“He escrit la continuació natural d’«El pont dels jueus»”

Des del febrer del 2018 fins avui, he anat fent coses, més d’un centenar d’actes, i més que n’hauria fet si la logística m’ho hagués permès! De vegades concentrem tres o quatre presentacions en un cap de setmana en zones més allunyades de casa, per exemple, n’he fet a Horta de Sant Joan, Arnes, Tivissa i a la llibreria Serret de Vall-de-roures, i hi anem tota la família, també perquè els nens entenguin que el seu pare es dedica a això d’escriure i que el fet d’anar a promocionar el llibre forma part de la feina. Als llibres, no els mates encara que en surti un altre.

Suposo que si et dediques al ram de la comunicació tens més recursos per fer aquesta feina de promoció, tot i que no és només qüestió d’estratègia, sinó d’actitud. Jo concebo el llibre com un artefacte comunicatiu. Si tu el pots anar a defensar allà on convingui, allà on et convidin o allà on tu t’ofereixis, és més fàcil que arribi, que la gent el tingui present, que no pas confiant només que hi haurà unes setmanes de promoció a la premsa. Tot suma, i estar disposat a moure’t dona els seus fruits, a curt, mitjà i llarg termini, perquè les presentacions dels llibres futurs estan en funció de la xarxa de llibreries, centres culturals, clubs de lectura, espais que has anat creant tot promocionant els anteriors. Hi ha escriptors que no estan disposats a fer tot això i després es queixen que no venen! Jo des del 2007, amb El pont dels jueus, em vaig abonar a aquesta manera de fer i m’ha donat molt, tens els llibreters de cara, els bibliotecaris de cara i acabes tenint la sensació que vagis on vagis jugues a casa, amb una relació que es va enfortint llibre rere llibre.

Són eines molt útils. Si en saps fer un bon ús, són unes aliades. No m’en considero un esclau, sinó un usuari, per anar compartint tot allò de la meva feina que crec que pot interessar, des d’un article que escric a La República o a El Punt Avui fins a l’horari de la pròxima presentació en una llibreria.

Se n’han fet quinze edicions, més les de butxaca, més un còmic i un llibre sobre les receptes de cuina que hi surten, i ara sortirà l’audiollibre.

Per a molts seré sempre el d’El pont dels jueus, i molt content de ser-ho. Perquè si soc aquí després de nou novel·les és pel que va passar i ha anat passant amb les successives edicions d’El pont dels jueus. Ni en renego, ni me n’amago. Me’n sento molt orgullós. I ara hi torno, perquè em semblava una continuació natural. Quan s’acaba El pont dels jueus, el mestre Pere Baró, que és un personatge històric, tanca el llibre igual que el tanca el lector que ha seguit la crònica que ha fet Ítram Llombard, el fill del primer constructor del pont de Besalú, i s’ha de posar a projectar l’encàrrec que ha rebut de l’autoritat de Besalú, que és reconstruir el pont. El pont dels jueus s’acabava aquí. I Paraula de jueu comença aquí.

No ben bé. L’he tingut sempre al cap. I hi he estat treballant durant deu anys per documentar-me.

No ho sé, però aquesta segona tenia claríssim que hi havia de ser. Els que van llegir o han rellegit ara El pont dels jueus podien pensar: bé, i què va passar després? Doncs això és el que trobaran a Paraula de jueu. És una manera de tornar a fer reviure al lector aquella aventura medieval sobre la qual la gent em continua demanant comentaris quan faig presentacions d’altres novel·les.

Tinc constància de més de 100.000 exemplars, i això en català no és gaire freqüent. Però a mi, més que quants se n’han venut, m’interessa també quants se n’han llegit. I molta gent durant aquests anys m’ha dit: “A casa tenim el llibre i l’hem llegit tots, i l’he passat a la meva cunyada o a la meva germana.” I a les biblioteques, on durant molt temps ha estat sempre en la llista dels més prestats. O les visites a Besalú per fer la ruta del llibre, o clubs de lectura, o instituts que l’han treballat a classe, o fent una xerrada a partir de les receptes de cuina que surten al llibre, una cuina que també és molt present a Paraula de jueu, perquè és una bona manera per agafar el lector de bracet i conduir-lo al passat per mitjà de l’evocació dels gustos i les olors de la cuina. Tot són maneres de confluir cap a la literatura en català. Els exemplars llegits no es computen enlloc però els perceps anant pel país.

