FRANCO, TRAFICANT D’ART

Sí, com ho lle­gei­xen. El dic­ta­dor Fran­cisco Franco va ven­dre un Goya per un milió i mig de pes­se­tes de l’any 1947. Així s’acaba de publi­car en el catàleg de l’expo­sició Obras maes­tras de la colección Valdés, inau­gu­rada el 7 d’octu­bre al Museu de Belles Arts de Bil­bao. La mos­tra recons­tru­eix una de les col·lec­ci­ons par­ti­cu­lars més impor­tants mai for­ma­des a l’Estat espa­nyol, la de l’indus­trial Félix Fernández-Valdés (1895-1976), que cus­to­di­ava a la residència fami­liar de la Gran Via de la capi­tal biscaïna i que va ser dis­gre­gada entre els hereus després de la mort del col·lec­ci­o­nista.

La pin­tura en qüestió és un retrat de la mar­quesa de Santa Cruz pin­tat per Fran­cisco de Goya el 1805, avui al Museu del Prado, on va arri­bar el 1986 després d’una polèmica i d’un litigi judi­cial que no té res a veure amb el que ara expli­ca­rem. L’obra era pro­pi­e­tat pro indi­viso dels hereus del comte Pie de Concha, fill dels mar­que­sos de Santa Cruz, que, en escla­tar la Guerra Civil espa­nyola, la van dipo­si­tar al Banc d’Espa­nya. Per ini­ci­a­tiva del govern de la República, la pin­tura va sor­tir del país en direcció a Gine­bra jun­ta­ment amb cen­te­nars d’obres més, per tal de ser pro­te­gida. El 1939 va retor­nar i es va dipo­si­tar al Museu del Prado. Sor­pre­nent­ment, va estar a punt de ser rega­lada a Hit­ler en el marc d’una ope­ració diplomàtica que, final­ment, es va trun­car. La pin­tura va ser retor­nada el 1944 “al seu actual pro­pi­e­tari”.

Sos­pi­to­sa­ment, la docu­men­tació amaga deli­be­ra­da­ment el nom d’aquest pro­pi­e­tari, que ja no era el mateix d’abans de la guerra. Tan­ma­teix, la recerca efec­tu­ada durant la pre­pa­ració de l’expo­sició ha tret a la llum una carta del sub­di­rec­tor de la sucur­sal del Banco de Viz­caya a Madrid, amb data del 19 de febrer del 1947, en què s’acre­dita que el col·lec­ci­o­nista Félix Fernández-Valdés va pagar en aquell moment un milió i mig de pes­se­tes per com­prar la pin­tura, i que la quan­ti­tat va ser lliu­rada... al gene­ral Fran­cisco Franco Sal­gado, cosí i home de con­fiança del dic­ta­dor. Nova­ment, es va voler ama­gar el nom del pro­pi­e­tari, però en un rebut es con­firma que Franco Sal­gado va rebre el xec en con­dició de “secre­ta­rio par­ti­cu­lar de su exce­len­cia el jefe del Estado”. Cap constància, natu­ral­ment, de com Franco va acon­se­guir la pin­tura. Fi de la història.

I una coda: en un estat amb quo­tes democràtiques i de justícia repa­ra­dora homo­lo­ga­bles a estàndards de nor­ma­li­tat, aquesta infor­mació hau­ria pro­vo­cat un ter­ra­bas­tall polític i mediàtic. Només ho ha reco­llit Peio H. Riaño a El País. El cas ara des­ta­pat demos­tra que per­vi­uen el silenci i la impu­ni­tat amb deter­mi­na­des con­seqüències del fran­quisme i, sobre­tot, amb els nego­cis tèrbols de Franco i l’ori­gen de la for­tuna fami­liar.