Sobre la joia de viure

Mestanza s’imagina un espai abstracte, una mena de convent laic on algunes voluntàries acullen dones embarassades que volen fugir del món actual. Ara, confinades, ressona una pandèmia que tot ho infecta. I que amenaça de poder amb elles. Els diferents arquetips combaten en un espai que, si inicialment, és de concòrdia i coreografia zen, es va radicalitzant en una escena plàsticament preciosa (gràcies a la transformació de l’espai i l’efecte que aconsegueix amb els focus de filtre vermell).

En alguns moments, té un cert aire, per l’espai, a La nostra parcel·la. És una peça molt més neta estèticament que Pocahontas... però que, paradoxalment, carrega de moltes veus que es col·lapsen entre si, sense tenir gaire l’oportunitat d’escoltar-se i de debatre. Les interpretacions dins del quadrilàter de PVC són arquetips que contrasten amb la contenció de fora (on s’agafa volada), deixant que sigui l’espectador qui completa el quadre. La peripècia agònica transporta les protagonistes a un abisme que, com en el cas de Xavier Bobés a Corpus, es desencalla en una imprescindible redempció. Sempre hi ha una altra vida després de la crisi. I, tothom, desesperat, s’hi aferra i la beneeix, com aquella de la Winnie dels Dies feliços de Samuel Beckett.

Lolita Flores té la concurrència als seus peus abans de començar. La comèdia intranscendent, que troba el riure en la paraulota i l’escena més pujada de to diverteix i destensa l’audiència. El treball dels seus companys és eficaç i prou atent per tornar la pilota en aquest frontó de trucades inoportunes, de visites tòrrides i d’ingenuïtat dalt d’una escala de pintor. El “ja soc aquí” de l’astronauta veí de la vídua feliç (esbrocant sempre la filla, tot estimant-se-la amb poca traça) és una picada d’ullet que el públic celebra. (Tarradellas va proclamar “ja soc aquí” des del balcó de la Generalitat, a la plaça Sant Jaume però no està mal conjugat en aquesta ocasió perquè el president retornat de l’exili ho deia amb actitud de permanència a Catalunya i l’astronauta ho diu com el viatger que trepitja un asteroide per fugir a cuitacorrents).

La fuerza del cariño (potser el títol és més ensucrat del que correspondria) pren un gir dramàtic i deixa el somriure glaçat. Les estrelles no són per fer cabrioles eròtiques, sinó per trobar el més enllà. I ja els viatges sense gravetat prenen una altra dimensió. Sura la tragèdia i el silenci es va apagant. Del rock brillant s’ha passat al so més letàrgic del reggae (No woman no cry) que, tot i ser despreocupat, serveix per donar contrast amarg a l’escena. Magüi Mira, a més de la direcció, ha fet una dramatúrgia que reforça els papers troncals femenins i manté les pinzellades de traç gruixut per als masculins (interpretats per uns còmics Luis Mottola i Antonio Hortelano). Són egoistes com elles, però han sortit rebotats d’aquest cercle de mare i filla. Sara Moraleda defensa amb una emotivitat ben afinada en cada moment un personatge (interpreta l’Emma, la filla) que transita de la ingenuïtat a l’amargor i que descobreix els cops de la vida fins al moll de l’os.

La profunditat de la trama sobta i emociona bona part del públic. En el fons, s’ha produït una trobada mare-filla en moments crucials, com el de De mares i filles, que ara Paco Mir reprèn al Poliorama (i del qual parlem més avall). Lolita no té la potència d’aquella Colometa a La plaza del Diamante, però convenç molt més que la exagerada i sobreactuada tragèdia de Fedra que va portar al Romea. En aquesta comèdia romàntica, Lolita s’hi sent còmoda. L’obra, escrita a principis dels setanta, queda un pèl antiga (eren èpoques de conferències telefòniques i no existia encara el WhatsApp per comunicar-se contínuament) per la visió heteropatriarcal de les parelles, però guanya interès en un final intens de forta càrrega emotiva.

En realitat, amb l’speach de la infermera en la preobertura, ja queda clar que tot és un despropòsit i que la producció justeja de recursos (repartiment, escenografia i rellotge sense bateria). Pegados, el musical és com un castell de focs sense gaires recursos. Dels petards reciclats de la festa major anterior. Però la gràcia és que, al costat d’aquesta broma contínua, són capaços de treure balades perquè els dos personatges (una parella fortuïta, formada per un ou i una castanya) expressin les seves pors. Si fos Broadway seria el momentum dramàtic, però ells ho deixen a mitja altura i que cadascú opini com li sembli... Tots dos, patètics, es fan estimar. I l’aparició de la infermera acaba resultant el pessic picant que necessita una peça que hauria pogut quedar perillosament encallada en la llitera d’urgències.

El text que proposa Paco Mir plasma moments concrets d’aquesta situació d’anònims universals. Es deixa perdre pels meandres dels records, de les anècdotes, dels secrets que es van revelant. I també d’alguna excentricitat (com qui roba rams de flors de la cambra veïna per alegrar-se una mica la vida). Des de la solitud, només desitja veure el raig de sol que entra per la finestra a les set de la tarda. Poca cosa més. La vida, al final, és una emoció ben simple i profunda alhora. Ara, el format evoca uns diàlegs d’allò que s’ha trigat massa a propiciar i dels quals no es voldria perdre res. Tant se val si les excentricitats de la mare hippy, activista del maig del 68, són en la dimensió que ho narra ella, o bé s’ha deixat contagiar per la lupa del record i les ganes de fer-ho tot més escandalosament divertit del que realment va ser. Una petita peça, amarga, que busca el costat més tou del cor de l’espectador.