No. Té a veure amb el que s’explica a la novel·la i que és real, que quan el rei de França expulsa els jueus del regne molts baixen entrant per Besalú i Empúries i es van disseminant. Un dels que baixa és Nissem ben Rovèn, un dels protagonistes del llibre, que està documentat que ve a Barcelona. Com que fa parada a Besalú, això permet al jove Kim Llombard, el protagonista, eixamplar mires i oxigenar-se i marxar a la capital i veure i viure una altra manera d’entendre la vida.

Així com a El pont dels jueus aquest paper el juga directament el pont de Besalú, a Paraula de jueu, en què el pont té un paper també central perquè cal reconstruir-lo, la incorporació del Llibre de la creació, que és un tractat sobre el poder de les paraules, un llibre molt esotèric, màgic i oracular que genera molts riscos a qui el té, remet directament al títol de la novel·la.

No hi ha aquesta voluntat, tot i que Umberto Eco ha estat per a mi un referent des de sempre. A partir d’entendre’l a ell com a semiòleg, entens moltes de les seves obsessions pels senyals, per les imatges, per les coses que són veritat i alhora no ho són, això t’acaba acompanyant com a escriptor, però Déu me’n guard de voler-m’hi comparar!

Sempre tot acaba allà mateix, en l’interès econòmic. Al rei ja li interessa tenir bones relacions amb els jueus perquè sap que li financen moltes expedicions i exèrcits. A l’Església no li fa res confiar la realització dels calzes i altres elements litúrgics als argenters jueus. Quan interessa, s’entenen.

Amb l’excusa de la religió s’han ventilat moltes altres disputes.

Moltes de les crisis o dels problemes que hi ha al món han estat generats per qüestions personals, perquè hi ha algú que quan arriba al poder es dedica a passar comptes amb el passat per qüestions personals, revenges o complexos, o traumes que l’han marcat. Les males relacions entre persones són sovint font de conflictes.

Això deixem-ho [riu], però és veritat que molts estira-i-arronsa polítics comencen per un detonant personal.

Res és nou, avui. Canviem les etiquetes, les paraules, però és el mateix. És a dir, jo vull incriminar una sèrie de persones, doncs ja m’ho faré venir bé perquè, a més, tinc els mecanismes judicials. Ja que hem parlat d’Eco, a El cementiri de Praga, hi ha la figura del falsificador que crea un document que esdevé real, a partir del qual es crea un relat i uns càrrecs en contra d’una comunitat. Això avui també ens sona.

Guillem Sanfeliu és real. Abraham Descatallar és real, Arnau Roig, també, els secretaris de l’aljama de Besalú que surten, van existir, i el rabí. L’Isaac Cresques, batlle de l’aljama de Girona, també, fins i tot un jornaler jueu de Girona que surt, Isaac Mercadell, està documentat. Pere Baró, també. Hi ha molts més personatges històrics que estan documentats que no pas els que són totalment inventats.

Per això he estat molt de temps treballant-hi, per poder posar en boca d’aquests personatges històries i situacions que he trobat per fer versemblant la història. No només busco fer sortir personatges reals, documentats, sinó que miro que allò que els faig dir encaixi amb la mentalitat d’aquella època. He de saber com actuava tant el metge del rei, com el saig de Besalú per posar ordre entre els mercaders si vull recrear les escenes.

Potser perquè soc periodista, quan explico una història m’agrada acostar-me al màxim a la realitat, encara que la trama sigui inventada. Veure l’època que relato com si haguéssim pogut ser allà, mirant per un forat. Per exemple, a la novel·la, a Barcelona hi ha Can Freixures, un local on la gent va a menjar dofí i vísceres de peix. No va existir mai amb aquest nom, però sí que hi havia tavernes on la gent anava a menjar les restes de peix que el pescador no podia vendre perquè a la gent li feien fàstic. I gràcies a les receptes que he trobat en un receptari de l’edat mitjana, el Llibre de totes les maneres de potatges, recreo aquells menjadors. En aquest sentit, quan escric un llibre vaig a consultar totes les fonts, totes les veus autoritzades, tots els experts. Això és el que fa un periodista, o el que hauria de fer, i m’ho aplico com a novel·lista per crear un relat versemblant. Fins al punt que en el llibre incorporo una bibliografia, la que he fet servir per escriure la novel·la perquè si el lector vol aprofundir sobre qualsevol detall de l’època, ho pugui fer.

