’enca­de­na­ment d’acci­ons en aquests mesos, cele­bra­ran molt haver fet la tria. I no dub­ta­ran a repe­tir l’aven­tura. La pandèmia els ha trun­cat els assaigs i han arri­bat encara en procés però, d’altra banda, els ha fet evi­dent la pre­ca­ri­e­tat i la incer­tesa d’una pro­fessió que, com la resta de les arts en viu, només desitja que hi hagi un curs vinent amb els tea­tres oberts.