la Mandanga
Oficialment, noemí rebull, Il·lustradora
“No em vull posar límits per triar de què faig humor”
Moltes il·lustradores, més que no ens pensem, piquen pedra cada dia a casa nostra. Humor i reflexió gens convencionals. Això ofereix una d’aquestes joves creatives, La Mandanga, el nom de guerra de Noemí Rebull
Uns quants reptes. Una filla diu als seus pares: “Què preferiu, que fracassi a la feina i hagi de viure amb vosaltres per sempre o que fracassi en l’amor i arribi sola a la vellesa?”, “No tenir nets o no tenir pensió?”, o “Menjar al Burguer King de per vida o tenir un narcopís a l’edifici.” Ara, un dilema per plantejar a la parella: “Què escolliries, pensar que soc infidel sense que ho sigui o que sigui infidel i no te n’assabentis?”, “I què faries, donar-me la contrasenya del teu mòbil o fer el sopar per sempre?” Les qüestions límit per als amics: “Que segrestin algú del teu grup durant mig any o fer canvis de pis de col·legues cada dissabte durant tota la vida?” I per a un mateix, per exemple: “Esnifar pebre tots els caps de setmana o fumar ungles esmicolades?”... Això i molt més està al llibre de la creativa, il·lustradora i artista Noemí Rebull, coneguda com La Mandanga, Lo que descubrirás a continuación te sorprenderá. 500 preguntas envenenadas (Temas de Hoy, 2019). En una època en què la vida social està sota mínims, un llibre com aquest pot salvar qualsevol moment de somnolència xafogosa. Ara, més val prendre-s’ho com el que és, sobretot, un divertiment. És un regal “enverinat”, però, i els hem d’avisar: els donarà molta informació d’allò que els altres –i un mateix–, estem disposats a fer pels altres, pels més propers i també del grau de compromís, d’interès... “Això no és un llibre, és un manual de destrucció. Pot fulminar amistats, parelles, famílies, la teva ètica i la teva moral”, diu La Mandanga en la introducció. I segueix: “Són pàgines anàrquiques, sense normes. Digues la veritat. Menteix. Juga pel principi. I pel final. Comparteix-lo amb qui vulguis. O amb la teva consciència, mentre cagues.” Millor prendre’s-ho així, com un joc.
Aquesta reusenca establerta a Barcelona –de nom oficial molt dolç i llapis afilat– és un exemple del planter d’il·lustradores. Una altra de les característiques del seu humor, que en alguna entrevista ha qualificat de “poligoner”, són els jocs lingüístics. Podeu remenar al seu compte d’Instagram, i us podreu fer al càrrec de la seva manera de fer.
És de les que lluita de manera explícita per la revalorització de la seva feina. No és infreqüent que empreses –petites i grans– els proposin “visibilitat” a canvi de feina. Rebull, com tots, creu que ja n’hi ha prou. “Recordo una marca que volia il·lustracions meves per fer packaging i comercialitzar millor el seu producte. Sense pagar. Sí, pagant amb «visibilitat»! Prova a navegar per internet i mira de comprar-te un jersei, a veure si el pots pagar amb la Visa o amb visibilitat... No té sentit.” De fet, una de les seves il·lustracions, amb una cara de pocs amics, diu: “Compraré un xalet amb la meva visa-bilitat”. Ven unes samarretes fantàstiques amb un solet que recorda el que es va utilitzar per rebutjar les centrals nuclears. El lema, al voltant del sol: “Free work? No thanks.” “Hi ha hagut moments en què com a creadora de continguts he fet alguna feina de manera desinteressada, per una bona causa i perquè volia. Tot això de voler pagar-me amb «visibilitat» em porta a denunciar i a posar en valor la nostra feina, perquè hi ha molta gent que passa per l’adreçador i ja n’hi ha prou!” És clar que tothom és lliure de fer el que li sembli. “Si et paguen poc, simbòlicament, però és una feina que et ve molt de gust...” La revolta que les marques segueixin intentant pagar amb “l’honor” de treballar per a elles.