Em sento còmode amb la novel·la històrica. M’agrada poder investigar sobre èpoques que no hem viscut per saber què va passar i poder-ho treballar i que en surti un producte que el pugui consumir la gent i que els pugui enriquir i els permeti passar-s’ho bé. Per fer coses més actuals, necessitaria més perspectiva, potser no sabria com posar-m’hi. Fins i tot La força d’un destí, que passa en el segle XX, la considero una novel·la històrica, molt més propera en el temps, però la feina de documentació ha estat la mateixa per saber com eren Los Angeles i Nova York en els anys quaranta, per no vessar-la, o recrear escenes creïbles amb Marilyn Monroe i Paul Newman, o Ronald Reagan. La novel·la històrica em permet fer feina de documentació i, alhora, em dona un marge prou elàstic per reinterpretar, reinventar i donar una visió sobre temps passats. Després de tretze anys fent novel·les, veus que aquesta manera de comunicar-te amb els lectors agrada i funciona. Evidentment, el lector canvia i tu, també, i intentes adaptar-t’hi, però sense trair el teu estil i la teva manera de fer. Quan faig xerrades sobre novel·la històrica, sempre dic que a la gent li agrada aquest gènere perquè vol que li expliquis què passava quan ells no hi eren. Em continuo sentint còmode en el gènere de la novel·la històrica, i espero que per molts anys.

La novel·la la vaig tancar just abans que ens confinessin. A partir d’aquí, m’he dedicat a tractar sobre literatura per les xarxes. He fet moltes converses amb autors que havien tret novel·la i que he cregut que els podia ajudar donant-los visibilitat. He pogut traslladar a la xarxa moltes de les activitats literàries previstes, com clubs de lectura, xerrades en instituts... A partir d’ara, la voluntat és com més coses es puguin fer al carrer de manera presencial, millor, i les que no, les farem de manera virtual. Ho haurem d’anar combinant.

Penso que quan es trobi la vacuna i torni la normalitat, haurem de treballar per tornar a les trobades socials en què la gent es pugui abraçar i donar la mà tranquil·lament. Ara és molt aviat, però crec i vull pensar que ho tornarem a veure, tot això. La literatura i la cultura en general, que han estat les més perjudicades com sempre, s’aniran ressituant.

No ho sé. Crec que també necessitem altres coses. Hem estat tan exposats i ens han saturat tant amb aquest tema, entre altres coses perquè també nosaltres volem saber què passa, que necessitem altres coses i treure el nas per respirar. La literatura ha estat i continuarà sent, com sempre, un vehicle per fugir de la realitat. Potser a la gent li interessarà llegir altres coses.

Naturalment, si tu escrius sobre el que passa al carrer, aquesta situació s’hi veurà reflectida, però pel que vaig sondejant i parlant, hi ha ganes de deixar enrere la mala època.

El procés no s’ha acabat i hi ha la necessitat de saber, som xafarders i curiosos de mena, però això no és novel·la. En tot cas, sobre la pandèmia veig que més que convertir-se en un gènere anirà influint en diferents gèneres, des de la novel·la negra fins al relat social, a partir de la covid-19. De moment, ho tenim massa a sobre per preveure si hi haurà un boom. En tot cas, a mi el tema no em crida gens. Potser hi ha gent que hi tindrà més traça. Jo no m’hi veig.

La novel·la la vaig tancar just abans que ens confinessin. A partir d’aquí, m’he dedicat a tractar sobre literatura per les xarxes. He fet moltes converses amb autors que havien tret novel·la i que he cregut que els podia ajudar donant-los visibilitat. He pogut traslladar a la xarxa moltes de les activitats literàries previstes, com clubs de lectura, xerrades en instituts... A partir d’ara, la voluntat és com més coses es puguin fer al carrer de manera presencial, millor, i les que no, les farem de manera virtual. Ho haurem d’anar combinant.

Penso que quan es trobi la vacuna i torni la normalitat, haurem de treballar per tornar a les trobades socials en què la gent es pugui abraçar i donar la mà tranquil·lament. Ara és molt aviat, però crec i vull pensar que ho tornarem a veure, tot això. La literatura i la cultura en general, que han estat les més perjudicades com sempre, s’aniran ressituant.

