EXTINCIÓ SELECTIVA

En plena pandèmia per la covid-19, veure qualsevol pel·lícula apocalíptica remou més que mai. En aquest cas, l’aposta és el desastre que provoca l’extinció de la vida a la Terra a causa del xoc d’un gran meteorit (aquí és un cometa). Un clàssic, però no tant. De fet, les primeres i poques gran produccions que van explotar el tema van arribar el mateix any, el 1998: l’acceptable Deep impact i el desastrós xou d’Armageddon. Fins avui, poc més pel que fa a superproduccions. 3 días (2008) i Buscando un amigo para el fin del mundo (2012) són més modestes i amb altres mirades. El director nord-americà Ric Roman Waugh és qui ha encapçalat aquest nou projecte, Greenland, que es reenganxa a la temàtica amb tots els mitjans de la indústria cinematogràfica disponibles i amb algú força conegut com Gerard Butler donant la cara, tot i que en aquesta ocasió no llueix abdominals ni va sobrat repartint garrotades. Un plantejament encertat, ja que, com a mínim, el film no abandona en cap moment, amb més o menys encert, el to dramàtic, i fuig de les tòpiques heroïcitats del mascle de torn i de les brometes còmiques del cinema més comercial de Hollywood, mai agraïdes ni fàcils d’encaixar si vols parlar bé de la fi del món.

El cometa Clark, que arriba en milers de trossos i gairebé sense avisar, va caient sobre la Terra i provoca el previsible caos i pànic al món. El govern dels Estats Units envia alertes a uns quants afortunats perquè puguin salvar-se en uns refugis ubicats a Groenlàndia. Una d’aquestes famílies i les seves vicissituds per arribar al destí amb èxit són l’eix conductor de la història. Res de nou. El gran fre perquè l’espectador gaudeixi de tot plegat és que no en gaudirà. Hi ha un problema narratiu. Sense ritme, el drama avança a poc a poc i va de més a menys. I és que les proves i les aventures que ha de superar la família Garrity, evidentment en crisi, estan certament gastades i en algun cas són absurdes, la qual cosa provoca irremeiablement l’avorriment.

Això sí, no deixa de ser interessant el missatge de fons que envien aquest tipus de pel·lícules, i en el cas de Greenland està ben treballat: qui viu i qui mor en cas de desastre? Qui ho decideix i amb quins criteris? De què és capaç l’home per sobreviure? Uns interrogants ètics que sempre està bé revisar i, si pot ser, com és el cas, en un film que sigui més o menys creïble. Deep impact ja plantejava situacions similars; l’ètica, l’empatia i la humanitat també n’eren els segells principals i estaven per sobre del mateix desastre natural.

Aquesta certa o relativa credibilitat de Greenland ens fa pensar, però no pas vibrar ni gaudir amb el futur dels Garrity, ni de la humanitat, ni de la pel·lícula. Tampoc ajuda que el mirall sigui una família megaensucrada, amb un nen gairebé perfecte i amb un avi (Scott Glenn), massa forçat i desaprofitat tenint en compte el bagatge de l’actor que l’interpreta. Mereixia més. El final, gairebé clavat al de 2012 també resta. I és que si hem de desaparèixer, fem-ho bé, sense còpies ni endolcint el moment.