La capital dels indigets

Enric Prat de la Riba, el primer president de la Mancomunitat, es referia als ibers com “la primera anella que la història ens deixa veure de la cadena de generacions que han forjat l’ànima catalana”. Més enllà d’aquesta imatge mitificada que en va traslladar el noucentisme, els ibers no van ser altra cosa que l’evolució dels pobles de l’edat de bronze que van ocupar la costa mediterrània occidental des del segle VI fins a l’I aC, just quan el territori va iniciar el procés de romanització. Es tractava de pobles sense cap unitat ètnica i amb notables diferències cultuals. Un d’aquests eren els indigets, que dominaven la plana de l’Empordà. Disposem de diversos vestigis, però el més remarcable de tots és el d’Ullastret.

El jaciment es troba en un paratge encisador. Des del Puig de Sant Andreu, una de les dues entitats que formen la ciutat, es pot gaudir d’aquell tapís ordenat de camps de conreus que va descriure com ningú l’escriptor Josep Pla. Però encara resulta més sorprenent imaginar-se el canvi que ha experimentat el territori en els darrers dos mil anys i l’escenari que hi havia en el moment de màxima esplendor dels ibers, quan les zones lacustres dominaven tot l’horitzó fins a l’actual costa i permetien l’arribada de petites embarcacions al peu de la ciutat.

Tant el paisatge com la configuració dels dos poblats que formaven la capital dels ibers, el Puig de Sant Andreu i l’Illa d’en Reixac, a pocs metres de distància però envoltats d’aigua per tot arreu, es poden imaginar tot passejant per les restes que se n’han conservat, entre les que sobresurt una potent muralla flanquejada per sis torres troncocòniques que protegien el vessant occidental. El jaciment és un espai viu, en què any rere any es descobreixen aspectes sorprenents. El darrer de tots és el pont excavat al fossat i que permet l’accés a la ciutat, una autèntica meravella de l’enginyeria i el més antic dels que es conserven al nostre país.

El visitant pot descobrir tot això, i ho pot fer de diverses maneres. Primerament, passejant entre les runes, deixant-se endur per la imaginació. També, visitant l’espai museístic adjunt i resseguint les troballes dels arqueòlegs. Es tracta d’un museu petit, inaugurat en els anys noranta, que, malgrat el pas dels anys, segueix plenament vigent. Finalment, també ho pot fer amb una reproducció virtual que, a partir de les tècniques dels videojocs, permet conèixer la ciutat ibèrica en el seu moment de màxima esplendor, cap al segle III aC. Es tracta d’una experiència fascinant, absolutament recomanable; una màquina del temps que, en pocs segons, ens transporta milers d’anys enrere, quan aquell espai era la capital dels indigets.