No ho sé. Crec que també necessitem altres coses. Hem estat tan exposats i ens han saturat tant amb aquest tema, entre altres coses perquè també nosaltres volem saber què passa, que necessitem altres coses i treure el nas per respirar. La literatura ha estat i continuarà sent, com sempre, un vehicle per fugir de la realitat. Potser a la gent li interessarà llegir altres coses.

Naturalment, si tu escrius sobre el que passa al carrer, aquesta situació s’hi veurà reflectida, però pel que vaig sondejant i parlant, hi ha ganes de deixar enrere la mala època.

El procés no s’ha acabat i hi ha la necessitat de saber, som xafarders i curiosos de mena, però això no és novel·la. En tot cas, sobre la pandèmia veig que més que convertir-se en un gènere anirà influint en diferents gèneres, des de la novel·la negra fins al relat social, a partir de la covid-19. De moment, ho tenim massa a sobre per preveure si hi haurà un boom. En tot cas, a mi el tema no em crida gens. Potser hi ha gent que hi tindrà més traça. Jo no m’hi veig.

Des del febrer del 2018 fins avui, he anat fent coses, més d’un centenar d’actes, i més que n’hauria fet si la logística m’ho hagués permès! De vegades concentrem tres o quatre presentacions en un cap de setmana en zones més allunyades de casa, per exemple, n’he fet a Horta de Sant Joan, Arnes, Tivissa i a la llibreria Serret de Vall-de-roures, i hi anem tota la família, també perquè els nens entenguin que el seu pare es dedica a això d’escriure i que el fet d’anar a promocionar el llibre forma part de la feina. Als llibres, no els mates encara que en surti un altre.

Suposo que si et dediques al ram de la comunicació tens més recursos per fer aquesta feina de promoció, tot i que no és només qüestió d’estratègia, sinó d’actitud. Jo concebo el llibre com un artefacte comunicatiu. Si tu el pots anar a defensar allà on convingui, allà on et convidin o allà on tu t’ofereixis, és més fàcil que arribi, que la gent el tingui present, que no pas confiant només que hi haurà unes setmanes de promoció a la premsa. Tot suma, i estar disposat a moure’t dona els seus fruits, a curt, mitjà i llarg termini, perquè les presentacions dels llibres futurs estan en funció de la xarxa de llibreries, centres culturals, clubs de lectura, espais que has anat creant tot promocionant els anteriors. Hi ha escriptors que no estan disposats a fer tot això i després es queixen que no venen! Jo des del 2007, amb El pont dels jueus, em vaig abonar a aquesta manera de fer i m’ha donat molt, tens els llibreters de cara, els bibliotecaris de cara i acabes tenint la sensació que vagis on vagis jugues a casa, amb una relació que es va enfortint llibre rere llibre.

Són eines molt útils. Si en saps fer un bon ús, són unes aliades. No m’en considero un esclau, sinó un usuari, per anar compartint tot allò de la meva feina que crec que pot interessar, des d’un article que escric a La República o a El Punt Avui fins a l’horari de la pròxima presentació en una llibreria.

Se n’han fet quinze edicions, més les de butxaca, més un còmic i un llibre sobre les receptes de cuina que hi surten, i ara sortirà l’audiollibre.

Per a molts seré sempre el d’El pont dels jueus, i molt content de ser-ho. Perquè si soc aquí després de nou novel·les és pel que va passar i ha anat passant amb les successives edicions d’El pont dels jueus. Ni en renego, ni me n’amago. Me’n sento molt orgullós. I ara hi torno, perquè em semblava una continuació natural. Quan s’acaba El pont dels jueus, el mestre Pere Baró, que és un personatge històric, tanca el llibre igual que el tanca el lector que ha seguit la crònica que ha fet Ítram Llombard, el fill del primer constructor del pont de Besalú, i s’ha de posar a projectar l’encàrrec que ha rebut de l’autoritat de Besalú, que és reconstruir el pont. El pont dels jueus s’acabava aquí. I Paraula de jueu comença aquí.

No ben bé. L’he tingut sempre al cap. I hi he estat treballant durant deu anys per documentar-me.

No ho sé, però aquesta segona tenia claríssim que hi havia de ser. Els que van llegir o han rellegit ara El pont dels jueus podien pensar: bé, i què va passar després? Doncs això és el que trobaran a Paraula de jueu. És una manera de tornar a fer reviure al lector aquella aventura medieval sobre la qual la gent em continua demanant comentaris quan faig presentacions d’altres novel·les.