La Mandanga va estudiar publicitat a Tarragona, encara que és de Reus. “Em volia dedicar a alguna cosa creativa, i al final vaig fer publicitat. Per a mi, com a carrera, és una estafa perquè surts d’allí que tens el cap inflat d’informació. Saps escriure una mica, crear alguns titulars, donar voltes a alguna idea. Però, en realitat, no saps fer res. Has d’anar fent per tu mateix.” En acabat, va venir una època en una feina de comunicació que no l’acabava de motivar... “Des de sempre havia dibuixat, sempre en clau d’humor.” Començava la febre d’Instagram i, de manera temporal, va decidir fer-se un lloc i anomenar-se La Mandanga, com a reflex del munt d’històries, variades, diferents, faltades de sentit –per segons qui–, que omplirien el seu compte. Havia de ser temporal, però l’acollida va ser bona. I es va quedar. Va entrar en una empresa de publicitat, per fer de copywriter (creadora de continguts). “Vaig col·laborar amb molts creadors i em vaig començar a encendre... cada vegada tenia més feines. També vaig aprendre molt del negoci, de treballar amb el client, organitzar el calendari, les entregues. Em vaig omplir de disciplina, que és el que al final m’ha ajudat a gestionar dia a dia la feina.” Fins que s’ha pogut dedicar plenament a la seva passió. Quant al llibre, al darrere hi ha hagut gairebé un any de feina.
De què es pot riure?
La capacitat per fer punta de tot és una habilitat. S’hi deu néixer i segur que s’ha de fer créixer. Humor negre, escatològic, irònic, sobre sexualitat –“Si l’amor fa mal és gonorrea”–, sobre relacions entre conceptes –“Pelvis Presley”, “Busco el amor de mi (vida) birra”...–. Els avis d’abans potser li dirien que és una malparlada... i després riurien sota el nas. Les bromes recorden les que es fan entre amics, com més absurdes i estripades, millor. “No em vull posar límits a l’hora de triar de què faig humor.”
El llibre ha estat, és, una bona eina per veure, tot junt, la seva obra. Per exemple, totes aquestes desenes i desenes, centenes, de preguntes absurdes, que no havien estat mai juntes. La història de les frases té molt a veure amb la revista Yoroboku, en què va tenir l’oportunitat de fer la secció ‘Mandanga Mondays’. La presentaven així, a la revista: “«Mandanga Mondays» planteja dubtes necessaris, conflictes que importen, reflexions que estan al carrer i que ningú s’atreveix a abordar: «Aprendre a ser narcotraficant o aprendre a robar avis?», «Posaries al teu gat Federico Felini o Jean Cat Van Damme?»” I seguien, descrivint La Mandanga com la criatura que dibuixa als marges dels fulls. Encara que no ho sàpiga “està cometent una rebel·lió: s’està fotent de tot aquest món ordenadet, net i imprès que hi ha dins de la taca de text, i no ho fa combatent les idees –la qual cosa suposaria agafar-se-les seriosament–, sinó passant d’elles.” Les idees venen de tot arreu.
Comenta l’autora: “De vegades obro el llibre i veig alguna pregunta i rumio: «Això ho he pensat jo? Com hi he arribat, aquí?»” Els temes, dèiem, poden ser molt variats. Per exemple, el feminisme. Parla d’Instagram: “El meu compte no treballa per al feminisme, però s’hi intueix. Com a dona seria impensable que no fos feminista.” “Vaig tenir un problema... arran d’una broma sobre la sida. Vaig rebre una allau de comentaris i al final vaig pensar que no tenia ganes de barallar-me i jo mateixa vaig decidir esborrar el post. Tot allò em va fer reflexionar. Tot depèn de qui ho rep... Si sempre estàs en conflicte amb la vida, si et queixes i ets negatiu, no tens sentit de l’humor, tens la pell fina, qualsevol broma vinculada amb qualsevol cosa que et passa o que tens a prop et molestarà. Hi ha milions de casos de persones que han conviscut amb el càncer, per exemple, i n’han fet broma... Em poso límits en el racisme i el masclisme, però no en malalties, mort, sexualitat, escatologia... Són bromes que fem amb els amics, per què no es poden visibilitzar? També hi ha humor sobre capellans i és fer humor de la pederàstia... i una manera de denunciar-ho!”
Una última incògnita, made in La Mandanga. Només es pot escollir una opció. Què preferirien? Encadenar-se amb la família de Franco al Valle de los Caídos contra la seva exhumació o encadenar-se amb peperos a La Moncloa contra l’abolició de la monarquia?
mmiralles@lrp.cat
.
