L’encontre de Poesia i gnosi al bell mig de la nit

En una de les introduccions del seu cèlebre diccionari de símbols, Juan Eduardo Cirlot recordava que Jung explicava que l’espiritual apareix en la psique com un instint, com una veritable passió. Aquesta seria la síntesi de l’obra de Raimon Arola, professor de la Universitat de Barcelona, assagista i divulgador, que amb L’encontre. Poesia i gnosi culmina una llarga trajectòria com a investigador esotèric, en què ha destacat per la seva mirada científica. Arola (Tarragona, 1956) no és un fanàtic, ni un bruixot, ni un diletant, sinó que els seus estudis ens han servit per copsar altres realitats als territoris intermedis entre l’art, la psicologia i l’antropologia. L’encontre parteix de la idea nascuda a la Gènesi bíblica, però també a l’Alcorà, sobre l’expulsió d’Adam i Eva del Paradís. Segons l’exegesi tradicional, Adam i Eva simbolitzen les dues parts d’un home complet: “Ell, la part fixa i terrestre oculta dins de cada ésser, mentre que ella representa la part volàtil i celestial.” De l’encontre entre els dos, de la imatge i la semblança, assoleix l’home complet. Amb aquest objectiu, Arola trena un conjunt de poemes breus, entre nou i quinze versos, en què fa una descripció de totes les sensacions que ens acosten les imatges de la trobada, més des del suggeriment i el simbolisme que des d’una perspectiva exclusivament literària. Té grans moments, com aquesta poètica, que ho explicita tot: “L’encontre de la poesia i la gnosi / és tan senzill i plaent / com hom tothora espera. / Com en una besada, quan l’esperit / s’ajunta per la força de l’alè / amb el cor de l’ésser estimat. / Poesia i gnosi són principi i fi / del misteri lluminós que apareix / al bell mig de la nit i conforma / l’aura de la consciència.” El poema sorgeix de la idea d’Arola que el llenguatge humà és consubstancial a la gnosi, ja que d’ell sorgeix la consciència. Ell mateix ens diu en la introducció que “es fa estranya l’actitud de l’home contemporani que no acaba d’acceptar l’existència d’un coneixement que emani de l’experiència interior”.

Arola es mou en la línia de pensadors com l’esmentat Jung i Gaston Bachelard. En un dels capítols de La flamme d’una chandelle, l’escriptor francès ens parla del reialme de la percepció amb què la vida lenta ens retorna a la companyia dels objectes familiars. Ens diu que ens envaeixen d’un somni que té un passat, però que alhora conté frescor nova. Durant el trimestre confinat, tothom va regirar els racons de casa a la recerca d’aquests somnis i records. Em vaig trobar sovint amb el llibre de Raimon Arola i la seva “saviesa del res” i el “silenci íntim i universal”, en què vaig retrobar pau i música, potser succedanis de Déu.