Articles

Opinió

L’ÚLTIM MOZART (II)

‘Così fan tutte’ desemmascara l’opressió dels constrenyiments de la incipient societat del benestar

En l’arti­cle ante­rior, vaig fer curt d’espai en l’intent de con­tra­po­sar Così fan tutte i La flauta màgica, peces mozar­ti­a­nes sobre les quals es podrien escriure –i s’han escrit– lli­bres sen­cers. Al tin­ter (digi­tal) s’hi va que­dar el Così fan tutte, bar­ro­e­ra­ment iden­ti­fi­cat per aquest cro­nista com una història cos­tu­mista moral per fer riure el públic i insu­flar-li uns prin­ci­pis útils per a la vida pràctica.

L’argu­ment és cone­gut. A la taverna, dos joves ofi­ci­als pre­su­mei­xen de la incom­mo­vi­ble fide­li­tat de les res­pec­ti­ves amis­tançades, i un vell filòsof els repta a un joc per demos­trar-los que no ho són tant. Seguint les seves ins­truc­ci­ons, els joves des­a­pa­rei­xen, tor­nen dis­fres­sats i al cap­da­vall de la comèdia elles hau­ran man­tin­gut rela­ci­ons amb la pare­lla contrària. Acla­rit l’engany, es torna a l’ordre ini­cial en un soi-disant –a més de tòpic, gai­rebé obli­gat– final feliç, havent après tots una lliçó de prudència, mode­ració i cap­te­ni­ment per a la resta de la vida.

Fins aquí, la lle­tra explícita. Però aquesta obra extra­or­dinària, una anti­ci­pació de Piran­de­llo sobre la ficció dins la ficció i sobre la seva veri­tat pro­funda, per gràcia de la música es con­ver­teix en una peça mes­tra de la iro­nia i els múlti­ples sen­tits. Una línia exegètica inter­preta la passió fin­gida com l’autèntica i, amb un doble joc en què el secret maçònic té un paper impor­tant, cons­tata l’existència de dos mons, el del començament i el del final de l’obra: el con­ven­ci­o­nal –en què s’obliga els amants a retor­nar al gris femer de la roba bruta, les fac­tu­res, el des­in­terès sexual i la mort en vida– i, en la part cen­tral, emmar­cat entre dos brin­dis, el de la vida real, la pro­te­gida per la fin­gida. La no fin­gida –en rea­li­tat la més bru­tal­ment fin­gida– és l’infern de la medi­o­cri­tat i del tedi. La rea­li­tat autèntica és la comèdia. Les autènti­ques pare­lles sen­ti­men­tals són les secre­tes. La vida oculta és la de debò, que nega la quo­ti­di­ana rea­li­tat dels fets.

L’obra, doncs, no seria un al·legat moral a favor de la vida repo­sada i de les con­ven­ci­ons de la soci­e­tat orde­nada i benes­tant, sinó una crida d’atenció sobre la immensa des­trucció de sen­ti­ments, pla­ers i conei­xe­ments que com­porta l’obediència a un ordre impo­sat, a l’obs­cu­ran­tisme i al con­trol; en defi­ni­tiva, un cant a la lli­ber­tat.

A La flauta màgica es par­teix d’una situ­ació fantàstica per explo­rar les pro­fun­di­tats de l’espe­rit humà; a Così fan tutte, d’una situ­ació gro­tesca de la vida real per desem­mas­ca­rar l’opressió dels cons­tre­nyi­ments de la inci­pi­ent soci­e­tat del benes­tar.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor