Sí, com ho llegeixen. El dictador Francisco Franco va vendre un Goya per un milió i mig de pessetes de l’any 1947. Així s’acaba de publicar en el catàleg de l’exposició Obras maestras de la colección Valdés, inaugurada el 7 d’octubre al Museu de Belles Arts de Bilbao. La mostra reconstrueix una de les col·leccions particulars més importants mai formades a l’Estat espanyol, la de l’industrial Félix Fernández-Valdés (1895-1976), que custodiava a la residència familiar de la Gran Via de la capital biscaïna i que va ser disgregada entre els hereus després de la mort del col·leccionista.

La pintura en qüestió és un retrat de la marquesa de Santa Cruz pintat per Francisco de Goya el 1805, avui al Museu del Prado, on va arribar el 1986 després d’una polèmica i d’un litigi judicial que no té res a veure amb el que ara explicarem. L’obra era propietat pro indiviso dels hereus del comte Pie de Concha, fill dels marquesos de Santa Cruz, que, en esclatar la Guerra Civil espanyola, la van dipositar al Banc d’Espanya. Per iniciativa del govern de la República, la pintura va sortir del país en direcció a Ginebra juntament amb centenars d’obres més, per tal de ser protegida. El 1939 va retornar i es va dipositar al Museu del Prado. Sorprenentment, va estar a punt de ser regalada a Hitler en el marc d’una operació diplomàtica que, finalment, es va truncar. La pintura va ser retornada el 1944 “al seu actual propietari”.

Sospitosament, la documentació amaga deliberadament el nom d’aquest propietari, que ja no era el mateix d’abans de la guerra. Tanmateix, la recerca efectuada durant la preparació de l’exposició ha tret a la llum una carta del subdirector de la sucursal del Banco de Vizcaya a Madrid, amb data del 19 de febrer del 1947, en què s’acredita que el col·leccionista Félix Fernández-Valdés va pagar en aquell moment un milió i mig de pessetes per comprar la pintura, i que la quantitat va ser lliurada... al general Francisco Franco Salgado, cosí i home de confiança del dictador. Novament, es va voler amagar el nom del propietari, però en un rebut es confirma que Franco Salgado va rebre el xec en condició de “secretario particular de su excelencia el jefe del Estado”. Cap constància, naturalment, de com Franco va aconseguir la pintura. Fi de la història.

I una coda: en un estat amb quotes democràtiques i de justícia reparadora homologables a estàndards de normalitat, aquesta informació hauria provocat un terrabastall polític i mediàtic. Només ho ha recollit Peio H. Riaño a El País. El cas ara destapat demostra que perviuen el silenci i la impunitat amb determinades conseqüències del franquisme i, sobretot, amb els negocis tèrbols de Franco i l’origen de la fortuna familiar.