Crítica
Natures, sardanes i altres cultures
Amb pocs mesos de diferència, la magnífica col·lecció “Tanit” de l’editorial colomenca La Garúa ha publicat els últims poemaris de dos veterans de la poesia catalana, Paco Fanés i Joan Vinuesa (als laterals de la fotografia en una vetllada de l’Horiginal), supervivents de moltes revistes i plataformes des dels anys setanta, quan la seva tendència es podria adscriure al pou sense fons de la contracultura, terme lleig per definir el moviment inclassificable que no anava per les autopistes oficials.
A Quan els llops es trenquen, Fanés evoca en les proses poètiques els records dels anys en què vivia al Raval i tot eren incerteses i esperança: “no importa com ha anat. anàvem creixent a l’inrevés amb el vi que allunya de l’infern. no importa com ha anat, hem pecat contra els presagis.” És un tipus de poesia beatnik, que no difereix gaire en el to, sí en les experiències i frustracions, de la que publicava en la pionera revista La muerte de Narciso, en què Fanés ja destacava al costat de Pere Marcilla, Genís Cano, Arturo Monfort i d’altres. També parla de l’infern Vinuesa a La sardana dels dimonis –del qual vam parlar en aquestes pàgines–, en què la musicalitat i el color contenen una essència diferent a la del seu company generacional, malgrat l’evident component existencial, que també l’acompanya: “Existeixo, sí. I després? / Quina manera tan bèstia / de no poder fer res / contra els límits! / Què ens hauria passat / sense haver fet / el que tan prohibit estava?” Acaba el poema amb una sentència ben a prop de la seva saviesa característica: “Lluny de les tiranies / estimaríem l’amor pels somnis? / Què seríem sense la paròdia / del desig?”
D’altra banda, els dos autors, nascuts el 1952 i amb trajectòries en paral·lel molt pròximes, fan referències històriques a la guerra. Fanés parla d’una bomba de setanta quilos expansiva que va caure prop de casa seva, mentre que Vinuesa explora els búnquers de la guerra tan distingibles encara en la nostra geografia. Mentre La sardana dels dimonis és més filosòfic, Quan els llops es trenquen dialoga en clau elegíaca sobre el passat perdut. Tot dos coincideixen en els equívocs d’una societat hostil a propostes que no fossin estrictament ortodoxes. Les aparences són atacades frontalment per Vinuesa, mentre que Fanés recupera escenaris de la seva barriada natal o del veí barri xino, les taules del London, del Cafè de l’Òpera, el Pastís, el Texas, el Zúric i l’Almirall, miraculosament encara oberts.
Ha estat estimulant la lectura en paral·lel d’aquests llibres de dos mestres de la vida, que han acceptat la poesia com la millor manera d’explicar els seus mons.
L’atmosfèric benjamin Moussay
Només per temes com Monte Perdido o 127 ja valdria la pena aquest Promontoire a piano solo que signa el músic francès Benjamin Moussay per al selecte segell alemany ECM. Tots tenim en la memòria els discos ECM dels pianos de Jarret, però aquesta incursió quasi romàntica del francès, quasi minimalista, plena d’èpica i esperança és un bon viatge. Molt més que l’accidentada excursió de senderisme que recrea l’àlbum, la d’Aron Lee Ralston, que es va veure obligat a amputar-se el braç amb una navalla multiusos després que li quedés atrapat per un despreniment. L’experiència va provocar un relat terrorífic del muntanyenc i, posteriorment, el film 127 hores. La fascinació per la pel·lícula va portar el pianista a aquesta recreació curiosa, una topografia de la precarietat de la vida i la dificultat de les decisions.
El piano de Benjamin Moussaymostra unes escenificacions atmosfèriques, quasi fantasmagòriques, en alguns moments fredes, a través de dotze temes amb capacitat hipnòtica. Com han observat alguns crítics, la tècnica i la manera de fer d’aquest peculiar pianista permet el suggeriment, perquè Moussay és un solista enfocat a la temàtica que valora no exclusivament les melodies, sinó sobretot els espais. Planteja la pujada de l’infern al cel mitjançant les tecles del piano.
