Crítica
Compendi de saviesa al quadern de bitàcola
Segueixo Jordi Llovet des dels anys de la Transició, quan firmava en revistes teòriques, quasi contraculturals, sobre temes sempre relacionats amb el pensament i l’estètica. Des d’aleshores, ha desenvolupat una profitosa carrera com a professor i catedràtic a la universitat, ha estat editor i traductor de textos fonamentals i s’ha mantingut en la primera línia del debat a la premsa, sovint com a enemic del poble per als més essencialistes. En la seva bibliografia, l’últim tram ha estat notori. Vull recordar els volums publicats per Galàxia Gutenberg: el controvertit Adéu a la Universitat, una declaració de principis sobre la decadència de les humanitats i tot el que representa en un país tan embrutit i necessitat d’estímuls culturals, i Brins de literatura universal, un tast d’autors que és un compendi, allò que ara en diuen un màster. La trilogia de Galàxia la completaria Els mestres, una declaració d’amor a alguns dels professors que el van marcar i que ha seguit al llarg d’anys de col·laboració i amistat. Estem parlant de cervells de la categoria de Martí de Riquer, Miquel Batllori, José Manuel Blecua, José María Valverde i Antoni Comas, però també d’altres que surten pels capítols, com ara Gabriel Oliver, Antoni Vilanova, Lluís Izquierdo, Fabià Estapé, Carles Miralles, Pere Gimferrer i molts d’altres. Es tracta d’una lectura distesa, memorialista, desinhibida i lluny de la crueltat satírica, que en algunes ocasions acompanya Jordi Llovet, cal dir, per als que el coneixem, sense les rancúnies amb què l’ataquen alguns dels seus enemics. No tots els que tenen capítols van ser professors del futur catedràtic en el sentit estricte, però el seu mestratge es va manifestar des dels departaments o simplement a través de la convivència.
Els mestres és un exercici de bonhomia i de memòria cap a uns individus únics que ens van acompanyar, no sempre en circumstàncies culturals i polítiques favorables. Llovet evoca detalls i anècdotes sucoses de la travessia, notes al quadern de bitàcola que sovint ens acosten a l’aforisme i, sobretot, a la nostàlgia. Per exemple, quan al capítol dedicat al pare Batllori ens mostra la categoria del personatge. Com quasi tota la gent que val la pena, Batllori era un home fidel a la puntualitat. En una ocasió va fer tard a una cita amb Llovet. La disculpa reflectida resulta antològica: “Excusin el retard, però he anat a veure el neuròleg, perquè ahir al vespre no podia recordar de cap manera com es deia el príncep d’Albània a qui Calixt III va demanar suport arran de les pretensions de l’exregent d’Hongria, Joan Hunyadi.” Jordi Llovet va deixar el circuit tancat de la universitat, però n’ha obert un de nou per a qui el vulgui gaudir.
Una classe magistral de Scofield, Bill Stewart i Steve Swallow
Gravat a la ciutat de Nova York al març del 2019, Swallow Tales ha estat una del millors antídots per a l’estrany estiu del confinament. El genial guitarrista amerià John Scofield amb el bateria Bill Stewart i el baixista Steve Swallow, que signa tots els temes i titula el disc, es van reunir per oferir un nou clàssic de jazz per al catàleg d’ECM. Col·laborador de Miles Davis, Scofield ha estat un dels grans mestres de la guitarra, amb un so peculiar que sempre ens obre la imaginació i ens desvia dels racons foscos. Vull dir que resulta, tan terapèutic com engrescador.
El trio resulta demolidor en la seva mateixa lleugeresa mitjançant nou peces ben travades sense allunyar-se de la improvisació barroca característica. Scofield se sent còmode, amb una elegància que recorda els moments inspirats de George Benson i Wes Montgomery. Stewart i Swallow superen la distància de la secció rítmica per oferir un repertori de virtuosisme càlid i atenuat. Swallow Tales esdevé una classe magistral, que pot recrear intimistes escenes quotidianes sense oblidar el swing i el be bop, estils que ens fan gronxar-nos per les sensacions que l’àlbum aporta i engrandeix.
