TRAGÈDIA BASCA

El 2016 es va publicar la novel·la Patria, de Fernando Aramburu, ambientada en un poble fictici d’Euskadi on dues famílies viuen els efectes de la violència durant més de tres dècades. Ràpidament, es va convertir en un èxit de vendes, es va traduir a trenta idiomes i va guanyar nombrosos premis, inclòs el Premio Nacional de Narrativa, el 2017. I la culminació d’aquest èxit va ser l’anunci que HBO en faria una sèrie. Posposada des del maig per culpa del coronavirus, finalment ha arribat ara a les pantalles, envoltada novament de polèmica. En el cas de la novel·la, no va agradar als lectors que hi veien reflectit sobretot el dolor de les víctimes d’ETA i no tant la realitat de la repressió de l’Estat contra el moviment abertzale. Abans d’estrenar-se, les crítiques ferotges van ser de l’altra banda, per culpa d’un cartell publicitari –amb les imatges de dalt– on es posava al mateix nivell una víctima de l’organització terrorista i un pres patint tortures en unes dependències de la Guàrdia Civil. Els més exaltats van arribar a posar en marxa a Twitter la campanya #CancelaHBO, però a la pràctica tot aquest enrenou el que va fer va ser aixecar més expectació per aquesta sèrie, que ja era una de les més esperades de l’any. I en l’aspecte televisiu, la veritat és que no decep. El primer capítol ens presenta una dona gran, Bittori, que parla amb el fantasma del seu marit, el Txato, un petit empresari assassinat anys abans per ETA. L’anciana viu sola a Sant Sebastià, però quan s’assabenta que l’organització ha anunciat el final de la lluita armada decideix, d’amagat dels seus dos fills, tornar de nou al seu poble. Un poble gris que a la novel·la no s’identifica i que a la sèrie té els carrers de la població guipuscoana de Soraluze. Allà, al mateix lloc on el Txato va morir a trets una tarda plujosa, la dona vol descobrir finalment qui va ser l’assassí, qui va prémer el gallet. La visita no passa desapercebuda per a la família de Miren, una dona de la mateixa edat que Bittori, amb un fill etarra a la presó, una filla tetraplègica i un altre fill amb qui no manté contacte. Gràcies a una sèrie de salts temporals, sabem que de joves les dues dones havien estat amigues íntimes i que les seves respectives famílies tenien una bona relació. Com es va anar trencant aquesta amistat? Va ser Joxe Mari, el fill de Miren, qui va acabar matant el Txato? És de suposar que la sèrie –de moment, només se n’han emès quatre episodis dels vuit previstos– es mantindrà fidel a l’argument de la novel·la, en què amb les vivències dels membres de les dues famílies es va construint una complicada trama de ferides obertes, i no només per culpa d’ETA. En qualsevol cas, els punts forts són les interpretacions i les caracteritzacions de les dues actrius protagonistes, una realització acurada en què juga un paper destacat la banda sonora i una ambientació que quan toca et trasllada fàcilment als anys vuitanta i noranta. La part fosca, que es tracta d’històries que costen de digerir pel gran patiment que representen, la sensació que ens mostren només una visió parcial d’una realitat més complexa i que en cap moment es parla eusquera.