Lectures Escollides
Novel·les de carretera
Les ‘road trip’ literàries sempre van més enllà del viatge físic, de mera mobilitat; són la metàfora d’un altre viatge més íntim, d’una creixença o d’un ensorrament emocional. ‘Per la carretera’, de Sylvain Prudhomme, i ‘Enlloc’, de Magí Sunyer, en són dos exemples
El món es divideix en dues categories. Els que marxen i els que es queden. Els que marxen sense rumb, els que tenen el destí clar, els que fugen, els que busquen venjança, els que són perseguits, els que s’hi veuen obligats... La literatura és plena de novel·les de carretera, com també a la pantalla s’han fet cèlebres moltes road movies, les pel·lícules que tenen un argument que es desenvolupa al llarg d’un viatge (Thelma i Louise només n’és una, que destaca per girar en clau femenina). Però el viatge literari no és només físic, de mera mobilitat, sinó la metàfora d’un altre viatge més íntim, una creixença o un ensorrament emocional. Que el món es divideix en dues categories –els que marxen, els que es queden– ho diu el narrador principal de la novel·la Per la carretera, de l’escriptor francès Sylvain Prudhomme (editada en català per Les Hores, amb traducció de Marta Marfany, i en castellà per AdN i amb traducció de M. Dolores Torres).
El protagonista de Per la carretera és Sacha, un novel·lista que se’n va a viure a una petita ciutat del sud-est de França. Allà recupera l’amistat amb un home a qui no veia des de fa quinze anys, i que ara esrà casat amb la Marie i té un fill de 10 anys. I que té una dèria: viatja per França fent autoestop. De tant en tant, l’autoestopista ho deixa tot (dona, fill, casa, rutina) i puja al cotxe de qui el vulgui carregar i fer quilòmetres. Ho necessita, com altres necessiten fer esport o sortir de festa. No coneixem les seves motivacions de la seva pròpia veu. Sylvain Prudhomme ha volgut que la història l’expliqui el personatge que es queda a casa; Sacha –un novel·lista que busca inspiració– ens va explicant les anades i vingudes de l’autoestopista i les conseqüències que provoquen en la seva dona, en el seu fill i en ell mateix. El viatge no canvia només a qui fuig –ho tenim ben clar, per moltes experiències personals i col·lectives–. Sylvain Prudhomme ens aboca, amb un estil aparentment planer però exquisit, i amb capítols molt curts, reflexions sobre l’amor i el desig i la recerca personal. I sobre les vides diferents del nòmada i del sedentari. Quan ens posem a l’autopista, hi ha marxa enrere? Com que dos dels protagonistes estan vinculats al món de les lletres –l’escriptor, Sacha, i la traductora, Marie–, l’autor ha volgut enriquir la narració amb algunes referències literàries, per exemple, de l’italià Lodoli, que apareixen en diverses ocasions.
‘ENLLOC’
La darrera obra de l’escriptor tarragoní Magí Sunyer, Enlloc (Cossetània Edicions), també és una novel·la “de carretera i desert del far west, de paisatge irreal i simbòlic”, segons es defineix a la solapa del llibre. Si bé en aquest cas la carretera no la trepitgem directament, és més intuïda; Sunyer ens presenta l’arribada d’una dona enfonsada a un bar restaurant de mala mort enmig del no-res; un lloc rònec, un amagatall on ha de fer valer l’instint de supervivència física i emocional; un no lloc ocupat per uns personatges peculiars a través dels quals l’autor ens evidencia un cop i un altre com de complicades i dramàtiques poden ser les relacions humanes. Ben simbòlica és la imatge de la coberta del llibre, obra de l’artista Rosa Ciurana, que mostra el perfil d’una casa, un camí i el desert.
A Magí Sunyer, que és professor de literatura catalana a la Universitat Rovira i Virgili (URV), la riquesa lèxica li flueix de forma natural, sense forçar res. Es pot comprovar en aquesta darrera novel·la i també en els nombrosos títols de poesia, teatre, assaig i narrativa que té signats des de finals dels anys setanta. També des de fa anys estudia l’obra d’escriptors del segle XIX i XX, així com la mitologia i el simbolisme catalans (és autor dels volums Els mites nacionals catalans i Mites per a una nació. De Guifré el Pelós a l’Onze de Setembre, entre altres estudis d’aquesta temàtica). A Enlloc, Magí Sunyer fa una clicada d’ull a Víctor Català, ja que titula “Solitud” el darrer capítol; com a l’obra de Víctor Català, Sunyer ens presenta una dona fràgil, turmentada, a qui les fuetades de la vida acaben fent forta. Estem al davant d’allò que va dir Nietzsche, que el que no ens mata ens fa més forts.
La novel·la ha estat publicada per Cossetània Edicions dins la col·lecció “La Gent del Llamp”. Precisament, Magí Sunyer és un dels membres del col·lectiu literari La Gent del Llamp, que es va crear amb l’objectiu d’editar llibres i d’estrènyer la relació entre els escriptors i els artistes visuals, i que a principis dels anys vuitanta va ser un revulsiu per a l’activitat cultural tarragonina. En aquests moments, la col·lecció “La Gent del llamp”, que actualment s’aixopluga sota el paraigua de l’editorial Cossetània, té un centenar de títols publicats.
‘ATRAPA LA LLEBRE’
La tercera proposta de road trip transcorre lluny, a Bòsnia i Viena. Es tracta del títol Atrapa la llebre, de Lana Bastasic, d’Edicions del Periscopi i amb traducció de Pau Sanchis. El volum té l’aval de les bones crítiques rebudes i del fet que va ser un dels llibres més venuts en l’edició especial del Dia del Llibre i la Rosa del 23 de juliol (aquella jornada que havia de mig salvar el sector dels llibres després de la suspensió de la diada de Sant Jordi a causa de la pandèmiade la covid-19). Lana Bastasic (Zagreb, 1986) és una escriptora d’origen iugoslau (de cultura sèrbia, nascuda a Croàcia i emigrada a Bòsnia de petita). Fins ara havia publicat relats, contes infantils i poesia, i Atrapa la llebre és la seva primera novel·la i no ha passat gens desapercebuda. En aquest cas, el viatge que hi relata el comparteixen dos personatges que viuen una relació complicada i tòxica (i què seria de la literatura sense relacions complicades i tòxiques?). Després de dotze anys sense saber res l’una de l’altra, la Sara, que ha emigrat a Dublín i viu allunyada dels fantasmes del passat, rep una trucada de la Lejla, que li demana que torni a Bòsnia i l’acompanyi a buscar el seu germà, desaparegut durant la guerra. Juntes aniran amb cotxe de Mostar a Viena, on confien trobar el germà, en un viatge que, ja se’ns avisa des del primer moment, “més que un retrobament inofensiu entre dues velles amigues, serà un camí a un cor de les tenebres profundament balcanitzat”. El viatge, altre cop, com sol passar en moltes altres novel·les i pel·lícules de carretera, és també el de la recerca de la identitat. És la metàfora del viatge allò que ens atrapa.
L’autoestopista ho deixa tot (dona, fill, rutina) i puja al cotxe de qui el vulgui carregar. Ho necessita, com altres necessiten fer esport o sortir de festa
