Sobre la joia de viure

Mes­tanza s’ima­gina un espai abs­tracte, una mena de con­vent laic on algu­nes voluntàries acu­llen dones emba­ras­sa­des que volen fugir del món actual. Ara, con­fi­na­des, res­sona una pandèmia que tot ho infecta. I que amenaça de poder amb elles. Els dife­rents arque­tips com­ba­ten en un espai que, si ini­ci­al­ment, és de concòrdia i core­o­gra­fia zen, es va radi­ca­lit­zant en una escena plàsti­ca­ment pre­ci­osa (gràcies a la trans­for­mació de l’espai i l’efecte que acon­se­gueix amb els focus de fil­tre ver­mell).

En alguns moments, té un cert aire, per l’espai, a La nos­tra par­cel·la. És una peça molt més neta estètica­ment que Poca­hon­tas... però que, para­do­xal­ment, car­rega de mol­tes veus que es col·lapsen entre si, sense tenir gaire l’opor­tu­ni­tat d’escol­tar-se i de deba­tre. Les inter­pre­ta­ci­ons dins del qua­drilàter de PVC són arque­tips que con­tras­ten amb la con­tenció de fora (on s’agafa volada), dei­xant que sigui l’espec­ta­dor qui com­pleta el qua­dre. La peripècia agònica trans­porta les pro­ta­go­nis­tes a un abisme que, com en el cas de Xavier Bobés a Cor­pus, es des­en­ca­lla en una impres­cin­di­ble redempció. Sem­pre hi ha una altra vida després de la crisi. I, tot­hom, des­es­pe­rat, s’hi aferra i la bene­eix, com aque­lla de la Win­nie dels Dies feliços de Samuel Beckett.

Lolita Flo­res té la con­currència als seus peus abans de començar. La comèdia intrans­cen­dent, que troba el riure en la parau­lota i l’escena més pujada de to diver­teix i des­tensa l’audiència. El tre­ball dels seus com­panys és eficaç i prou atent per tor­nar la pilota en aquest frontó de tru­ca­des ino­por­tu­nes, de visi­tes tòrri­des i d’ingenuïtat dalt d’una escala de pin­tor. El “ja soc aquí” de l’astro­nauta veí de la vídua feliç (esbro­cant sem­pre la filla, tot esti­mant-se-la amb poca traça) és una picada d’ullet que el públic cele­bra. (Tar­ra­de­llas va pro­cla­mar “ja soc aquí” des del balcó de la Gene­ra­li­tat, a la plaça Sant Jaume però no està mal con­ju­gat en aquesta ocasió perquè el pre­si­dent retor­nat de l’exili ho deia amb acti­tud de per­manència a Cata­lu­nya i l’astro­nauta ho diu com el viat­ger que tre­pitja un aste­roide per fugir a cui­ta­cor­rents).

La fuerza del cariño (pot­ser el títol és més ensu­crat del que cor­res­pon­dria) pren un gir dramàtic i deixa el som­riure glaçat. Les estre­lles no són per fer cabri­o­les eròtiques, sinó per tro­bar el més enllà. I ja els viat­ges sense gra­ve­tat pre­nen una altra dimensió. Sura la tragèdia i el silenci es va apa­gant. Del rock bri­llant s’ha pas­sat al so més letàrgic del reg­gae (No woman no cry) que, tot i ser des­pre­o­cu­pat, ser­veix per donar con­trast amarg a l’escena. Magüi Mira, a més de la direcció, ha fet una dra­matúrgia que reforça els papers tron­cals feme­nins i manté les pin­ze­lla­des de traç grui­xut per als mas­cu­lins (inter­pre­tats per uns còmics Luis Mot­tola i Anto­nio Hor­te­lano). Són egois­tes com elles, però han sor­tit rebo­tats d’aquest cer­cle de mare i filla. Sara Mora­leda defensa amb una emo­ti­vi­tat ben afi­nada en cada moment un per­so­natge (inter­preta l’Emma, la filla) que tran­sita de la ingenuïtat a l’amar­gor i que des­co­breix els cops de la vida fins al moll de l’os.

La pro­fun­di­tat de la trama sobta i emo­ci­ona bona part del públic. En el fons, s’ha produït una tro­bada mare-filla en moments cru­ci­als, com el de De mares i filles, que ara Paco Mir reprèn al Poli­o­rama (i del qual par­lem més avall). Lolita no té la potència d’aque­lla Colo­meta a La plaza del Dia­mante, però con­venç molt més que la exa­ge­rada i sobre­ac­tu­ada tragèdia de Fedra que va por­tar al Romea. En aquesta comèdia romàntica, Lolita s’hi sent còmoda. L’obra, escrita a prin­ci­pis dels setanta, queda un pèl antiga (eren èpoques de con­ferències telefòniques i no exis­tia encara el What­sApp per comu­ni­car-se contínua­ment) per la visió hete­ro­pa­tri­ar­cal de les pare­lles, però gua­nya interès en un final intens de forta càrrega emo­tiva.

En rea­li­tat, amb l’spe­ach de la infer­mera en la pre­o­ber­tura, ja queda clar que tot és un des­propòsit i que la pro­ducció jus­teja de recur­sos (repar­ti­ment, esce­no­gra­fia i rellotge sense bate­ria). Pega­dos, el musi­cal és com un cas­tell de focs sense gai­res recur­sos. Dels petards reci­clats de la festa major ante­rior. Però la gràcia és que, al cos­tat d’aquesta broma contínua, són capaços de treure bala­des perquè els dos per­so­nat­ges (una pare­lla fortuïta, for­mada per un ou i una cas­ta­nya) expres­sin les seves pors. Si fos Bro­adway seria el momen­tum dramàtic, però ells ho dei­xen a mitja altura i que cadascú opini com li sem­bli... Tots dos, patètics, es fan esti­mar. I l’apa­rició de la infer­mera acaba resul­tant el pes­sic picant que neces­sita una peça que hau­ria pogut que­dar peri­llo­sa­ment enca­llada en la lli­tera d’urgències.

El text que pro­posa Paco Mir plasma moments con­crets d’aquesta situ­ació d’anònims uni­ver­sals. Es deixa per­dre pels mean­dres dels records, de les anècdo­tes, dels secrets que es van reve­lant. I també d’alguna excen­tri­ci­tat (com qui roba rams de flors de la cam­bra veïna per ale­grar-se una mica la vida). Des de la soli­tud, només desitja veure el raig de sol que entra per la fines­tra a les set de la tarda. Poca cosa més. La vida, al final, és una emoció ben sim­ple i pro­funda alhora. Ara, el for­mat evoca uns diàlegs d’allò que s’ha tri­gat massa a pro­pi­ciar i dels quals no es vol­dria per­dre res. Tant se val si les excen­tri­ci­tats de la mare hippy, acti­vista del maig del 68, són en la dimensió que ho narra ella, o bé s’ha dei­xat con­ta­giar per la lupa del record i les ganes de fer-ho tot més escan­da­lo­sa­ment diver­tit del que real­ment va ser. Una petita peça, amarga, que busca el cos­tat més tou del cor de l’espec­ta­dor.