L’ÚLTIM MOZART (II)

En l’article anterior, vaig fer curt d’espai en l’intent de contraposar Così fan tutte i La flauta màgica, peces mozartianes sobre les quals es podrien escriure –i s’han escrit– llibres sencers. Al tinter (digital) s’hi va quedar el Così fan tutte, barroerament identificat per aquest cronista com una història costumista moral per fer riure el públic i insuflar-li uns principis útils per a la vida pràctica.

L’argument és conegut. A la taverna, dos joves oficials presumeixen de la incommovible fidelitat de les respectives amistançades, i un vell filòsof els repta a un joc per demostrar-los que no ho són tant. Seguint les seves instruccions, els joves desapareixen, tornen disfressats i al capdavall de la comèdia elles hauran mantingut relacions amb la parella contrària. Aclarit l’engany, es torna a l’ordre inicial en un soi-disant –a més de tòpic, gairebé obligat– final feliç, havent après tots una lliçó de prudència, moderació i capteniment per a la resta de la vida.

Fins aquí, la lletra explícita. Però aquesta obra extraordinària, una anticipació de Pirandello sobre la ficció dins la ficció i sobre la seva veritat profunda, per gràcia de la música es converteix en una peça mestra de la ironia i els múltiples sentits. Una línia exegètica interpreta la passió fingida com l’autèntica i, amb un doble joc en què el secret maçònic té un paper important, constata l’existència de dos mons, el del començament i el del final de l’obra: el convencional –en què s’obliga els amants a retornar al gris femer de la roba bruta, les factures, el desinterès sexual i la mort en vida– i, en la part central, emmarcat entre dos brindis, el de la vida real, la protegida per la fingida. La no fingida –en realitat la més brutalment fingida– és l’infern de la mediocritat i del tedi. La realitat autèntica és la comèdia. Les autèntiques parelles sentimentals són les secretes. La vida oculta és la de debò, que nega la quotidiana realitat dels fets.

L’obra, doncs, no seria un al·legat moral a favor de la vida reposada i de les convencions de la societat ordenada i benestant, sinó una crida d’atenció sobre la immensa destrucció de sentiments, plaers i coneixements que comporta l’obediència a un ordre imposat, a l’obscurantisme i al control; en definitiva, un cant a la llibertat.

A La flauta màgica es parteix d’una situació fantàstica per explorar les profunditats de l’esperit humà; a Così fan tutte, d’una situació grotesca de la vida real per desemmascarar l’opressió dels constrenyiments de la incipient societat del benestar.