La ruta de la llengua
El projecte ‘Camins del català’ proposa nou rutes per conèixer i estimar la llengua catalana en el seu context territorial. Organyà, Palma, l’Alguer, Andorra i Folgueroles en són algunes
Fa temps que creix l’interès per fer rutes culturals de mena molt diversa: a peu, de poca estona o de més d’una jornada, amb algun mitjà de transport, seguint descripcions detallades, mapes en línia i fora de línia i, també, realitat augmentada. En temps de pandèmia, aquest interès va augmentant uniformement. Si no es pot recórrer món, coneguem el que tenim més a prop.
La llengua catalana no ha quedat al marge de les rutes, començant per la descoberta de la figura d’alguns lingüistes. Ja fa anys que a Benassal i a València es pot seguir la ruta Carles Salvador; que a Manacor i a Palma es pot seguir la ruta Antoni M. Alcover; que a Badalona, a Barcelona, a Gràcia, a Prada i fins i tot a Bilbao es pot seguir la ruta Pompeu Fabra. Us recomano el llibre Ruta Pompeu Fabra Prada / Bilbao, amb indicacions precises sobre l’estada del Mestre en aquestes localitats i, sobretot, amb les parades ben assenyalades en cas de voler-hi fer una escapada.
L’Ajuntament de Palma ofereix un itinerari biogràfic guiat pel centre històric de la ciutat, per descobrir-hi els llocs més rellevants de la vida de Ramon Llull. Però no tot comença ni acaba amb Llull: a Mallorca hi ha un bon estol de rutes farcides de patis, casals i remor de campanes, entre les quals hi ha la ruta de la cultura oral del Pla, plena de rondalles i cançons.
Es pot seguir, també, una ruta del Diccionari català-valencià-balear, gràcies a la Institució Francesc de Borja Moll. La ruta viatja pels 381 municipis i llocs que van visitar Alcover i els seus col·laboradors entre 1900 i 1923. Al llarg de totes aquestes localitats, van recollir milers i milers de paraules, expressions i modismes. El rutaire pot fer, des de casa mateix o sobre el terreny, les rutes DCVB, és a dir, les rutes del diccionari: la ruta de Palma (“el quarter central del Diccionari”), la ruta d’Alcover “de camí cap a la serra de Tramuntana”, la ruta de València, la ruta de Tarragona i la ruta de les valls d’Àneu. Totes les rutes tenen un pla i la descripció corresponent.
‘Camins del català’
A principis de juliol, la Direcció General de Política Lingüística va presentar a Montserrat el projecte Camins del català, amb una atenció especial als nou camins (o rutes) per conèixer i estimar la llengua catalana en el seu context territorial. Ho va explicar la mateixa directora general, Ester Franquesa, acompanyada del president de la Generalitat, Quim Torra: les rutes promouen el coneixement de la llengua, converteixen la llengua en un actiu cultural i turístic i tenen el mèrit complementari d’abastar tot el domini lingüístic.
Són rutes d’interès tant per a les persones que volen aprofundir en el coneixement de la llengua com per a les que volen descobrir-la perquè tot just la comencen a parlar. Les dades que s’hi donen són variades i curioses: els monuments, els edificis, els episodis històrics, les varietats geogràfiques, la toponímia, el lèxic propi, algunes llegendes i singularitats per donar i per vendre... Per fer una ruta de la llengua, és indispensable que la llengua agradi.
Els Camins del català no exclouen les rutes ja consolidades (totes les rutes fan camí) i promouen que la societat civil n’incorpori de noves a curt i a mitjà termini, si bé es van presentar al públic amb una primera ruta d’envergadura, molt completa i ben fonamentada, consultable en línia, amb nou itineraris que giren entorn de la llengua: Organyà, Palma, Beniarjó-Gandia, l’Alguer, Andorra, Folgueroles, Castelló, Montserrat i Prada de Conflent.
Cada lloc té una significació especial: dels orígens a la consciència, de l’expansió a l’interès, de la Renaixença a la resistència, de les normes al futur i, en el cas d’Andorra, la llengua catalana entesa com a pròpia, nacional i oficial. La ruta de la llengua té un nom: és la ruta de les Homilies d’Organyà, amb un monòlit identificatiu que ja hi ha alçat en alguns punts del camí. L’autor dels textos és David Paloma.
Racons de llengua
Són molts els racons de llengua per descobrir. Si us entreteniu en els itineraris esmentats, trobareu els greuges de Guitard Isarn, a l’església romànica de Sant Serni de Cabó. És el primer document escrit bàsicament en català. Descobrireu la llegenda de la mata escrita al puig de Randa: és un llentiscle que té les fulles plenes de ratlles d’un color més clar que semblen lletres orientals.
