“Vam tirar pel dret, als setanta”

El premi a una trajectòria poca-solta també havia de ser en una setmana irregular. Ho trobo coherent.

Sí, perquè el premi a la trajectòria hauria de ser per a una persona brillant. L’Albert Jané tenia una trajectòria mil vegades per damunt de la meva, perquè ha estat tota la vida treballant amb la llengua; en Miquel Desclot, també, per unes traduccions inestimables. I jo? La meva trajectòria serà pobra, segur. Al capdavall, però, quan una té 70 anys com jo, tot lliga. I per què creus que he fet tantes coses a la vida? Perquè necessito menjar! Tothom m’ha preguntat que com és que he fet tantes coses. I joc dic que soc com el cul del Jaumet. No sé parar de fer coses.

I a més faig el llit cada dia, però per això es veu que no et donen cap premi [riu]. Això és perquè pertanyo a la generació que pertanyo. En aquells moments, una mica abans dels anys setanta, crèiem allò que deia el poeta de “tot està per fer i tot és possible”. Era real, no un vers poètic. El fet que hagués anat a una escola catalana, que la meva mare –que ja havia anat a una escola catalana en temps de la República–, ens hagués guardat els llibres d’infantesa seus i ens hagués ensenyat català a casa va ser important. També hi ha el Maig del 68, perquè ens emmirallàvem molt en França. Com que aquí no hi havia res i no sabien per on començar, la meva quinta vam dir “doncs començarem nosaltres”. Hi havia grups de folk, el Canet [Rock], les excursions i l’escoltisme que ens van ensenyar el país... És un cúmul de trajectòries. La meva, i ho dic amb tota honestedat, és el resultat d’una cruïlla de trajectòries de generacions un pèl anteriors. Era allò de pensar: “Nois, s’ha de fer feina, arremangueu-vos i tireu pel dret.” I vam tirar pel dret!

Sí, en teníem el convenciment absolut. Però, després, tots els que vam ser cap de brot d’alguna cosa (rondallística, pintura, la Nova Cançó...), no sé si hem estat capaços d’acollir i donar camp per córrer a les generacions més joves. Vinga a crear normatives, vinga a crear aplicacions... Per a nosaltres no hi havia burocràcia ad hoc; jo no havia ensenyat mai un currículum!, a part de quan vaig ensenyar a la universitat, que aleshores sí, un currículum de 24 planes, perquè la universitat és com un dinosaure amb els peus plans, que no pot avançar al ritme de la vida. És a dir, vam tenir la llibertat que no sabíem com es feia, allò. Quan van venir els ajuntaments democràtics, em van dir: “Tu que cuines bé, fes de cuinera del casal d’estiu de joves.” I ja em tens allí fent de cuinera, sense haver passat cap certificat ni cap prova. Van menjar molt bé, i fins i tot una revista turística va destacar les sopes de pa que feia!

Sí, tot són normes. Ara, amb la pandèmia, ningú no sap com ho hem de fer, i sense una pauta no sabem per on hem d’anar. Crec que al meu país hi ha massa burocràcia, hi ha un llast burocràtic. Que per a tot calguin papers i aplicacions, que ara no funcionen, ara hi ha un col·lapse... Quan el sentit comú et diu que tens el dret que això és així!

El problema és que continuem fent servir el verb llegir només per a la descodificació alfabètica, i el verb llegir, sobretot amb la revolució de la imatges i dels mitjans de comunicació, ha ampliat el seu diàmetre; llegim un paisatge, llegim la publicitat, una sèrie televisiva, una moda... i ho fem d’una manera inconscient. Tot allò que entra pels ulls i que mínimament podem sistematitzar, ja és una lectura. Reduir la lectura només al text imprès és una badada. No hi ha analfabets visuals. Si ampliem el diàmetre del verb llegir, veurem que una cosa és estar alfabetitzat –i al món hi ha milions de persones que no ho estan–, i una altra cosa és ser competent en el nostre entorn a través de la lectura d’aquest entorn.

Depèn. Hi pot haver un àlbum sense text en què la imatge ho és tot. I hi pot haver una novel·la, com El nom de la rosa, que, d’imatge, poca, tot i que el teu cap les crea. Tampoc és veritat que la imatge sigui només a l’abast infantil. Una altra cosa és la deficiència del nostre sistema d’ensenyament: tots els nens del món comencen dibuixant; és a dir, es possessionen de l’entorn amb el dibuix i després l’abandonen, quan cedeix a la lletra o quan el dibuix no representa la realitat tal com la voldrien o tal com els adults els diem que s’ha de representar. Ells fan una taula amb quatre potes que surten pel nord, pel sud, per l’est i per l’oest; no la fan amb perspectiva. És molt trist que, havent nascut amb la capacitat per crear imatges, l’abandonem.

La humanitat comença dibuixant. Es possessionen de la realitat per la imatge. L’alfabetització és un invent genial, perquè ens permet fer perdurar la memòria i és més precisa en la seva interpretació de les coses, però no és l’únic mitjà. Tots els indis de l’Amazones continuen pintant i s’entenen molt bé i interactuen molt bé en el seu entorn.

Sí!, tot i que ara està canviant la situació de menyspreu. També és cert que hi ha hagut molta carrincloneria en literatura per a infants i joves. Com que jo faig metre cinquanta, he decidit no dedicar-me a gent més alta que jo. I, a més, perquè ho trobo un món fascinant. M’agrada jugar i puc dir mentides amb total impunitat.

He escrit alguna cosa d’assaig i divulgació, articles..., però literatura d’adult, no. En canvi, sí que he fet exposicions per a adults, que és un altre vehicle comunicatiu. Ser comissària d’exposicions em permet jugar, amb molt poc text (perquè no pots passar de quinze línies), en un espai i amb objectes que són pistes sobre el tema. Personalment, cada exposició és com una tesi.

Sí, per sort. Tinc una confiança il·limitada en la canalla. Quan vaig néixer, es parlava d’anar a la Lluna, però ningú va parlar de la informàtica. Al final la revolució ha estat el mòbil, no la Lluna, que encara queda llunyíssim. Internet ho ha capgirat tot, però diria que sempre ha passat, això: la meva àvia havia anat a buscar aigua amb un càntir a la font i va morir amb la rentadora a casa. Aquest és un grandíssim canvi. Jo vaig néixer sense ordinador i acabaré que la meva necrològica sortirà per internet. Cal confiar que, a batzegades i amb grans embranzides de retrocés, tanmateix es va endavant. Ara, amb la pandèmia hi haurà canvis en la manera de viure, però espero que malgrat tot continuem sent persones.