COM EL GEL I LA BOIRA

A Històries de Nova York, O. Henry (1862-1910) construeix mecanismes de rellotgeria destinats a provocar un somriure en el lector en les últimes línies. Els podríem considerar realistes si no fos per la tendència al tancament final, més concretament al tancament romànticament rodó. Són contes elegants protagonitzats per tipus coneguts (el corredor de borsa atrafegat, la noia pobra i honesta, l’enamorat deprimit) i estan ambientats en el Manhattan contemporani de l’autor. En alguns contes les trames es despleguen en una simetria perfecta, com a El regal de Reis.

A El setè cavall, Leonora Carrington (1917-2011) fa incursions en territoris desconeguts que no aspiren a resoldre’s, sinó que es mantenen oberts als quatre vents. Presenten trets onírics, autobiogràfics i imaginatius, amb ressonàncies cèltiques i mexicanes. Els protagonitzen éssers que no tenen una sola identitat, sinó que poden ser alhora homes i dones, vius i morts. Els animals parlen i es transformen, els personatges són trossejats sense que deixin de parlar, les dones porten vestits fets de caps de gat. Pel que fa als escenaris, els jardins barrocs s’alternen amb els casalots abandonats i els espais fantasmagòrics, amb un rerefons de repressió, de venjança o d’amour fou. La forma tendeix a la geometria no euclidiana, com a La dama oval.

O. Henry, contemporani de Txékhov, és el predecessor dels contes suburbials de John Cheever. Leonora Carrington, contemporània de les avantguardes, prefigura el gòtic femení de Flannery O’Connor. Els contes d’O. Henry –que s’hi guanyava la vida– són perfectes per a lectors que tenen ganes de meravellar-se davant d’històries ben explicades, en què no sobra res i en què el final resulta necessari i imprevisible; els ha traduït Xavier Pàmies per a Viena, una editorial amb un nom que evoca la centralitat i l’estabilitat. Els contes de Leonora Carrington –una autora que va ser poc coneguda quan era viva– són perfectes per a lectors que es volen sentir expulsats dels territoris coneguts, enfrontar-se a la bogeria, la crueltat i l’absurd; els han traduït Anna Llisterri i Elisabet Ràfols-Sagués per a Extinció Edicions, una editorial amb un nom que evoca la precarietat i la perifèria.

No mena enlloc preguntar-se si és millor Elvis Presley o Charlie Parker, si resulta més aconsellable Hitchcock o Fellini, si el dia és superior a la nit, si el gel és millor que la boira. Cada lector farà la seva tria, segons l’humor i les expectatives. Acabo amb una pregunta que apareix en el conte Esperant, de Leonora Carrington: “Com es pot ser algú com cal si s’espolsen els fantasmes amb el sentit comú?”