ICONES D’EROTISME

En un dels últims llibres, Calasso esmenta el quadre de Chasseriau La Toilette d’Esther en clau d’antecedent de les pin-up de la primera meitat del segle XX. El mateix Chasseriau, i molts pintors –i escultors, sobretot del XIX–, han reiterat la figura de la dona nua amb els braços aixecats, sovint amb l’excusa d’arreglar-se els cabells, una realitat que genera respostes diverses, des de l’entusiasme més o menys onanista fins a la displicència postfreudiana que hi veu una regressió a l’arcàdia perduda de l’alimentació infantil. L’Andròmeda, de Doré; Circe oferint la copa a Odisseu, de Waterhouse; l’Aurora de The Gates of Dawn, de Draper –amb la llista es podrien omplir cent articles com aquest–. Les rebesnetes icòniques d’aquelles dames són les actuals models publicitàries i les noies desafiantment rialleres que fan la volta al ring amb el cartell de l’assalt següent.

S’ha especulat extensament sobre les raons i els propòsits de representar la dona en aquesta posició, estès en tots els temps i cultures amb més o menys discreció –la noia de la coberta d’It’s a beautiful day, confirmada en una preciosa cançó agredolça, fràgil i potent, White bird–, no només com un recurs de ballarina i de model per ressaltar volums i fer bonic, i en les joves i en les atlètiques potenciar efectes triomfals, sinó per tibar la pell amunt, i quan els anys precipiten els efectes de la gravetat, recuperar part del perfil perdut. Té el seu què la indiferència amb què tantes dones mostren en públic les axil·les, una part tant o més íntima que els pits –objecte de més reserva, mal que cada dia menys, sobretot a les platges–. No sempre ha estat així: Guérin exhibeix descoberts i rampants els de Cèfal i Eos, però hi passa un discret, volàtil vel semitransparent sobre les axil·les; en canvi, La Llibertat de Delacroix ho mostra tot en primer terme: són el centre de la imatge, no pas la bandera i el poble.

Des de la primera línia, aquest cronista és plenament conscient que amb el que ha dit fins ara corre un risc més que consistent de ser titllat de masclista. I els braços aixecats dels homes, què? Potser serà pitjor dir que els trobo molt menys interessants –jo i, amb l’estadística a la mà, a la majoria de pintors i escultors–. En els mascles, el gest se sol situar en un context guerrer, o d’exaltació amb un cert grau de violència. El Crist de la Capella Sixtina és una amenaça inequívoca, i a Sòcrates en el quadre de David un drap blanc li cobreix l’axil·la més descoberta, signe incontrovertible de la inconveniència estètica de la seva visió.