fins al curs vinent

L’entusiasme de Roseland Musical per integrar noves tecnologies en els seus espectacle de dansa familiar és lloable. Però el resultat no sempre es correspon amb el seu esforç, lamentablement. Després de jugar amb la tridimensionalitat amb una doble pantalla de projecció a Pinocchio i Viatge al centre de la Terra, ara han volgut fer un pas més passant ulleres de dos colors al públic per tenir la sensació (en alguns moment puntuals de la peça) que les figures geomètriques s’abraonen cap a platea.

Luis Buñuel és l’aridesa de la vinya del Baix Aragó però també és el surrealisme que propicia el vi. Marcos Morau, amb les nou ballarines de La Vernal, juga a transformar les icones més fosques en universos icònics. Fins a arribar al personatge sense rostre, que podria recordar els quadres de Magritte (que bé evocava Aracaladanza a Nubes). O les cuques de llum que podrien ser ulls ben lluents a punt de passar el tall del ganivet de Viridiana. El treball de La Veronal a la Sala Oval del MNAC també ha estat complex perquè ha hagut de combatre en un espai immens i amb la llum que es va ponent. S’ha resolt amb uns grans plafons de llum, com els que s’utilitzen per als rodatges i amb una llum molt blanca (que només puntualment es tenyeix a vermell en el gran plafó que, a més, redueix la distància amb el terra i concentra les ballarines). Molt diferent ha estat aquest ball amb el qual els de La Veronal dialogaven amb els quadres, al Museu d’Olot: Siena site. Ara, el resultat és molt més compacte, continu, de relat coreogràfic, en comptes de precioses escenes o càpsules dialogades am els quadres.

La Veronal atrapa els espectadors amb una dansa enigmàtica que arrela en una dramatúrgia suggeridora de molts mons artístics (des del plàstic fins al cinèfil i el literari). Ara, en aquesta revisió d’una obra que Morau va fer per encàrrec al Ballet de Lorraine (2016), va més enllà del kova, la manera d’entendre la dansa d’aquesta companyia que, precisament, el 2016 es van atrevir a presentar en acció performativa davant del públic privilegiat al SAT! (Kova, geographic tools) La Veronal és una companyia amb molt talent que continua fent recerca. Aquesta és una bona notícia, d’entrada. Però és que, a més, el món de quadres és d’una bellesa i rotunditat que aclapara. Probablement haver començat amb les Benaurances a l’entorn de la creu és un principi massa impactant per poder aguantar el llistó d’intensitat, però la coreografia coral (amb apunts de solo on sí que respira el Kova, com el que es tira dins de l’aigua a pulmó necessita agafar aire, esporàdicament) es desplaça com si fos una panoràmica cinematogràfica, sense talls, amb nou ballarines amb uns vestits d’arrel folklòrica que passen a ser quadres tètrics o alliberadors.

La Veronal es va atrevir a eliminar el text projectat (que donava una base situacional per a l’espectador menys acostumat a deixar-se endur per la dansa) ja fa un temps. Construeix la partitura coreogràfica i després li atorga un espai, una música i un context. Sembla impossible, però aquesta és la seva manera de treballar. La dificultat de no tenir programa de mà (conseqüències de la Covid-19) fa que no es pugui entendre bé els textos que sí que hi ha en un codi QR al programa digital (i que paga la pena llegir abans, per trobar el context de Buñuel, més enllà del seu folklorisme religiós). Les ballarines reciten el text en francès però la sonoritat del MNAC no és la ideal per entendre (sobretot, si hi ha la frontera idiomàtica). Són nou ballarines a escena: tota una declaració de principis de La Veronal per atorgar el paper protagonista a la dona en una societat folklòrica en què la religió les limita i elles accepten aquest espai i el transmeten a les seves filles i fills. Fins a l’esclat del surrealisme, que obre l’escletxa a l’aire, a la llibertat, a les faldilles voleiant, sense mocador per recollir el cabell. Costa trobar el vessant revolucionari (que sí que es revela en el text que reciten en francès) en aquesta coreografia. Però és indubtable la rotunditat dels tambors de Calanda, i aquest moviment coral, que investiga més enllà dels duets i els trios. L’obra tornarà al Mercat de les Flors, del 22 al 25 d’abril, una magnífica oportunitat per reviure’l.

Per ara, hi ha dos mons musicals. És molt seductor el que creen els mateixos intèrprets (amb un clarinet, una guitarra, o picant de mans i amb les sabates, que prenen forma de sintonia perquè es van gravant pistes en loop); la música enllaunada, en canvi, serveix per il·lustrar les accions més acrobàtiques però que es noten tallades per fer evident el final del número. Són necessàries accions de diferents velocitats (i músiques) per donar ritme a la peça. A hores d’ara, el que es troba a faltar més en la peça és la dramatúrgia que vinculi els diferents números acrobàtics (de força, risc i equilibri) amb la denúncia de la precarietat de la peça. No s’entén la lluita entre la parella, ni els crits de queixa. En canvi, quan s’aturen una estona i es posen a parlar amb la iaia pel telèfon (seria ideal disposar de micròfon dalt del trapezi) tot casa i es fa evident.

En l’estrena, van voler ensenyar un petit vídeo sobre les dificultats de decidir com avançar un espectacle, amb els artistes confinats a casa seva. Ja queda molt clara la dificultat quan, enmig de la sardana inicial, la música s’atura, els músics se separen un metre l’un de l’altre i segueixen ballant, però de seguida es desintegra aquell joc, aquella unió tan preciosa inicial. Com gairebé sempre, el circ connecta quan es veu la força i la relació de complicitat dels intèrprets. El circ és plaent quan els artistes disfruten. Si es volen remarcar els moments de dolor i lluita han de quedar molt ben explicats per no desorientar l’espectador.La llum de guàrdia fa pampallugues, com un vaixell a la deriva, com un far que procura evitar el cataclisme fatal. El seu afany és dignificar aquesta professió i donar-li una cobertura amb la gira. Per ara, ja hi ha 15 municipis que tenen previst contractar-los. Un principi esperançador. Si s’ajusten els petits buits dramatúrgics i d’encadenament d’accions en aquests mesos, celebraran molt haver fet la tria. I no dubtaran a repetir l’aventura. La pandèmia els ha truncat els assaigs i han arribat encara en procés però, d’altra banda, els ha fet evident la precarietat i la incertesa d’una professió que, com la resta de les arts en viu, només desitja que hi hagi un curs vinent amb els teatres oberts.