Tinc constància de més de 100.000 exemplars, i això en català no és gaire freqüent. Però a mi, més que quants se n’han venut, m’interessa també quants se n’han llegit. I molta gent durant aquests anys m’ha dit: “A casa tenim el llibre i l’hem llegit tots, i l’he passat a la meva cunyada o a la meva germana.” I a les biblioteques, on durant molt temps ha estat sempre en la llista dels més prestats. O les visites a Besalú per fer la ruta del llibre, o clubs de lectura, o instituts que l’han treballat a classe, o fent una xerrada a partir de les receptes de cuina que surten al llibre, una cuina que també és molt present a Paraula de jueu, perquè és una bona manera per agafar el lector de bracet i conduir-lo al passat per mitjà de l’evocació dels gustos i les olors de la cuina. Tot són maneres de confluir cap a la literatura en català. Els exemplars llegits no es computen enlloc però els perceps anant pel país.

No. Té a veure amb el que s’explica a la novel·la i que és real, que quan el rei de França expulsa els jueus del regne molts baixen entrant per Besalú i Empúries i es van disseminant. Un dels que baixa és Nissem ben Rovèn, un dels protagonistes del llibre, que està documentat que ve a Barcelona. Com que fa parada a Besalú, això permet al jove Kim Llombard, el protagonista, eixamplar mires i oxigenar-se i marxar a la capital i veure i viure una altra manera d’entendre la vida.

Així com a El pont dels jueus aquest paper el juga directament el pont de Besalú, a Paraula de jueu, en què el pont té un paper també central perquè cal reconstruir-lo, la incorporació del Llibre de la creació, que és un tractat sobre el poder de les paraules, un llibre molt esotèric, màgic i oracular que genera molts riscos a qui el té, remet directament al títol de la novel·la.

No hi ha aquesta voluntat, tot i que Umberto Eco ha estat per a mi un referent des de sempre. A partir d’entendre’l a ell com a semiòleg, entens moltes de les seves obsessions pels senyals, per les imatges, per les coses que són veritat i alhora no ho són, això t’acaba acompanyant com a escriptor, però Déu me’n guard de voler-m’hi comparar!

Sempre tot acaba allà mateix, en l’interès econòmic. Al rei ja li interessa tenir bones relacions amb els jueus perquè sap que li financen moltes expedicions i exèrcits. A l’Església no li fa res confiar la realització dels calzes i altres elements litúrgics als argenters jueus. Quan interessa, s’entenen.

Amb l’excusa de la religió s’han ventilat moltes altres disputes.

Moltes de les crisis o dels problemes que hi ha al món han estat generats per qüestions personals, perquè hi ha algú que quan arriba al poder es dedica a passar comptes amb el passat per qüestions personals, revenges o complexos, o traumes que l’han marcat. Les males relacions entre persones són sovint font de conflictes.

Això deixem-ho [riu], però és veritat que molts estira-i-arronsa polítics comencen per un detonant personal.

Res és nou, avui. Canviem les etiquetes, les paraules, però és el mateix. És a dir, jo vull incriminar una sèrie de persones, doncs ja m’ho faré venir bé perquè, a més, tinc els mecanismes judicials. Ja que hem parlat d’Eco, a El cementiri de Praga, hi ha la figura del falsificador que crea un document que esdevé real, a partir del qual es crea un relat i uns càrrecs en contra d’una comunitat. Això avui també ens sona.

Guillem Sanfeliu és real. Abraham Descatallar és real, Arnau Roig, també, els secretaris de l’aljama de Besalú que surten, van existir, i el rabí. L’Isaac Cresques, batlle de l’aljama de Girona, també, fins i tot un jornaler jueu de Girona que surt, Isaac Mercadell, està documentat. Pere Baró, també. Hi ha molts més personatges històrics que estan documentats que no pas els que són totalment inventats.

Per això he estat molt de temps treballant-hi, per poder posar en boca d’aquests personatges històries i situacions que he trobat per fer versemblant la història. No només busco fer sortir personatges reals, documentats, sinó que miro que allò que els faig dir encaixi amb la mentalitat d’aquella època. He de saber com actuava tant el metge del rei, com el saig de Besalú per posar ordre entre els mercaders si vull recrear les escenes.

