Empoderades
El confinament va fer tancar les portes del Museu del Còmic de Sant Cugat del Vallès. Entre les seves parets, una joia especial: ‘Amb veu pròpia: dones cos a cos’. Més de quaranta autores de diferents generacions ofereixen visions diverses del cos femení. Des del cos dels estereotips patriarcals fins al de l’alliberament. Tantes veus, tants cossos
Domesticades o alliberades. Obedients i belles, o rebels i ridícules. Etiquetes. L’exposició Amb veu pròpia: dones cos a cos, al Museu del Còmic, a Sant Cugat, i comissariada per Marika Vila, hi reflexiona observant la representació del cos femení a través de la mirada de més de quaranta dibuixants, il·lustradores. En una petita sala hi ha continguts anys, més de cent, de feina i lluita, més o menys evident, però lluita al cap i a la fi. S’evidencia, també, que Catalunya és allò que es deia abans, una potència mundial. Les firmes d’aquestes autores, sent moltes, no són pas totes. Ara, les xarxes socials ens ofereixen una finestra oberta a aquesta creativitat. Entreu a Instragram... D’aquesta contemporaneïtat són autores com Noemí Rebull (La Mandanga) –protagonista de les pàgines anteriors–, i també Flavia Álvarez-Pedrosa (Flavita Banana), Marta Tapia (Arte con M), Sara Soler (sarasoler_art, a Instagram), Raquel Riba (coneguda com a Lola Vendetta), Mamen Moreu... Totes –i tantes d’altres!– recreen a la seva manera, més o menys realista, més dolça, més estripada, la vida de cada dia. Misèries i grandeses humanes, passades pel filtre de ser dones. I agafen la bandera de la lluita, per la igualtat, per tota mena de col·lectius, per dir el que pensen, per no ser políticament correctes per fer content algú. Es volen vives i lliures. Totes aquestes dones, il·lustradores, creatives d’avui, són l’anella d’una cadena llarga d’autores, com la del dibuix de la pàgina següent, Núria Pompeia (1931-2016), una dona engarjolada, del llibre d’Eugeni Castells El derecho a la contracepción (1978). Bel·ligeràncies i cansaments. Caure i posar-se dretes.
L’exposició s’inicia en el període 1910-1937, amb el títol de Cossos sicalíptics i populars. Sicalíptic seria un adjectiu derivat de sicalipsi, un terme de l’argot del teatre i de la literatura de la primera meitat del segle XX i que podríem definir com a “picant”, de fons sexual, però segons la valoració moral del moment. El patriarcat, que relega les dones a la llar, a ser esposes i mares, les sexualitza, les objectualitza, i després les jutja. La descripció serveix per fa cent anys i també per ara, per a segons quines ideologies. Les dibuixants d’aquesta etapa primera van buscar la manera d’expressar la presència femenina, tot i quedar relegades a les publicacions infantils –com si fos un càstig, que no ho és–. No els va impedir mostrar-se, i saber usar la ironia i la modernitat. Anna M. Smith, Laura Albéniz, Mercè Llimona, Pitti Bartolozzi, Lola Anglada, Josefina Tanganelli, Maria Pascual... Diu l’exposició: “En els seus treballs trobem els cossos sicalíptics de la dona moderna que pugna per ser independent, la síntesi moderna de la caputxeta de Pitti, o la construcció de cossos forts, i ben assentats al terra, creats per Lola Anglada per a les dones populars que es volen lliures.”
Estereotips, qui els vol?
El camí és llarg. Entre el 1940 i el 1980 ens toca viure la fase dels “Cossos estereotipats”. Els nens apareixen en l’imaginari divertits i entremaliats, vivint aventures. Per a les nenes, tot és docilitat i ordre. Els contes de fades amb noies bones que són maques i dolentes que són lletges. Els homes decideixen allò que és bo i dolent, què és bonic i què és lleig. Si fa o no fa, com ara. De manera més subtil, dissimuladament, se segueixen imposant les mateixes lloses. I pel que fa als estereotips de les dones alliberades que puguin aparèixer, sempre acabaven necessitant ser rescatades per un home. Noms de l’època són Pili Blasco, Rosa Galcerán, Carme Barbarà, Pura Campos... “No van poder tenir veu pròpia, ni tan sols una gran feminista com Victòria Sau –guionista de Carol amb Gemma Sales–, ho va aconseguir... Totes van treballar sobre patrons imposats de cossos empresonats pel gènere, però tot i ser menystingudes i silenciades, el seu traç personal va crear un gest de complicitat am les dones dignificant aquest petit espai que va ser gran per a les lectores.”
Transgredir, sempre
Amb passes que de vegades són ràpides, però sempre amb la necessitat d’estar alerta, les dones il·lustradores, ninotaires –les dones, en definitiva–, arriben, per fi, a l’etapa “Cossos transgressors (1975-2000)”. La fi de l’antic règim va deixar espai a les dones en el còmic adult. “Quan les dones s’enfronten amb la llibertat d’expressió topen amb els tòpics que codifiquen la imatge i descobreixen que el seu cos és llegit des d’una mirada masculina.” Els espera una feinada, i transgredir per desconstruir. Aquesta renovació de models, que dura fins avui, la representen autores com la mateixa comissària, Marika Vila, Núria Pompeia, Elsa Plaza, Laura Pérez i Ana Miralles. Han anat esquerdant el mur del discurs dominant, i enllacen amb les dones que seguiran escrivint el discurs femení en el segle XXI. Es podrien unir els períodes que l’exposició descriu ara: “Cossos emergents (1990-2009)”; “Cossos empoderats (2010...)”, i “Cossos plurals (... 2020)”. “Som aquí, i ens hi quedarem”, sembla que diguin. Es va veient el mateix esperit, a través de multitud de llenguatges: Sonia Pulido, Emma Ríos, María Llovet, Raquel GU i Flavita Banana. Heterogènies. Les xarxes socials, com dèiem al començament, són una eina al seu favor. El 2012, i com a fruit de la força de la consciència feminista, neix l’Associació d’Autores de Còmic. Més referents de l’empoderament: Andrea Lucio, Raquel Riba Rossy, Mamen Moreu, Marta Tapia, Sandra Uve. “Els cossos que en l’ortodòxia profunda segueixen ocupats pels rols clàssics, es qüestionen, cerquen les contradiccions i prenen la paraula.” Les aportacions més joves i recents exploten en pluralitat: “El cos fruit, el cos arbre, el cos ganxet, el cos lèsbic, el cos arrugat, el cos viscut, el cos que fuig, el cos pelut, el cos segregat del seu aparell sexual... Cossos que parlen de silencis, de desitjos i d’acció, de límits i de transgressions.” No és suficient esquerdar el patriarcat, es tracta de fer-lo runa. Pols.
