Crítica
HELLER O LA CONTINGÈNCIA DEL DESTÍ EN LA LLARGA VIDA
Deixeble de l’enrevessat Lukács, de qui va ser ajudant de càtedra i peça fonamental de l’eix de l’Escola de Budapest, Ágnes Heller (1929) va ser una de les veus singulars del pensament internacional. Jueva de naixement i de condició, des dels seus exilis ens va il·luminar a través de les interpretacions i les giragonses socials en l’evolució del pensament. Com ens diu Joan Vergés, director de la Càtedra Ferrater Mora de Girona, la vida d’Ágnes Heller és una reproducció a petita escala dels episodis que expliquen la història, tan ideologitzada, del segle XX. Ella mateixa, marxista de formació i devoció, va patir el revers del somni.
En traducció de Vergés, amb Maria Vicenta Lucas Català, El món, el nostre món és un compendi erudit i accessible sobre els reptes de la felicitat i la llibertat, sobre la condició de l’home, el debat de la postmodernitat que tan bé va saber conjugar i, en definitiva, sobre la vida quotidiana en un Occident ferit, i sovint mut i cec, davant altres realitat. El volum és, en definitiva, fastuós, perquè conté infinites superfícies per valorar el que tenim i el malbaratament que provoca, així mateix, la nostra societat.
Sobre el seu tràgic final, Joan Vergés explica que “en el relat autobiogràfic amb què es tanca aquest llibre, Ágnes Heller explica que en una batuda dels nazis hongaresos a Budapest durant la Segona Guerra Mundial, la joveneta jueva que ella era aleshores va estar a punt d’intentar fugir saltant a les aigües gelades del Danubi”. El 19 de juliol del 2019, amb 90 anys ja fets, Ágnes Heller es va endinsar al llac Balaton i va començar a nedar. Lluny, cada cop més lluny. No en va tornar mai més. El seu amic Jürgen Habermas, en l’esquela que va publicar tres dies després al Frankfurter Allgemeine Zeitung, va escriure: “[Ella] No n’hauria fet cap lectura romàntica [del seu final], però si se’m permet tenir un pensament de consolació, penso que hauria preferit morir justament d’aquesta manera, amb un cop sobtat de la mort.” Heller era una persona amb un “caràcter fort i admirable, propi d’una dona que té orgull però també coratge i prudència”, afegia tot seguit el filòsof alemany. La idea desesperada de joventut va ser una realitat per impedir la decadència que l’assolava. Heller, com havia fet Ernst Bloch, es va moure entre la possibilitat i la probabilitat. Va mantenir l’autoconsciència fins a l’últim moment, fins a la darrera braçada, la comunicació racional que va reclamar al llarg dels seus textos preclars i sinuosos. Fa anys vaig sentir Heller parlar de l’individu que aconsegueix la transformació de la seva contingència en destí.
No se’l perdin, aquest llibre, millor que un màster!
El jazz del cel de Copenhaguen
Llançat aquest estiu, The Copenhagen concert recull una prodigiosa gravació del desembre del 1996 al prestigiós Copenhagen Jazzhouse del pianista Enrico Pieranunzi, el baixista Marc Johnson i el bateria Paul Motian.
En perspectiva, The Copenhagen concert és la recuperació d’una manera clàssica, des d’unes visions de la improvisació i del swing úniques. Enrico Pieranunzi ha estat un convidat popular a Copenhaguen durant més de trenta anys, on ha tocat amb músics danesos d’elit com Mads Vinding, Alex Riel i Jesper Lundgaard. En els últims anys, ha col·laborat estretament en un context de duo amb el fenomenal baixista Thomas Fonnesbæk i tots dos, junts, han pogut assolir noves altures de creativitat.
No cal observar el talent de Pieanunzi, sol al piano, en duo o en trio. Melòdicament, harmònicament i, sobretot, rítmicament, és una referència per a tots els que ens interessa el jazz. Com coincideixen a dir els crítics, té alguna cosa que simplement no tenen altres músics. Part de l’explicació és la combinació d’influències, des de les arrels en la música clàssica i italiana fins a la seva col·laboració amb l’icònic compositor cinematogràfic Ennio Morricone i gegants del jazz com Chet Baker i Art Farmer. El mateix es podria dir de Motian i Johnson.
