EL MÓN S’ENSORRA

S’ha dit que és la sèrie de l’any, però si no hagués estat per la crisi del coronavirus segurament hauria passat més desapercebuda. El gènere apocalíptic té adeptes fidels però no arrossega les masses, perquè sempre hi ha ingredients que no són del gust de tothom –aliens, zombis, monstres diversos, desastres nuclears– o bé inclou històries que el fan poc creïble per a aquells que es prenen l’argument massa seriosament i volen tenir totes les explicacions. I aquest és el gran error, perquè del que es tracta és de veure les reaccions humanes a una catàstrofe; no importa quina sigui l’amenaça, sinó com la viuen els protagonistes. Això ho han tingut molt en compte els creadors d’El col·lapse, que es pot veure a Filmin amb subtítols en català, i que en vuit capítols de no més de 25 minuts retrata com reaccionen diferents grups de persones a l’enfonsament de la nostra societat.

No se li pot negar la clarividència: es va emetre al Canal + francès entre el novembre i el desembre de l’any passat, quan la possibilitat que un virus amenacés el nostre estil de vida només estava al cap d’alguns científics. La sèrie, però, no assenyala el motiu del cataclisme, en cap moment sabem què ha passat, tot i que les primeres frases que sentim ja ens posen en situació. “Cada any desapareixen entre 130.000 i 150.000 quilòmetres quadrats de vegetació... L’any 2050 hi haurà més plàstics que peixos als oceans... Viurem el col·lapse de la nostra civilització i cap institució, ni en aquest país ni en cap altre, està preparada...” Aquestes són les notícies que va escoltant el jove caixer d’un supermercat mentre va fent la seva feina. El primer capítol se’ns presenta com el dia 2 després del que sigui que hagi passat. Al supermercat es produeixen talls elèctrics, les targetes deixen de funcionar i ja hi ha problemes d’abastament d’alguns productes. El primer que s’acaba és la mantega (que per alguna cosa són francesos) i després la gent troba a faltar tampons i tovalloletes higièniques (aquí ja la ficció es va apropar més a la realitat de l’acaparament de paper higiènic). Sense saber ben bé què passa, el noi de la caixa intenta ajudar la seva xicota i els seus amics a proveir-se del que necessiten per poder fugir de la ciutat, tot i els seus recels a acceptar la situació, amb l’esperança que tot s’acabi solucionant. Una esperança que és en va, tal com s’anirà veient en els capítols següents, que transcorren en altres indrets a mida que el col·lapse es va fent cada cop més greu i tothom es veu obligat a lluitar de diferents maneres per poder sobreviure o salvar els éssers estimats.

L’angoixa i el patiment van a més, i els autors de la sèrie –un col·lectiu d’ex-alumnes d’una escola internacional de creació audiovisual que firma com Les Parasites– recorren a llargs plans seqüència (el primer capítol n’és tot un) durant els quals no deixen de passar fets que van augmentant en la categoria de terribles pel seu realisme. No és la millor sèrie per posar-se de bon humor, però et manté atrapat a la butaca. Si el món s’acaba, que ens agafi distrets.