Refugis teatrals

Des del primer minut, el sector va començar a reclamar ajudes per afrontar la incertesa absoluta provocada pel tancament dels teatres i per no tenir un termini clar del final de les restriccions. Set mesos més tard, i tot i haver complert escrupolosament amb totes les demandes exigides per les autoritats sanitàries, l’aforament només permet absorbir el 50% de públic. Només és un exemple. La catàstrofe que s’albira pot ser de magnituds colossals. Si la primera institució a reaccionar va ser l’Ajuntament de Barcelona, ara ha estat la Generalitat la que ha presentat un increment més fort per trobar fórmules per compensar els tancaments i aspirar que hi hagi una recuperació del sector tan aviat com les condicions ho permetin. L’Estat espanyol, en canvi, va reaccionar molt més tard, després que el ministre insinués que la Cultura hauria d’esperar. De la seva oferta final, n’han sorgit dos aspectes importants: l’accés a la demanda de crèdits favorables (per valor de fins a 780 milions d’euros) i, per fi, un avançament de l’atur per als actors intermitents, una aproximació precària del que es fa a França des dels anys noranta i que el sector reclama des de fa 15 anys. Dimarts, Àlex Casanovas (AADPC), denunciava que encara hi ha gent que no ha cobrat aquest atur i ho catalogava de “drama social”.

La Generalitat, possiblement sensibilitzada per la feina colze a colze amb la plataforma Actua Cultura (que exigeix un 2% del pressupost de la Generalitat per a Cultura), i gràcies al fet d’haver superat l’atzucac dels pressupostos prorrogats del 2017 (que ja es va patir el 2018 i el 2019), ha aconseguit incrementar un notable 14% la partida de Cultura per a aquest 2020.

Que hi hagi dedicat un percentatge molt més gran que l’Estat (que l’ha de distribuir entre totes les comunitats autònomes) i que l’Ajuntament es deu, en part, a la situació precària del sector. De fet, si ha calgut atacar amb un campanya específica dirigida als teatres i als artistes és perquè la situació de vulnerabilitat era evident, des de feia anys. Ara, sense haver sortit del clot, es dona opció a la supervivència artística. És, fins a un cert punt, comprensible que sigui la Generalitat la que hi aboqui una ajuda més ferma, ja que en un pacte històric no escrit, es va decidir que ajuntaments i diputacions ajudarien a fer viable l’exhibició als teatres públics i privats, mentre que la Generalitat donaria suport a la producció. Sense exhibició pels teatres tancats, només es podia ajudar a través de l’impuls a la creació.

Els 50 milions que hi destina la Generalitat els han buscat a través d’altres departaments: és el cas de Treball, amb l’ajuda que va atorgar durant el període d’estat d’alarma (5 milions –Treball en cobreix el 50%–) i dels acords amb la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que ha obert mínimament l’aixeta a recuperar coproduccions audiovisuals (6 milions). Fins a 13 milions serveixen per recuperar el lucre cessant de les empreses culturals (allò previst que no es va poder fer pel tancament de teatres).