Crítica
EXISTIR ÉS BEURE’S A UN MATEIX SENSE TENIR SET
Des del 1974, Annie Ernaux (Rouen, 1940) ha filtrat detalls de la vida en les seves novel·les, artefactes precisos entre l’autobiografia, les ficcions de la memòria i la poesia en què acaba desembocant tot plegat. L’exigent catàleg de narrativa contemporània d’Angle Editorial ha presentat dos dels seus últims llibres, Memòria de noia i el celebrat Els anys, en versions excel·lents de Valèria Gaillard, traductora precisament de Marcel Proust, un dels referents imprescindibles de l’escriptora normanda.
Amb 80 anys, Ernaux es troba en un moment feliç de la seva trajectòria. Els anys i Memòria de noia confirmen un excels currículum farcit de guardons com el Premi Renaudot, el Yourcenar i el Formentor pel conjunt de la seva obra. Un dels novel·listes francesos de moda, Emmanuel Carrère, la va saludar dient: “Admiro la forma narrativa que va inventar, barrejant autobiografia, història i sociologia.” Jo no sé si s’ho va inventar, però la lectura d’Ernaux és un cop de puny com ho van ser les confidències de Colette, de Duras i de l’oblidada Albertine Sarrazin. Podríem esmentar també Genet, a qui l’autora cita en aquestes dues novel·les puzles, fragments de dietaris o flaixos de la memòria que sacsegen com una autoanàlisi escopida d’una manera contundent malgrat l’aparent timidesa: “Existir és beure’s a un mateix sense tenir set.” La seva literatura confessional prové de Proust, però també de Balzac, sense oblidar Drieu i Céline, de qui, menys abruptament, hereta la forma fragmentària de la prosa. Totes aquestes referències actuen com una autoanàlisi, que m’ha recordat la poc valorada Hannah Green, només vuit anys més gran que Ernaux, sepultada per les crematístiques màquines de novetats de la indústria editorial, el negoci menys romàntic del món.
Llegir Ernaux és una experiència d’alta literatura. És a la vegada tan senzilla com quan degustàvem aquí les Laforet, Matute i les germanes Forrellad. Ernaux ens situa a l’inici de Memòria de noia al 1958 –quan tenia 18 anys–. Descriu les cabòries d’una noia de poble rural, les modes i els desastres colonials de la França de la postguerra, però també la fascinació pels existencialistes o el nouveau roman i el surrealisme decadent. Memòria de noia es pot llegir com un epígon d’Els anys, en què desplega les seves lectures i gustos, esdevenint una antologia d’autors entre les proses breus quasi poètiques del seu estil. El lirisme evocador i amarg de l’alliberament es complementa d’imatges, com la de la platja d’Arenys de Mar o tots els fantasmes descordats pel caos vivificador de la seva manera d’entendre la literatura. Si no és un geni, ho sembla.
A LA SALA D’ESTAR DE CHICK COREA
En un any i mig, el virtuós i eclèctic Chick Corea ha publicat àlbums com Antidote, amb la Spanish Heart Band, Trilogy 2, amb el baixista Christian McBride i el bateria Brian Blade i l’inigualable Plays, tan romàntic i refinat com el seu intèrpret. Sol al piano i demanant el suport del públic inicia la primera peça amb un pertinent: “El piano està ben afinat, però l’hem d’afinar. Sí, nosaltres.” En una època d’impostures i de gent que ho sap tot de bon començament sense saber res, la saviesa del piano de Corea és un antídot i un plaer immens.
Dividit en dos compactes, el pianista ens acosta a alguns dels seus compositors predilectes, i ho fa com el gran concertista que és, com ho farien Mozart i George Gershwin si encara estiguessin entre nosaltres, si és que no ho estan a través dels prodigiosos dits del mestre i el seu teclat: “M’agrada que la gent senti que es troba a la meva sala d’estar passant l’estona.”
Per als que desitgen les etiquetes i els compartiments estancs, Corea els resultarà un heterodox quan afirma que Mozart i Gershwin per a ell són anàlegs. I des d’aquesta òptica, per no dir ideologia, ens acosta clàssics com Chopin i Scarlatti, però també Bill Evans, Jobim, Jerome Kern, Thelonious Monk i Stevie Wonder, a part d’un bon grapat de peces personals. Una meravella!
