Lectures escollides
Perspectives del caos
El conflicte com a motor narratiu s’expressa de maneres diferents en els últims llibres de la catalana Marta Orriols, en el terreny de la novel·la; del nord-americà Woody Allen, en l’autobiogràfic, i en la recreació històrica èpica a què ens té acostumats el francès Éric Vuillard
Una dona en la trentena descobreix que està prenyada i decideix interrompre l’embaràs. El seu company no ho veu gens clar. La gestació de l’avortament i la crisi de la relació inesperada que comporta aquesta situació centra l’argument de Dolça introducció al caos (Edicions del Periscopi), l’últim llibre d’una de les veus més delicades i alhora potents de la narrativa catalana actual, Marta Orriols (Sabadell, 1975). L’autora descabdella aquesta història, enfocada sobre una parella instal·lada en la precarietat actual de les classes mitjanes joves, amb la lleugeresa aparent de les lletres de les cançons d’Els Amics de les Arts i una sàvia utilització del flashback per tal de dibuixar un completíssim i profund retrat psicològic dels personatges. Una novel·la que connecta directament amb la generació Y o millennial o com es digui la tropa de compatriotes que a P3 es van enfilar en un tobogan que els va fer lliscar per tot el cicle educatiu pre i postuniversitari fins a llançar-los de cul a la cua de l’atur o de la salvatge incertesa laboral. Una lectura generacional que també pot fer teixir una certa empatia amb aquest col·lectiu per part, com a mínim, de tots aquells que hem saltat sense xarxa del miratge de la feina per a tota la vida a l’infern de la desocupació de llarga durada sobre la qual hem caigut molts dels que transitem entre les últimes espelmes de la quarantena i l’arrencada de la cinquantena i, si no ho hem fet encara, anem saltironejant com funambulistes sobre un fil cada cop més esfilagarsat.
A Dolça introducció al caos, la decisió sobre l’avortament opera com a detonant, com a interruptor d’una història argumentalment molt més densa, arma una narració heterodoxa sobre la maternitat, i la paternitat, que és trista sense ser desoladora, una novel·la sense edulcorants que, tanmateix, no resulta gens amargant. La visió d’una crisi particular entre dues persones que naveguen entre principis que creien sòlids, la desorientació soterrada que emergeix de sobte i les ganes d’estimar, d’estimar-se, de ser estimats.
A PROPÒSIT DE WOODY ALLEN
Si passem de la generació dels millennials a la dels boomers resulta altament indicada la lectura de l’autobiografia de Woody Allen, A propòsit de no res. També interessarà a la franja sandvitx nascuda a les escorrialles dels seixanta, una mena d’apàtrides generacionals que no som ni una cosa ni l’altra, ni tu ni vos, ni carn ni peix, i que vam créixer admirant el de Brooklyn quan ja era un cineasta consagrat per algunes obres mestres com Annie Hall, Manhattan i Hannah i les seves germanes, vistes en cinemes de reposició o directament a la tele i que des d’aleshores ens anem escarxofant al pati de butaques cada cop que el projector engega amb la invariable tipografia Windsor blanca sobre negre (recreada a la coberta del llibre) i un estàndard del jazz dels anys quaranta com a melodia imprescindible.
Considerat per les noves generacions un monstre digne de ser cremat a la pira més alta del moviment #metoo, la història de Woody Allen, traduïda per Helena Lamuela, resulta, al marge de les consideracions sobre les seves rocambolesques relacions íntimes, un volum d’història de Nova York de la segona meitat del segle XX en general, del cinema en particular i de l’obra d’Allen si acabem de concretar més.
Amb la sobreactuada modèstia habitual, el cineasta explica d’una manera entre hilarant, entranyable i cruel la seva infantesa, els seus inicis com a còmic en el món de l’espectacle i la seva progressiva entrada en la fama cinematogràfica, amb un llarg excurs exculpatori sobre les acusacions de caire sexual que han omplert planes i planes de diaris però ni una ratlla de sentències judicials, en què sempre ha estat exonerat. També hi ha alguns paràgrafs i sentències antològics, dignes dels millors guions de les seves pel·lícules, com la que podria resumir el llibre sencer (“Torno a les urpes de la meva enemiga més ferotge, la realitat”) o la que li serveix per resumir-se millor a ell mateix: “És increïble que se’m descrigui tan sovint com un intel·lectual. És una visió de mi tan fraudulenta com el monstre del llac Ness, ja que no tinc ni una sola neurona intel·lectual al cap [...] Sí que tinc, però, unes ulleres de muntura de pasta negra, i proposo que és aquest objecte, combinat amb una certa traça a l’hora d’apropiar-me de bocins de fonts erudites massa profundes per a mi, però que en la meva feina puc utilitzar per fer veure que sé més coses de les que sé, que fa que aquest conte de fades s’aguanti.” El destacat autor vintage Vicenç Pagès-Jordà afirmava fa uns mesos en una entrevista en aquestes mateixes pàgines que Woody Allen, al contrari de Clint Eastwood, és un personatge que amb el temps se li ha anat fent antipàtic, una opinió amb què coincidia un servidor fins que la lectura de l’autobiografia, almenys a mi, m’hi ha fet reconciliar.
L’ÈPICA D’ÉRIC VUILLARD
Va sorprendre els lectors catalans l’any 2017 amb el petit llibre L’ordre del dia, una recreació històrica ben documentada del contuberni de les principals fortunes alemanyes per aliar-se amb el nazisme, que a França li havia merescut el prestigiós Premi Goncourt. La sorpresa, positiva, va continuar el 2018 amb 14 de juliol, una altra narració intensa i breu sobre la presa de la Bastilla, i el 2019 amb l’evocació de la primera Guerra Mundial a La Batalla d’occident, totes publicades per Edicions 62, que aquest setembre ha publicat de Vuillard una quarta narració històrica, La guerra dels pobres, centrada en una revolta local al centre de la convulsa Europa del segle XVI, si és que hi ha algun segle a Europa, com al món sencer, que no ha estat total o parcialment convuls. Éric Vuillard és un escriptor que combina el rigor històric basat en la recerca prèvia sobre els fets amb una recreació novel·lada carregada d’èpica i reflexió moral. Posant el focus en un episodi concret de la història, sigui una reunió de prohoms teutons, sigui la revolta dels desarrapats parisencs, com en aquesta ocasió els pagesos alemanys encesos pel religiós Thomas Müntzer, del moment concret passa a la visió total, de l’individual al col·lectiu, de l’anècdota a la categoria, segurament perquè mai res no és simplement anecdòtic en el doll de les vivències humanes. Traduïda per Jordi Martín Llovet, La guerra dels pobres queda, pel tema escollit, molt lluny dels grans capítols de la història que aborda en els llibres anteriors, i podria perfectament passar desapercebuda entre les novetats editorials de la temporada si no fos perquè ja n’hi ha molts que hem esdevingut adeptes i addictes a la prosa torrencial d’Éric Vuillard.
“Orriols ha escrit una novel·la sense edulcorants que, tanmateix, no resulta gens amargant”