Potser perquè soc periodista, quan explico una història m’agrada acostar-me al màxim a la realitat, encara que la trama sigui inventada. Veure l’època que relato com si haguéssim pogut ser allà, mirant per un forat. Per exemple, a la novel·la, a Barcelona hi ha Can Freixures, un local on la gent va a menjar dofí i vísceres de peix. No va existir mai amb aquest nom, però sí que hi havia tavernes on la gent anava a menjar les restes de peix que el pescador no podia vendre perquè a la gent li feien fàstic. I gràcies a les receptes que he trobat en un receptari de l’edat mitjana, el Llibre de totes les maneres de potatges, recreo aquells menjadors. En aquest sentit, quan escric un llibre vaig a consultar totes les fonts, totes les veus autoritzades, tots els experts. Això és el que fa un periodista, o el que hauria de fer, i m’ho aplico com a novel·lista per crear un relat versemblant. Fins al punt que en el llibre incorporo una bibliografia, la que he fet servir per escriure la novel·la perquè si el lector vol aprofundir sobre qualsevol detall de l’època, ho pugui fer.

Em sento còmode amb la novel·la històrica. M’agrada poder investigar sobre èpoques que no hem viscut per saber què va passar i poder-ho treballar i que en surti un producte que el pugui consumir la gent i que els pugui enriquir i els permeti passar-s’ho bé. Per fer coses més actuals, necessitaria més perspectiva, potser no sabria com posar-m’hi. Fins i tot La força d’un destí, que passa en el segle XX, la considero una novel·la històrica, molt més propera en el temps, però la feina de documentació ha estat la mateixa per saber com eren Los Angeles i Nova York en els anys quaranta, per no vessar-la, o recrear escenes creïbles amb Marilyn Monroe i Paul Newman, o Ronald Reagan. La novel·la històrica em permet fer feina de documentació i, alhora, em dona un marge prou elàstic per reinterpretar, reinventar i donar una visió sobre temps passats. Després de tretze anys fent novel·les, veus que aquesta manera de comunicar-te amb els lectors agrada i funciona. Evidentment, el lector canvia i tu, també, i intentes adaptar-t’hi, però sense trair el teu estil i la teva manera de fer. Quan faig xerrades sobre novel·la històrica, sempre dic que a la gent li agrada aquest gènere perquè vol que li expliquis què passava quan ells no hi eren. Em continuo sentint còmode en el gènere de la novel·la històrica, i espero que per molts anys.

La novel·la la vaig tancar just abans que ens confinessin. A partir d’aquí, m’he dedicat a tractar sobre literatura per les xarxes. He fet moltes converses amb autors que havien tret novel·la i que he cregut que els podia ajudar donant-los visibilitat. He pogut traslladar a la xarxa moltes de les activitats literàries previstes, com clubs de lectura, xerrades en instituts... A partir d’ara, la voluntat és com més coses es puguin fer al carrer de manera presencial, millor, i les que no, les farem de manera virtual. Ho haurem d’anar combinant.

Penso que quan es trobi la vacuna i torni la normalitat, haurem de treballar per tornar a les trobades socials en què la gent es pugui abraçar i donar la mà tranquil·lament. Ara és molt aviat, però crec i vull pensar que ho tornarem a veure, tot això. La literatura i la cultura en general, que han estat les més perjudicades com sempre, s’aniran ressituant.

No ho sé. Crec que també necessitem altres coses. Hem estat tan exposats i ens han saturat tant amb aquest tema, entre altres coses perquè també nosaltres volem saber què passa, que necessitem altres coses i treure el nas per respirar. La literatura ha estat i continuarà sent, com sempre, un vehicle per fugir de la realitat. Potser a la gent li interessarà llegir altres coses.

Naturalment, si tu escrius sobre el que passa al carrer, aquesta situació s’hi veurà reflectida, però pel que vaig sondejant i parlant, hi ha ganes de deixar enrere la mala època.

El procés no s’ha acabat i hi ha la necessitat de saber, som xafarders i curiosos de mena, però això no és novel·la. En tot cas, sobre la pandèmia veig que més que convertir-se en un gènere anirà influint en diferents gèneres, des de la novel·la negra fins al relat social, a partir de la covid-19. De moment, ho tenim massa a sobre per preveure si hi haurà un boom. En tot cas, a mi el tema no em crida gens. Potser hi ha gent que hi tindrà més traça. Jo no m’hi veig.