El teló, mig alçat

Amb el teló mig alçat. Així ha començat la temporada teatral a Catalunya. La majoria de sales no havien obert, des que el 12 de març es va decretar el tancament dels teatres. De seguida, va arribar l’estat d’alarma i la sensació que l’aturada seria molt més llarga del que es pronosticava inicialment. Amb els teatres amb l’aforament al 50%, només es pot veure, i encara amb optimisme, l’ampolla mig buida. Veure-la mig plena és impossible, per molt optimisme que s’hi vulgui projectar. Perquè no es pot assolir una recaptació mínima, cosa que provoca un retorn a les reposicions (per no haver d’invertir en les elevades despeses de producció) i també als repartiments més curts. El teatre obre perquè no pot, ni vol estar-se callat, però ho fa reclamant que no hi hagi reducció d’aforament i que es permeti agrupar el públic per grups convivencials. Després d’haver superat amb nota totes les exigències durant el Grec i durant l’estiu, bona part del sector augura que les restriccions s’estovaran. Si no arriba un relaxament de les mesures en breu, potser acabaran actuant pel dret, desobeint, com assenyalava Aleix Fauró, director de La Virgueria, dimarts passat.

En aquests mesos, els teatres s’han carregat de raó, perquè les sales han complert amb totes les demandes de les autoritats sanitàries i perquè encara no s’ha demostrat cap infecció per haver assistit a un espectacle. Toca pressionar per aconseguir un respecte similar al dels avions. La presidenta d’ADETCA, Isabel Vidal, ja demanava complir amb la seguretat dels aeroports, molt abans de les vacances: calia garantir que tant l’escenari com la platea fossin llocs segurs de manera que no calguessin restriccions. Ara, s’han obert les sales i el públic hi assisteix, sense angúnia: s’hi sent segur. Agraeixen trencar un parèntesi d’orfandat cultural que companyies i productores van voler evitar, fins i tot durant el confinament, oferint vídeos dels seus espectacles de manera gratuïta o, puntualment, amb accions de pagament. El cert és que, en el camí, s’ha acceptat la mascareta dins la sala, tot i que el públic manté la distància, generalment es manté en silenci i es donen l’esquena els uns a les altres. Tot sigui per la sensació de seguretat, per demostrar la sensibilitat cap a les persones que han patit el virus. El teló està mig alçat i ensenya les vergonyes d’una creació molt celebrada però que, en realitat, s’arrossega per la precarietat.

La denúncia no s’atura. Aquesta setmana (dijous al migdia), es promovia una macromanifestació a les principals capitals de l’Estat espanyol per permetre l’obertura de les sales de concerts. Després d’un estiu sense festivals multitudinaris, es fa imprescindible trobar fórmules per retornar a la música en viu. Una necessitat més urgent encara per la fragilitat d’aquest sector, menys cohesionat que l’escènic. Dimarts, a Barcelona, ja no hi havia places per a l’espai destinat (la manifestació havia de complir amb totes les mesures actuals) i es convidava a aquells que es volguessin manifestar a reservar plaça per a les concentracions de Girona, Tarragona i Lleida.

Dimarts passat, la revista Entreacte (de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya, AADPC) i la plataforma de crítics Recomana van impulsar un debat per poder treure l’entrellat de tots aquests mesos d’incerteses. Ara es combat per generar confiança entre les autoritats sanitàries (el públic, militant, no ha perdut el seu amor per les arts en viu). Aleix Fauró, representant d’El Col·lectiu de Companyies, ja denunciava d’entrada la precarització abans de la covid. Efectivament, tothom va reconèixer que el tsunami ha passat per sobre del sector de les arts en viu. “Aquesta pandèmia ha tret a la llum totes les misèries del sector: d’artistes, empreses i administracions”, reconeixia l’actor i president de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC), Àlex Casanovas. El Departament de Cultura de la Generalitat es va posar a disposició del sector mirant d’agilitzar ajudes i obrint noves línies, i Casanovas els va agrair aquesta voluntat, tot i lamentar que la maquinària burocràtica impedeix que les ajudes s’hagin fet efectives. Nèlida Falcó, directora de l’àrea d’arts escèniques de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) va admetre el repte de l’administració a l’hora d’agilitzar uns pagaments, que tot just ara es comencen a fer efectius.

