Alice Oswald i la realitat brillant i insuportable

Un dels grans negocis de la història de la poesia hauria estat que els mateixos poetes compressin llibres dels seus col·legues o, com a mínim, dels mestres. Així, col·leccions modèliques com “Jardins de Samarcanda” serien més fàcils de tirar endavant. A punt d’arribar als 100 números, la col·lecció presenta una obra fonamental, Memorial, de la poeta anglesa Alice Oswald, que ens arriba en una magnífica edició bilingüe a càrrec del jove poeta Jaume Coll Mariné. L’edició ve avalada pel XVI Premi Jordi Domènech de traducció de poesia.

Amarada dels cants, imatges i, en alguns moments de l’estructura de la Ilíada, però també de l’Odissea, Memorial és, així mateix, una reflexió sobre l’actualitat, demostració fefaent de com la poesia pot trencar les dimensions espaitemps i situar-se en un territori mític, encara més quan evoca obres pioneres de la cultura occidental, del mite del viatge, de la mateixa vida entesa com a resistència des de l’inframon. Oswald aconsegueix fer-nos immergir en aquestes atmosferes, que tenen precedents il·lustres, com és el cas de la celebèrrima obra de Joyce, o de la també coneguda Omeros, del Nobel Derek Walcott. Memorial és una mena d’exercici de poesia comparada, però també un reialme de sensacions, en què la poesia serveix per ser aspirada, com qui olora una flor o un camp després de la pluja, o per aprehendre de totes les imatges que ens regala mentre flueix lliure.

Explica l’autora en la introducció que “això és una traducció de l’atmosfera de la Ilíada, no de la història que s’hi explica”. Matthew Arnold (i gairebé tothom des de llavors) ha elogiat la Ilíada per la seva “noblesa”. Però els crítics antics n’elogiaven l’enárgeia, que vol dir alguna cosa com ara “realitat brillant i insuportable”. És la paraula que es fa servir quan els déus no venen a la terra disfressats, sinó tal com són. Aquesta versió, alhora que intenta retrobar l’enárgeia del poema, en treu la narrativa, de la mateixa manera que es podria aixecar la teulada d’una església per recordar què s’hi venera. El que en queda és un poema bipolar fet de símils i biografies breus de soldats, dos elements que deriven (crec) de diferents fonts poètiques: els símils, de la lírica pastoral (cosa que es pot veure perquè de vegades la mètrica hi és comprimida com si originalment hagués format part d’un poema líric); les biografies, de la tradició grega de poemes de lament.”

Oswald ens hipnotitza amb aquests cants desesperats i esperançats, en què la poesia flueix de nou com la saba primordial de la vida de l’home.