Anireu al mercat de l’Alguer per sentir paraules pròpies d’aquest enclavament lingüístic i al palau Serra us donaran el llibret Vivim l’alguerés. Llegireu versos d’Ausiàs March, que escrivia per ser entès, a la plaça de l’Estació de Gandia. Veureu les dues plaques de Prada dedicades a Pompeu Fabra. Fins i tot pujareu a la Maleïda i travessareu el famós pas de Mahoma, batejat per Jacint Verdaguer com el pas de Mahomet.
A Andorra collireu la flor nacional, la grandalla, i de l’obra Noms de plantes, de Joan Vallès, en traureu un reguitzell de denominacions referencials. Podreu, finalment, fotografiar-vos davant del número 25 del carrer de Cavallers, on el 21 de desembre del 1932 es van signar les Normes de Castelló.
Els racons són molts i més que n’hi pot haver, ja que qualsevol persona, col·lectiu o entitat pot proposar nous camins a través del web.
Amics de les Homilies
A l’origen de la ruta de la llengua hi ha l’empenta i l’activisme dels Amics de les Homilies d’Organyà, amb Teresa Casals i Ramon Payàs (mort prematurament el juny de l’any passat) a primera línia; també amb Albert Carbonell, Joan Puiggròs, Ramon Torramilans, Anna Figuera, Joan Estragués i Josep Lluís Gozalbo. Els Amics van aconseguir que el 24 d’octubre del 2015 es fes la plantada del primer monòlit de la ruta a la plaça de les Homilies d’Organyà, a Organyà mateix.
Dos anys abans d’aquesta data s’havia descobert el monòlit de Manresa, al parc de les Homilies d’Organyà, i ara fa poques setmanes, el 4 de juliol, es va inaugurar el monòlit de Montserrat, al camí dels Degotalls. Hi destaquen dues inscripcions: “Montserrat” i “Ruta de la llengua catalana: Organyà”. Entre les pàgines d’un llibre mig obert, sobresurt un punt de llibre, de ferro, amb dues inscripcions. La més visible és la superior, en què diu “Abadia de Montserrat / compromís i acolliment”; la més amagada és la inferior (la tapen els fulls del llibre), en què diu “Obra de: Ramon M. Jounou”.
La ruta té el suport de les direccions generals de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, de la Generalitat Valenciana i del govern de les illes Balears, i també d’ajuntaments i diputacions de Catalunya.
Ses cames...
“Reforçar el compromís amb la llengua catalana i establir lligams entre diversos indrets dels països de parla catalana.” Així m’ho explicaven Teresa Casals i Ramon Payàs en una cafeteria de Badalona, abans que un mal vent s’endugués el Ramon. Se n’han sortit, amb constància, complicitats i suport institucional. És cert que falten encara monòlits per alçar, però el disseny, els textos i el full de ruta ja hi són. Ara només cal tornar a posar “ses cames an es coll”.
TRES APUNTS DE LES RUTES
OBRA DE FERRO.
Ramon Maria Jounou i Llanas, artista manresà, és l’autor dels monòlits de la ruta de les Homilies d’Organyà. El 4 de juliol en va explicar les característiques tècniques. Es tracta d’una obra de ferro, amb una base rodona de 140 cm de diàmetre damunt de la qual s’alça un llibre mig obert (105 cm) i, entre les pàgines –naturalment de ferro–, treu el cap un punt de llibre. La inscripció canvia segons l’emplaçament. Jounou és autor de dues peces més que s’exposen a la via pública de Manresa: la d’homenatge a Lluís Companys, a la plaça del mateix nom, i la dels gegants, a la plaça d’Europa.
ORGANYÀ
L’oficina de turisme d’Organyà obre els caps de setmana. N’és la responsable Miriam Carrera, que explica als visitants tot el que els interessi de les Homilies i d’Organyà. Una de les vitrines de l’oficina mostra el document que certifica per quin preu es van vendre els sis sermons del període quaresmal: 85 pessetes en va pagar la Junta Municipal de Museus i Belles Arts, segons l’acord pres en la sessió del 15 de febrer del 1907.
MOTARROTS
El llibre Ribera amunt són les boniques. Refranys i dites de l’alt Pirineu català, d’Elvira Farràs, recull els motarrots o malnoms dels pobles de l’Alt Urgell. Els habitants de la Seu d’Urgell, per exemple, són cebetes, esquiladors, espiabrenes i cacameus. I els habitants d’Organyà són ganxos: les habitants són ganxes! Els comptes de Twitter dels ajuntaments de la Seu i d’Organyà estan encantats amb els Camins del català.