Crítica
La memòria feliç i les lluites de josep piera
En un moment d’Els fantàstics setanta 1969-1974, Josep Piera diu que “viure la llibertat es feia difícil, com bé deia el mestre Gide.” I un exercici de llibertat, com ha fet absolutament sempre, és el que ens ofereix Piera en aquest extraordinari llibre de memòries, que hauria de marcar la rentrée literària si visquéssim en una república no de Baratària. Com a prosista, el poeta de la Safor ha estat una de les ànimes de la nostra literatura. Ha sabut conjuminar la pura mirada planiana, la intel·ligència fusteriana i la llibertat quasi beatnik en un territori sovint salvatge o intransitable, que ha patit mentre sabia gaudir-lo amb intensitat.
Els fantàstics setanta 1969-1974 arrenca el dia del setantè aniversari de l’escriptor: “De jove era incapaç d’imaginar-me vell. Ara preferesc imaginar-me jove..., com solen fer els vells.” El mètode obert de la seva aventura és en present i en passat, però sobretot amb la lectura com a forma ideològica i l’escriptura com a manera de viure, “deixant que l’atzar organitze els bocins descolorits del mosaic trossejat de la memòria: el que va ser i no és”: “Un puzle mental, un trencaclosques descolorit, quan no fantàstic, que es refà o es reinventa.” Immediatament després accentua amb una sentència: “L’oblit és un pou negre.” I precisament aquesta memòria dels anys de la llibertat –amb repressió a l’engròs, assassinats, penes de mort i tot el que va significar el que els marxistes van anomenar tardofranquisme, el crepuscle de la dictadura– és la que dignifica Piera en aquest relat multicolor, de vegades en blanc i negre o de tons sípia, d’altres amb els d’aquelles primeres instantànies en color que mostren uns anys atzarosos, sobretot per a l’elit cultural, que s’ho va prendre com una iniciació a tot: els llibres, l’art, el descobriment del cos, les drogues, la política...
A diferència d’aquelles fotos que han perdut el color, el relat de Piera el recupera amb el vigor de les tonalitats del sud, sempre en paral·lel a les descripcions del seu món, la urbanització de la Drova, a Barx, on viu des del 1974, o tot un entorn, escenificació o protagonista dels seus llibres en recreacions que mostren els seus estats d’ànim, gairebé sempre de manera vitalista quan esdevenen literatura.
Com a document, aquestes memòries parcials de Piera també són rellevants. Ens pot parlar, per exemple, dels seus inicis, dels contactes amb Amadeu Fabregat, Sanchis Guarner, Gil-Albert, Siles, la seva companya Marifé, les primeres tertúlies i tot el que va passar al voltant del seu primer llibre, Natanael, que va obtenir el Premi Ausiàs March el 1972. Les memòries de Piera són un regal com a memòria i gènesi poètica.
Greene: elegia per la seva filla
Amb una trajectòria en què el seu primer àlbum es remunta al 1997, Jimmy Greene (Hartford, Connecticut, 1975) ha estat un dels renovadors, i alhora recuperadors, de la tradició del jazz del nou segle. Té una notòria carrera com a saxofonista subtil, que l’ha fet associar-se als principals segells d’aquest estil. El seu últim treball, While looking up, està marcat per una tragèdia personal: la mort de la seva filla, Ana Márquez-Greene, que va perdre la vida el 2012, juntament amb 25 estudiants i educadors més de l’escola de primària Sandy Hook de Newtown, a Connecticut. El disc és, per tant, una emocionada elegia paternal.
Greene ha declarat que té la mirada enfocada cap al cel. Músic intens de gòspel, la seva obra està indissociablement lligada al sentiment. Des de la primera peça, So in love, de Col Porter –tocada amb un combo de luxe– és un cant vital a l’alegria amb què recorda la filla i tot el que comporta la pèrdua. El disc està carregat d’esperança i de fe, i el creient imposa les normes davant la devastació. En una entrevista, Jimmy Greene va dir: “Tota la idea While looking up és indicativa dels temps en què som ara.” Contrasta la sobrietat de les peces i la banda sobre la desil·lusió, amb què, com podem comprovar, Greene frena el dolor en un exercici magistral.
