La Catalunya rural

El lligam amb la terra i la tradició però, sobretot, la lluita –perduda– contra el progrés i la suposada modernitat urbana són la base de dues novel·les que han coincidit en el temps i que, tot i que de signe ben diferent, han bastit la seva base sobre la Catalunya rural. Són L’any que va caure la roca (Proa), de Pep Coll, i La Companyia Nòrdica (Columna), d’Albert Villaró. Totes dues estan ambientades en un món rural en transformació, en dues èpoques de canvis, en el segle XIX i en la transició democràtica del XX.

Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949), a L’any que va caure la roca, parla d’un món que coneix bé: perquè ell l’ha viscut per edat (la novel·la arrenca a finals del 1975, l’any de la mort del dictador) i pel seu lloc de naixement (la història la situa a Malpui, un poble imaginari del Pallars que ja ha estat l’escenari d’altres obres seves (La mula vella i El salvatge dels Pirineus) i que ben bé podria ser el seu Pessonada natal. Hi trobem un grup de joves fastiguejats perquè no es volen quedar a casa per seguir la tradició agrícola familiar fins que un fet inesperat, dramàtic, trastoca tant la seva vida com la història del poble. Després d’una catàstrofe cal començar de nou, i això té dues vies: recuperant tot allò vell o deixant entrar aires nous, els que venen del món urbà. Coll dona una visió de com es van viure des del camp “les desil·lusions i desencants” de la Transició, just en uns anys en què a Catalunya també va començar l’abandó del camp i l’èxode rural, i quan l’agricultor tradicional autosuficient va començar a ser substituït per un nou pagès empresari. Aquesta és una novel·la coral en què podem trobar molts lligams amb les nostres pròpies experiències, tot i que Coll sap sorprendre el lector a mesura que va avançant la història. I ho fa amb un llenguatge molt planer, molt nostre, molt de la nostra terra, que fa que ens empassem la novel·la com un trago de vi del porró, a raig.

Del porró també se’n parla a La Companyia Nòrdica (Columna), d’Albert Villaró, un andorrà nascut a la Seu el 1964. Ell ens porta a les muntanyes del Pirineu durant la primavera del 1837, quan carlins i liberals lluitaven per imposar el seu model de societat. No és una novel·la purament històrica, tot i que en té molts tints, ni tampoc una novel·la de viatges, d’aventures o de fantasmes, malgrat que també té molts tocs d’aquests gèneres. La Companyia Nòrdica és una mica de tot això, encara que l’autor ens avisa que està basada en un fet real: el 1997, quan era arxiver municipal de la Seu, li va caure a les mans el dietari d’un soldat prussià, Ulrich von Wilamowitz, botànic i violinista, que va participar en la primera guerra carlina. Per fer la novel·la ha extret parts del manuscrit, se n’ha inventat d’altres, s’ha imaginat diàlegs i, en definitiva, l’ha reescrit. És, doncs, un palimpsest. Aquesta també és una novel·la coral, que destaca pel to d’oralitat que dona al llenguatge i pel fet que l’autor també coneix bé el paisatge. Villaró ens fa partícips de la inquietant aventura que viuen els peculiars personatges protagonistes, enmig del paisatge màgic del Pirineu. De fet, l’acció transcorre durant un viatge que podríem anar resseguint en el mapa. En la presentació de l’obra, el mateix autor reconeixia la influència de Joan Perucho, sobretot de Les històries naturals, pels elements fantàstics que planen sobre la història però que es fan del tot versemblants.