I+D del festival

Són faves comptades. Si l’any passat hi va haver el 89,21% d’ocupació global al Temporada Alta i aquest any s’ha restringit l’ocupació al 50% per atendre les demandes de les autoritats sanitàries, és previsible el sold out en tots els espectacles presencials. La situació s’agreuja pel que fa als passis dobles (perquè cal temps per desinfectar la sala i perquè només es podien promoure si es garantia el cost del caixet i ara, amb la reducció de públic, és gairebé impossible) i la programació ha quedat molt limitada per les dificultats per desplaçar-se de les companyies internacionals. Als 70 espectacles presencials s’hi sumaran, això sí, fins a 80 propostes més amb el programa A distància. L’avantatge d’aquest canal és que, en la majoria dels casos, no hi ha una limitació d’ocupació i també estalvia viatges a Girona i Salt. Salvador Sunyer admet que la situació actual ha exigit aquest nou altaveu cultural del festival, i l’obren com un camp de proves per desenvolupar l’I+D de les arts escèniques. De moment, només es preveuen comptadíssimes representacions en streaming. A més de la inauguració (en què van procurar atendre tant el públic de la sala com el que els seguís per internet), es retransmetran les lectures de la desena edició del Torneig de Dramatúrgia, a La Planeta. Ara bé, s’ha decidit que només podran votar les persones que hi siguin presencialment, perquè han constatat que, si no és així, el vot queda molt contaminat: qui té més amics supera el contrincant pel nombre de seguidors, independentment de la qualitat del text. El Temporada Alta planteja la possibilitat d’ampliar l’streaming si la situació sanitària empitjorés i es reduís la capacitat de mobilitat, per exemple.

L’alternativa per als que vulguin més Temporada Alta aquest any, doncs, és el programa A distància. La majoria de propostes són de pagament, tot i que a uns preus molt baixos. A “Nous formats” es proven accions com la de Francesc Cuéllar, que incita una cita cegues entre un espectador i un actor o actriu (que podrà triar l’espectador). Són sessions que es faran via Zoom. Ramon Madaula compatibilitza la sessió presencial d’Els Brugarol amb l’audiovisual Jo vaig tenir un Cayenne, en què explica la història tragicòmica d’un nàufrag del capitalisme, interpretat per Jordi Coromina. David Selvas treballa amb Cristina Plaza una peça íntima sobre el buit que deixa l’amor que marxa. L’obra, posteriorment, tindrà format escènic. Señor Serrano inicia la seva sèrie sobre clàssics amb figures de Lego. El primer capítol és Prometheus i manté el joc del cinemalive. La proposta més original, segurament és la de Cabosanroque, que anima a escoltar un àudio amb auriculars i mascareta dins d’un súper: Audioguia per a supermercats en temps de pandèmia, un joc sonor que evoca una mena de novel·la negra en un espai quotidià i davant del desconeixement dels altres usuaris del supermercat.

També hi ha l’oportunitat, per a un grup de selectes espectadors, de veure un fragment d’un espectacle (Psicosi 4,48 i Informe per a una acadèmia, entre molts d’altres) interpretat per uns actors que després comparteixen conversa amb el públic. El Temporada Alta repeteix la iniciativa “Poeta de guàrdia”, que ja es va posar a prova (amb gran èxit) al Grec. Es pot convocar una trucada en una hora determinada perquè un actor reciti poesia a través del mòbil. Tan senzill, tan commovedor. Evidentment, A distància no desaprofita l’oportunitat de penjar a les xarxes espectacles que han estat mítics per a la professió, gravats en les condicions i amb la llengua de la companyia. Hi ha per exemple el Migranland, d’Àlex Rigola, però també El público, de Lluís Pasqual. Aquí, a més, és on es desplega la llista de directors internacionals que, habitualment, intervenen al Temporada Alta i que ara mateix no ho poden fer per la pandèmia: Guy Cassiers (Rojo reposado), Romeo Castellucci (Purgatorio), Christoph Marthaler (Murx den Europäer!), Daniel Veronese (Espia a una mujer que se mata), Christiane Jatahy (Julia), Claudio Tolcachir (La omisión de la familia Coleman), Alain Platel, Oskaras Korsunovas (Miranda), Needcompany (The Deer House), Stefan Kaegi i Rimini Protokoll (Uncanny Valley), Alain Platel (Out of context), entre molts d’altres. També hi ha programades sessions de prefunció a distància per ajudar a contextualitzar l’obra: Molly Bloom, de Jan Lauwers; Història d’un senglar, de Gabriel Calderón i, fins i tot, Antigone in Molenbeek + Tiresias, de Cassiers, que sí que portaran aquests muntatges.

El Temporada Alta s’allargarà fins al 8 de desembre. Va començar dimecres amb una producció pròpia, liderada per Julio Manrique, una necessitat de fer una peça específica i irrepetible. De fet, hi havia garantida la sessió en vídeo (perquè es feia en streaming), però el repte era el de reivindicar l’hàbit de compartir junts l’emoció d’algú que explica una història. Un cant a la tribu, al contacte, a la cultura viscuda i respirada conjuntament. Sens dubte, la covid-19 ha obligat a replantejar el format presencial per buscar alternatives si es repeteix el cataclisme sanitari, però tots els que hi intervenen tenen clar que l’art demana contacte. Els guants de làtex de l’I+D, de moment, completen el quadre però no el superen.