El productor i vicepresident d’ADETCA, Toni Albadalejo, va criticar en el debat la desaparició de l’Ajuntament de Barcelona en el suport als teatres davant del “cataclisme bíblic” de la covid. Per a Albadalejo, els 4,5 milions que diu l’Ajuntament que hi ha destinats ja eren unes partides ordinàries: Simplement, ha canviat el perfil de l’ajuda. Sí que va reconèixer la utilitat del Bonus Cultura (el ciutadà pot comprar un abonament per disposar d’entrades per valor de 40 euros al preu de 30 euros –l’ICUB paga el 25% restant–). Si fins ara no ha estat gaire utilitzat, segons Albadalejo, confien que ho sigui amb l’arrencada de la temporada teatral a finals de setembre. També va agrair la labor del Grec, que ha salvat el sector. Dimecres, preguntat per aquest mitjà, Daniel Granados, director de Cultura Viva de l’Ajuntament de Barcelona, lamentava les afirmacions d’Albadalejo “perquè no són certes: es pot dir que [les ajudes] són insuficients, però negar-les és faltar a la veritat”. I posava d’exemple, que als 826.000 euros que es concedeixen normalment a les sales, s’hi han de sumar 1,3 milions extraordinaris (250.000 reservats per a teatres) i uns altres 250.000 euros destinats a adequar espais a les mesures exigides per la covid. És una subvenció extraordinària que “s’ha fet de comú acord amb ADETCA”. També va destacar que el De Grec a Grec permetrà posar trenta produccions als teatres de la ciutat (de gran i petit format), amb unes aportacions “que permetran sufragar sales durant dos o tres mesos”, i que amb la Mercè Arts del Carrer (MAC), s’ofereix feina a uns 150 artistes, principalment de la ciutat. A hores d’ara, l’Ajuntament ja prepara un tercer paquet de mesures que ajudarà el sector i que s’anunciarà en breu.

Fauró atribuïa la subsistència d’un grapat de companyies joves a la dependència de la contractació en festivals com el Grec i el Temporada Alta, ja que, per culpa de la precarització, per exemple, aquestes companyies no disposen d’estructura per a la cerca de subvencions. Si s’haguessin suspès el Grec i el Temporada Alta, la situació de molts creadors els hauria dut fàcilment a la desaparició. La precarització es combat, comentava Casanovas, exigint el mínim de les condicions laborals per a tothom i permetent que les empreses puguin reclamar els caixets que corresponen a una funció. Per al president de l’AADPC, la pandèmia ha ensenyat que alguns artistes han preferit passar-se a autònoms, en comptes de ser contractats o acceptar tributar en la casella d’animador d’hotel per dues hores, per exemple. Des de la pandèmia, el concepte intermitència laboral ha començat a sentir-se i a entendre’s en l’àmbit de l’administració. A França, els artistes saben que se’ls hi retira un 40% del seu sou per pagar la intermitència, insinuava el president de l’AADPC, però de la mateixa manera, l’Estat francès valora que formar-se consta dins del còmput laboral per poder demanar l’atur. Cal fer pedagogia. Aleix Fauró reconeixia que la situació anòmala és habitual en les arrencades de les companyies ”d’ara i d’abans de la meva generació” que han de decidir si començar des de la il·legalitat o abandonar la creació, però assenyalava que menjar és prioritari a dignificar una professió i que “és un error culpabilitzar l’individu” per prendre aquella decisió en una situació extrema. Casanovas se sumava al suport a la creació entenent que les fàbriques de creació, per exemple, han de ser un espai en què es cobri per la feina que revertirà posteriorment en un muntatge. De la creació també es planyia Fauró, de la notable atenció a la producció però de la desatenció a la creació (“la majoria de companyies passen molt més temps formant-se i generant contingut que posant-lo en pràctica i exhibint-lo posteriorment”). Si no es pensa en la creació, no s’arriba a atendre la gent jove, que no ha pogut accedir al nivell de producció.

