Sol davant del perill
En una època dominada per superherois capaços de tot i més amb un simple espetec de dits, en què els films d’acció se les empesquen totes per alterar les regles de la gravetat o ara, fins i tot, forçant una nova volta de rosca a les temporals, emparats pels avenços tecnològics i digitals, un retorn de tant en tant a la fisicitat resulta saludable. Oxigenar-se de versemblança i tornar a tocar de peus a terra ho és, i la millor recepta recomanada pels experts és consumir un remei tradicional que no falla mai: una bona dosi de films dels vuitanta, la dècada en què es van establir les bases del gènere. Ens aquells anys, recordem-ho, els herois no tenien els recursos ni els mitjans d’ara. Ni ells, ni la indústria cinematogràfica. Fossin policies, boxejadors o veterans de guerra, els herois d’aleshores eren de carn i ossos, tangibles, i quan les vicissituds els enfrontaven als malvats en sortien victoriosos sense tanta parafernàlia. I amb el salari mínim.
Per escollir-ne alguna, per què no anar directament a La jungla de cristal, pel·lícula que va sacsejar el gènere creant un nou model i considerada per molts una de les millors de tots els temps. Coincidint amb el seu 30è aniversari, una veu tan acreditada com la de James Cameron ho va deixar dit: «La jungla de cristal és la pel·lícula d’acció més gran mai realitzada. Mai envelleix.” I no serem nosaltres els qui contradirem l’autor de títols essencials com Terminator i Aliens. I és que veure John McClane recuperant, de mica en mica, pas a pas, descalç, brut i suat l’edifici Nakatomi Plaza, segrestat per un grup armat, és un plaer incombustible.
Es va estrenar un any després d’altres títols de referència com Arma letal i Depredador, i les escenes perilloses de coreografia perfecta i un muntatge extraordinari van acabar de catapultar John McTiernan (sumat a l’èxit de l’esmentada Depredador) a la primera divisió dels directors en nòmina de Hollywood i, encara més, van catapultar a l’estrellat un actor com Bruce Willis, que fins aleshores encara estava encasellat en el paper de Luz de luna i en cercava un que li obrís camí en la gran pantalla. I això que li va anar d’un pèl que Arnold Schwarzenegger o Richard Gere es quedessin el paper protagonista. Per sort, els productors no van escollir la via fàcil –entre l’heroi musculat o el seductor– i van preferir donar al bo de Willis la possibilitat d’encarnar la figura del mascle vingut a menys, armat de cinisme però que rere la cuirassa supura vulnerabilitat i sensibilitat a doll.
Un heroi de classe obrera amb qui l’espectador es podia sentir identificat: físicament, el seu cos deixa el múscul de banda per convertir-se en testimoni dels senyals de lluita; psíquicament, també fa patent altres cicatrius intangibles, tant o més doloroses. Tot, en paral·lel a la devastació d’aquesta torre inferno a la qual restarà atrapat –la referència a El colós en flames és clara–, una jungla de cristall –en un encertat canvi de títol– que s’anirà convertint en un manyoc de ferro, ciment i vidre quan l’esperit de supervivència de McClane es desferma.
Com a rival del personatge, cap podia ser millor que Hans Gruber, un fals terrorista que en realitat és, com descobrirem, un lladre de guant blanc, culte i esnob. La sort va fer que fos interpretat per Alan Rickman, un actor britànic que feia deu anys que mostrava la seva vàlua als escenaris i que va demostrar que el talent shakespearià és compatible amb el cinema més popular si al darrere hi ha un bon relat i, com és el cas, està ben narrat. El duel que estableixen McClane i Gruber és antològic, amb el joc del gat i el ratolí i, després, del caçador caçat, amb transmissors de ràdio pel mig i converses sublims. El crit de ràbia victoriós “Yippe-ki-yay, fill de puta!” que li escup McClane ha restat per sempre més com l’amén dels cinèfils de pro.
Que es mantingui sòlida malgrat el pas del temps es deu també al fet que no deixa de ser un western clàssic, amb un altre home sol davant del perill amb el propòsit de defensar una comunitat assetjada. Un cowboy modern de la vella escola que, gràcies a l’evolució de la societat, és capaç fins i tot de confessar obertament a l’únic suport que té (un policia negre) que la va cagar en la seva relació matrimonial. I si li cau la llàgrima, no passa res. A nosaltres, també, i ens encanta. Yippe-ki-yay!