Mítica i quotidianitat

Miguelanxo Prado (la Corunya, 1958) és dels grans autors contemporanis. No només de Galícia i de l’Estat, sinó també en l’àmbit europeu i més enllà. A França ha estat de sempre considerat un mestre, potser pel clima atlàntic, cèltic i melancòlic de les seves històries, que sovint es mouen en un territori en què es barregen el que és quotidià amb el surrealisme o el relat màgic. El seu darrer àlbum, El Pacto de Letargo (Norma) és una bona conjunció de tots els seus trets característics. La vida real s’infiltra en antigues tradicions de regust cèltic en una trama en què apareixen personatges molt del gust de l’autor, com ara els individus llefiscosos que sense cap mena de prejudici sempre intenten treure profit de tot el que els envolta i que sempre tracten d’aprofitar-se de benintencionats que se solen capficar en els seus somnis, cosa que deixa un camí ben planer perquè s’aprofitin dels seus projectes. En el nivell mític trobem una interessant llegenda que ens recorda, als humans, que no necessàriament hem hagut de ser l’única vida intel·ligent que ha viscut a la Terra. I que el bé i el mal no són valors absoluts. En aquesta fantasia/realitat cal destacar un tercer nivell de lectura, un tret molt de l’autor en la seva trajectòria: sigui quina sigui la naturalesa del personatge, Prado en sap definir molt bé l’edat: en tota la seva trajectòria ha sabut donar a la gent gran els anys que tenen i també circular molt bé pel pensament dels infants. Tot això defineix l’obra global del dibuixant i guionista gallec que pot crear qualsevol fantasia inversemblant, però que sempre toca de peus a terra a l’hora de definir la naturalesa humana.