D’una altra banda, Albadalejo va arrencar de Nèlida Falcó el compromís, encara pendent, que la Generalitat estableixi una mena de carnet per a consum teatral (o algun element d’oferta similar) per afavorir el retorn del públic a les platees. El programa de suport (més enllà del pla de difusió als mitjans públics catalans) es va aturar a conseqüència del nou canvi de consellera, tot i que Falcó, entreveu que Àngels Ponsa (la nova consellera, que ha promocionat des de la direcció General que aixopluga l’ICEC) ja està prou assabentada del projecte i es desencallarà amb rapidesa. El vicepresident d’ADETCA reconeixia que hi havia una interlocució fàcil amb la Generalitat, que ha permès frenar el cop, mentre que no hi ha possibilitat d’interactuar amb el ministeri ni, segons deia, amb les conselleries de Cultura de les comunitats autònomes de l’Estat espanyol. Si a Cultura hi ha interès pel sector, no sembla el mateix pel que fa al govern, que cada any canvia de conseller per diversos motius: “Fa caure la cara de vergonya, reblava Fauró”.

El cavall de batalla segueix sent incrementar la partida pressupostària d’inversió en cultura a la Generalitat: “És ridícula; creure’s que la cultura és un dret social es demostra posant diners sobre de la taula”, definia Fauró dimarts. Efectivament, la mateixa Falcó reconeixia que era imprescindible incrementar l’aportació per poder traspassar-la a companyies i teatres, però advertia que, al costat dels diners, és necessari racionalitzar la despesa: pensar en els objectius que s’han d’aconseguir i en com repartir-los de la manera mes eficaç. Un desplegament que assenti les bases per als anys vinents i que es faci de manera consensuada amb els interlocutors del sector. En aquest sentit, el diagnòstic que s’ha fet per al futur pla d’impuls del teatre ajudarà a muscular el sector, de la mateixa manera que ho estan fent el pla d’impuls de la dansa i, més recentment, del circ. Per això, ella mateixa deia: “Augment del pressupost de Cultura? Sí, però ens cal també un disseny de polítiques de consens amb el sector.” I posava com a exemple la revisió de suport a les companyies, que ja arrossega una dècada d’implantació i que s’ha vist que ha permès bastir una estructura de gestió que ha alliberat els directors per fer produccions de més qualitat. Ara, amb 11 milions s’arriba a una quantitat de companyies que, si es disposés del doble, podria multiplicar molt més el seu suport.En anys anteriors, s’havien tingut partides més elevades a Cultura i no s’havien utilitzat amb la millor eficiència.

El públic, tot i que s’ha apuntat al retorn als teatres de manera prou entusiasta, és un altre dels dèficits. Albadalejo es lamentava de la poca presència de públic en algunes sales de gran format (que situa la recaptació al 25% del que es podria preveure respecte a fa un any). Per a Fauró, cal una política de públics perquè hi ha espectadors i artistes que repeteixen molt, però hi ha una gran base social que viu externa a les arts en viu i cal seduir amb una programació que li interessi.

El teatre a Catalunya malda per trobar un temps de calma per desenvolupar les seves polítiques. Albadalejo recordava que la crisi del 2008 es veure augmentada amb la de l’IVA, les conseqüències de l’1-O i el procés i que ara s’ha rematat amb la pandèmia. I per a Albadalejo cal afegir un problema que va augmentant: la desaparició de sales: “No tenim teatres per exhibir produccions de qualitat; estem obligats a fer-les curtes, de manera ràpida, perquè no hi ha espais per a tots.”

A Alemanya, que gaudeixen d’un sistema de protecció molt més elevat per al sector cultural, aquesta setmana han corregit la deficiència de la reducció de l’aforament al 50% amb unes ajudes de 60 milions d’euros. És una alternativa que permetrà mantenir produccions de risc. El teatre, eina d’art i de talent, no es vol limitar als seus pressupostos, però és evident que per poder dignificar les arts en viu cal garantir uns sous i uns contractes dignes. En aquest sentit, Fauró lamentava la situació de moltes sales, que acorden amb la companyia cobrar una part de la taquilla, en comptes d’un caixet. Caldria que les sales tinguessin suficient suport de l’administració per poder convidar companyies per caixet i no per taquilla. La crisi teatral arran de la covid ha aixecat els serrells dels telons i ha destapat una precarietat estructural.